Actualitat política
| Index Sistema Polític Israelià |
5.1. La crisi del govern de Barak i el retorn al poder del Likud
La retirada progressiva dels socis de govern de Barak i la fragmentació de la Knesset (en la que la coalició Un Israel, encapçalada per Barak, va obtenir el marge més gran d'escons, amb 26 dels 120 escons existents), juntament amb la situació de deteriorament de les negociacions israelianes-palestines (que van empitjorar notablement després de l'entrada de Sharon a l'esplanada de les mesquites) van posar en evidència la debilitat del govern del laborista Ehud Barak. D'aquesta forma, quasi aïllat políticament, amb suports cada cop més minsos d'una societat israeliana que vivia una nova Intifada, i pressionat pels partits polítics amb representació a la Knesset, Barak presenta la seva dimissió el 10 de desembre de 2000.
Les noves eleccions es convoquen pel 6 de febrer de 2001 i els principals candidats a ocupar el càrrec de Primer Ministre israelià van ser Ehud Barak (pels laboristes) i Ariel Sharon (líder del Likud). Les enquestes preelectorals realitzades donaven una victòria contundent al conservador Sharon. I els resultats electorals van evidenciar que les enquestes no s'equivocaven, Sharon va guanyar amb el 62.39% dels vots, mentre que Barak va obtenir un 37.61%. Aquestes eleccions a primer ministre van comptar amb una participació del 62% de la població israeliana (una participació molt baixa si es compara amb els nivells d'anteriors eleccions).
Ehud Barak Ariel Sharon Sharon va obtenir d'aquesta manera una victòria important gràcies al vot de la comunitat russòfona i dels ultraortodoxos, i gràcies també al vot de rebuig que la comunitat àrab va dirigir cap a Barak.
Per una altra banda, el sistema electoral implementat per a l'elecció del Primer Ministre israelià des de 1996 -en el que s'elegia per separat al Primer Ministre i als membres de la Knesset- es va canviar en març de 2001, quan la Knesset va optar per retornar al sistema existent abans de 1996, típicament parlamentari.
Respecte al comportament electoral, s'ha de ressaltar el vot de la comunitat russa, dels ultraortodoxos i de la comunitat àrab.
La comunitat d' inmigrants rusos , normalment,, reparteix els seus vots entre els partits polítics que tenen com a públic objectiu i potencial a la població immigrant russa (Yisrael Ba'aliya y Yisrael Beiteinu) ) i els partits polítics tradicionals (Likud y Laboristas). A les eleccions de 2001 per Primer Ministre, la majoria dels russos que van votar ho van fer per Sharon, rebutjant d'aquesta manera la gestió política de Barak (que va accedir al càrrec de Primer Ministre en maig de 1999).
Per la seva part, el vot dels ultraortodoxos va anar en un gairebé 95% cap a Sharon. Els rabins van aconsellar als seus feligresos el vot conservador. En aquest sentit, per exemple, dos dies abans de la realització de les eleccions el partit Yahadut Hatorah (Judaisme Unit de la Torah) va donar el seu suport a Sharon. Aquest suport era, però, un suport condicionat al manteniment per part del nou govern del sistema preexistent per als estudiants ultraortodoxos.
Respecte al vot de la població àrab, en el seu si va existir un dur debat entre aquells que optaven pel vot en blanc i aquells que optaven per l'abstenció. De totes maneres, la filosofia comuna era la de castigar Barak -i amb ell a la política dels laboristes- però sense beneficiar Sharon -que al cap i a la fi era el responsable últim de l'esclat de la segona Intifada-.Finalment, s'ha de tenir en compte que tot i ser Sharon el Primer Ministre d'Israel, el seu govern ha de donar explicacions i ha de tenir la confiança d'una Knesset que, en funció dels resultats de les eleccions parlamentàries de 1999, està molt fraccionada i en la que els partits ultraortodoxos tenen un pes específic gens menyspreable. Davant la situació de crisi oberta amb la Intifada d'Al-Aqsa, Sharon va ofertar als partits polítics israelians la formació d'un govern d'unitat nacional. A aquest govern es va adherir els laboristes (amb la figura de Shimon Peres com a ministre d'Afers Exteriors), però també els partits polítics de tendències ultrareligioses (Shas, ...), els partits polítics russos i partits polítics d'extrema dreta com Moledet. D'aquesta forma, Sharon pot mobilitzar al seu favor, com a mínim, a 73 dels 120 vots que composen la Knesset (el Parlament israelià). Tot i això, el govern d'unitat nacional encapçalat per Sharon està constantment amenaçat per la retirada dels laboristes.
Shimon Peres, cap visible del laborisme israelià en l'actualitat, ha adoptat durant els últims mesos una postura que basada en el lema una de cal i una altra de sorra . En les seves declaracions públiques argumentava la necessitat d'establir ponts de diàleg amb la part palestina, el que implicava l'establiment de línies de negociació amb l'Autoritat Nacional Palestina, i en concret amb el seu líder Iàsser Arafat. Però que una altra banda, el partit laborista continuava donant suport al govern de Sharon i, implícitament, a les reaccions d'aquest contra la població i el territori palestí. Per la seva part, el líder del Likud continuava amb una política 'coherent' de setge als palestins, política guiada per una lògica bel·licista que a més dels atacs a diferents poblacions de les zones de Gaza i Cisjordània, ha utilitzat novament els tancaments dels territoris com a eina de pressió. Amb aquestes actuacions es posava en evidència la manca de voluntat d'obrir canals de comunicació per part del gabinet israelià.
Sobre les eleccions de 2001
· La Vanguardia Digital
· Ministeri d'Afers Exteriors Israelià
· Knesset
· Ha'aretz. Especial Eleccions
| Index Sistema Polític Israelià | L'actualitat política |
5.2. Qui és Ariel Sharon?
Ariel Sharon nascut en 1928 manté un currículum, al igual que els seus antecessors en el càrrec, caracteritzat per la seva carrera militar. A la seva vegada, Sharon té una important experiència de govern que s'ha materialitzat en diversos nomenaments com a Ministre d'Agricultura durant el govern conservador de Benachem Begin (1978), Ministre de Defensa (1981) -d'aquest càrrec va ser deposat després que la comissió Kahan investigués la seva responsabilitat en les matances de Sabra i Shatilla en 1982-. Durant 1984 el van nomenar Ministre d'Indústria i Transport i en 1990 va ser designat Ministre de Construcció, i en 1996 va ocupar el càrrec de Ministre d'Infrastructures. Al capdavant dels diversos càrrecs governamentals que va ocupar, Sharon va potenciar la construcció de nous assentaments així com la consolidació dels ja existents en funció d'una política acuradament planificada que considerava l'annexió de nous territoris a Israel com un mecanisme d'extensió de la sobirania israeliana sobre el territori.
Desprès de la desfeta electoral de Benjamin Netanyahu en 1999, Sharon va ser elegit com a nou líder del partit conservador Likud. Davant la dimissió de Barak, Sharon es va presentar com a candidat a Primer Ministre amb un lema que feia referència a la por (pels atemptats perpetrats en sòl israelià i que ha inundat el país d'una psicosi difícil de frenar) i a la seva capacitat per acabar amb la inseguretat i portar la pau. Tot i la elevada abstenció, el triomf de Sharon sobre Barak va ser contundent, propiciat pel suport dels partits de dreta i ultraortodoxos.
| Index Sistema Polític Israelià | L'actualitat política |
5.3. El govern d'Unitat Nacional d'Ariel Sharon i conseqüències polítiques i econòmiques del seu mandat
La situació política -la Knesset està totalment fragmentada- i interna aconsellava la realització d'un govern d'unitat nacional, la durada màxima del qual és fins novembre de 2003. En aquest govern presentat el 7 de març de 2001 i no exempt de tensions internes, hi van participar el Likud, els laboristes (encapçalats per Shimon Peres), l'ultrarreligiós Shas, ha Ikhud ha Leumi/Yisrael Beitenu, Yisrael Ba-aliya, Am Ekhad i Nou Camí. Com a línies principals d'acció del nou govern ressalta la preocupació central per la seguretat (tant nacional com personal) així com el manteniment i reforçament dels assentaments així com el reforçament de les mesures de seguretat pels colons que il·legalment -tal i com s'afirma en diverses resolucions de Nacions Unides (Veure documents) - ocupen tant Cisjordània com Gaza.
El seguiment de la política de Sharon envers els territoris ocupats mostra el deteriorament greu que han generat els diversos tancaments de Jerusalem, de Gaza i Cisjordània a la població palestina. Unes conseqüències no tant evidents com ho són l'entrada de tancs a diverses ciutats o les morts per bombardejos però igualment reprovables. En un informe realitzat pel Banc Mundial, aquesta institució precisa que els tancaments (que impossibiliten la mobilitat de persones i béns d'una part a una altra del territori) han afectat molt negativament tant el transport, com l'ocupació (que en el cas dels palestins es troba molt lligada a l'accés a Israel), com les inversions estrangeres en el territori palestí. Així mateix, l'agricultura també ha resultat molt malament parada així com la indústria del turisme. La situació política israeliana i palestina ha desencadenat en aquest darrer escenari, conseqüència de les pressions israelianes i nord-americanes, un calendari de reformes a seguir per l'Autoritat Palestina, que va ser anunciat el 15 de maig per Iàsser Arafat. De totes maneres, l'AP, molt baldada per les acusacions de concentració de poder en mans d'Arafat, exercici de l'autoritarisme, existència de pràctiques exteses de corrupció, malfiança de la població envers els serveis de seguretat, etc no compta amb el suport d'altres organitzacions palestines com és el cas de Hamas, del Front Democràtic d'Alliberament de Palestina o de la pròpia Jihad Islàmica. Així mateix, la realització de noves eleccions (locals i nacionals) per a la renovació dels diferents nivells de govern -elegit en eleccions democràtiques en 1996- compta també amb diferents obstacles. Entre ells, el vist-i-plau israelià que, mitjançant la política de tancaments dels territoris, pot si no impedir sí dificultar la realització del sufragi a nivell del territori controlat per l'AP.
| Index Sistema Polític Israelià | L'actualitat política |
5.4. Seguiment de la crisi:
· Oficina del Primer Ministre
· Courrier International. Com
· Le Monde Diplomatique
· Diario Ha'aretz (edición inglesa)
· Jerusalem Post
· Bt'selem (Centre Israelià d'Informació sobre Drets Humans als Territoris Ocupats)
· Palestine News Agency
· OLP, Departament de Negociació
· Ministeri d'Afers Exteriors del Govern Isralià
El 4 de gener de 1999, el Parlament israelià (Knesset) va aprovar per 85 vots a favor, 27 en contra i una abstenció la seva dissolució i la convocatòria d'eleccions anticipades, la data de les quals es va fixar pel 17 de maig del mateix any. Amb la convocatòria d'eleccions anticipades es posava fi tempranament al mandat de Benjamin Netanyahu (Primer Ministre israelià des de 1996) i s'iniciava oficialment la campanya electoral. La proposta de convocatòria d'eleccions anticipades va comtar amb l'oposició activa del Partit Nacional Religiós , de grups de pressió compostos bàsicament per colons, d'alguns parlamentaris del russòfon Yisrael Ba'aliya , de 9 dels 10 parlamentaris de Shas i de parlamentaris del partit en el govern, el Likud.
A data de 16 de maig de 1999, s'havien presentat com a candidats a ocupar el càrrec de Primer Ministre: Benjamin Netanyahu (Primer Ministre entre 1996-1999) al capdavant del partit conservador Likud, Ehud Barak (al capdavant de la coalició Un Israel, Itzjak Mordejai (exministre de Defensa durant el govern Netanyahu, que optava al càrrec encapçalant la candidatura del recent creat Partit del Centre, Zeev (Benjamin) Begin (al capdavant de l'ultradretà Unitat Nacional) i Azmi Bishara (l'únic candidat àrab que es presentava al càrrec al capdavant del partit polític Balad. Aquests tres últims es van retirar abans del dia de les eleccions, deixant com a únics candidats a Primer Ministre a Barak i a Netanyahu i impossibilitant la realització d'una segona volta.
La retirada dels candidats a president va provocar el posicionament dels diferents partits polítics envers els candidats presidencialS que restaven. D'aquesta manera, alguns partits polítics es van posicionar cap a un o altre candidat. Tant Mordejai com Bishara van recomanar als seus seguidors votar a la candidatura de Barak pel càrrec de Primer Ministre. Altres partits polítics van donar suport a la candidatura de Netanyahu, aquest és el cas de Judaisme Unit de la Torah.
Finalment, el resultat de les eleccions a Primer Ministre van atribuir a Barak el 56.08% dels vots vàlids i un 43.92% a Netanyahu.
| Candidats | % de vots obtinguts |
| Ehud Barak | 56.08 |
| Benjamin Netanyahu | 43.92 |
| Font: Knesset |
Els resultats de les eleccions parlamentàries van evidenciar la consolidació d'un Parlament molt fragmentat i un increment del poder dels partits religiosos, en concret, del partit polític Shas.
| Partits polítics | % vots obtinguts | Nº escons obtinguts |
| Un Israel | 20.2 | 26 |
| Likud | 14.1 | 19 |
| Shas | 13 | 7 |
| Meretz | 7.6 | 10 |
| Yisrael Ba'aliya | 5.1 | 6 |
| Shinui | 5 | 6 |
| Partit del Centre | 5 | 6 |
| Partit Nacional Religiós | 4.2 | 5 |
| Judaisme Unit de la Torah | 3.7 | 5 |
| Llista Àrab Unida | 3.4 | 5 |
| Unitat Nacional | 3 | 4 |
| Hadash | 2.6 | 3 |
| Yisrael Beiteinu | 2.6 | 4 |
| Balad | 1.9 | 2 |
| Una nació | 1.9 | 2 |
| Font: Resultats electorals 1992 | ||
Cadascun dels membres de la coalició Un Israel té un públic objectiu definit. El Partit Laborista, que ha dirigit el país gairebé des de la seva creació (excepció feta de quatre períodes de govern del Likud) és caracteritzat socialment i de forma majoritària com un partit polític ashkenazi (Recursos/Glossari), socialista i elitista. Per la seva banda, Meimad aglutina a gran part dels jueus ortodoxos moderats i Gesher podia convocar a gran part de la població mizrahi (jueus provinents del Nord d'Àfrica o d'origen asiàtic). D'aquesta manera, s'esperava que la unió de les forces dels tres partits polítics pogués dur la coalició al govern, incentivar un vot amb el que no es podia comptar per separat i derrotar al Likud i la seva política d'obstaculització del procés de pau àrabisraelià (un dels problemes que més preocupen als israelians).
| Index Sistema Polític Israelià | Les eleccions de maig de 1999 |
D'altra banda, dues de les característiques de les eleccions de maig de 1999 han estat, per una banda, el sorgiment de nous partits que amplien la ja extensa gamma d'opcions polítiques existents, i d'altra banda, els realineaments polítics i la divisió de la dreta israeliana.
A les eleccions parlamentàries es va presentar un ventall molt important de partits polítics. Molts d'ells no van aconseguir el suport necessari com per obtenir representació parlamentària. Alguns dels partits que es van quedar fora de la Knesset incloien als seus programes diferents qüestions com, per exemple, el manteniment dels assentaments israelians al Golan. Altres denunciaven la violència domèstica, defenien els interessos de les dones, o dels pensionistes, la legalització del joc a Israel, o la legalització de la marihuana, altres defenien els interessos dels immigrants romanesos o els dres dels homes en la família. La multiplicació de partits polítics 'hiperespecialitzats' està incentivada, d'alguna manera, pel sistema electoral israelià que es caracteritza per tenir una barrera electoral molt baixa, d'un 1,5%. Així un partit polític que superi el 1.5% del total de vots vàlids emesos opta a un escó a la Knesset. D'altra banda, la possibilitat d'elegir un Primer Ministre i la composició de la Knesset en votacions diferents pot influenciar en el fet de prioritzar qüestions comunals o molt específiques alhora de votar la composició del legislatiu, i, en el cas de la votació per Primer Ministre els votants poden votar en funció de grans línies de política interior i exterior.
Els realineaments polítics es poden observar, en les eleccions de 1999, bàsicament en la creació de noves plataformes electorals formades per partits polítics competidors en les darreres eleccions de 1996. Aquest és el cas de Gesher que a les eleccions de 1996 va participar en la plataforma electoral del Likud i en les eleccions de 1999 passa a integrar la plataforma Un Israel, encapçalada pel laborista Ehud Barak i de la que també forma part el partit Meimad (religiós moderat).
D'altra banda, el procés de fragmentació de la dreta israeliana es copsa en la creació, per part d'exmembres del Likud, de dos nous partits, el Partit del Centre (Centre) i Yisrael Beiteinu. Així mateix, Benny Begin també abandona el Likud amb el partit Herut, i forma la plataforma electoral Unió Nacional, de marcat caràcter ultradretà. Aquest procés de fragmentació pot evidenciar tant el trencament de la dreta històrica que representava el Likud com el resultat més evident de les controvèrsies que el lideratge de Benjamin Netanyahu ha creat al sinus del partit que dirigia.
Així doncs, l'atomització del sistema de partits israelià es consolida amb les eleccions de 1999 observant-se que el sistema electoral israelià (caracteritzat per aplicar una proporcionalitat gairibé pura i per tenir una barrera electoral del 1,5% dels vots vàlids emesos) afavoreix la representació parlamentària de petits partits polítics, amb interessos molt concrets, definits i en moltes ocasions minoritaris, que fa pensar en una especialització política per maximitzar rendiments electorals.
En 1999, van aconseguir representació parlamentària 15 de les més de 30 formacions polítiques que es van presentar als comicis.
Al Parlament hi són representades diferents forces polítiques entre les que es troben partits polítics ultraortodoxos, partits polítics conservadors, laboristes, comunistes, sindicalistes, àrabs, etc, però a diferència del parlament sorgit al 1996, el de 1999 està més fragmentat. D'11 partits polítics existents en 1996, la Knesset passa a està conformada en 1999 per 15. Apareixen nous partits polítics, anteriors coalicions es desfan i es constitueixen unes altres. A continuació definirem quins són els canvis més importants que s'han produit respecte a l'anterior legislatura.
D'altra banda, Shas, aconsegueix una gran victòria en enregistar l'augment més important d'escons, incrementa en 7 la seva representació a la Knesset, alçant-se com una força política, la tercera més important del país, i a només 2 escons de la segona força política d'Israel, el Likud.
Meretz continua aconseguint molt bons resultats així com Shinui. Aquests partits, que es poden considerar com a antireligiosos aconsegueixen respectivament 9 i 6 escons. I es poden considerar com la resposta de cert sector de la població israeliana davant el creixent poder dels partits religiosos.
D'altra banda, l'aparició d'un partit russòfon, Yisrael Beiteinu, competidor directe pel vot rus de Yisrael Ba'aliya no ha tingut repercussions negatives irreparables per aquest últim (que només perd un escó). Entre tots dos partits, que dirigieixen el seu missatge als immigrants russos, aconsegueixen obtenir 10 escons a la Knesset.
Així mateix els partits àrabs, Llista Àrab Unida i Assemblea Nacional Democràtica, aconsegueixen 5 i 2 escons respectivament, un augment considerable si es té en compte els 4 escons que va aconseguir la Llista Àrab Unida a les eleccions de 1996.
Una altra sorpresa, l'han representat les formacions polítiques que en 1999 es presentaven per primera vegada a les eleccions. Tant el Partit del Centre , dirigit per Itzhak Mordejai, com l'ultradretà Unitat Nacional han aconseguit una quota destacable d'escons.
Els partits religiosos, experimenten en resultats globals, un increment del seu pes respecte als comicis anteriors, passant dels 23 escons obtinguts en 1996, als 27 obtinguts en 1999. Tot i això, aquests augment es deu a l'èxit electoral aconseguit per Shas (partit religiós sefardita), ja que tant el Partit Nacional Religiós (que va perdre 4 escons) com Judaisme Unit de la Torah (que va guanyar un escó) van tenir uns resultats pobres.
Com s'interpreta el fraccionament de la Knesset? La majoria de les interpretacions sobre la qüestió prioritzen l'existència d'un enfortiment dels partits polítics ètnics i identitaris. Aquest podria ser el cas de Shas, d'Unitat Nacional i dels partits russòfons que movilitzen de manera efectiva el que alguns comentaristes han anomenat com a vot tribal (atorgat en funció de les especificitat ètniques o identitàries de determinats partits polítics) . Mentrestant els partits polítics tradicionals, el Partit Laborista i el Likud, van perdent pes de forma progressiva en la Knesset.
Però la pèrdua d'escons en la Knesset no implica que els partits tradicionals hagin deixat de ser protagonistes del sistema polític israelià. Més aviat, el sistema polític actual els hi ha donat un lloc més preeminent en l'elecció del Primer Ministre. Com es pot evidenciar a les dos últimes eleccions per Primer Ministre, els principals partits polítics que s'hi presentaven continuaven sent els històrics: Laborista i Likud.
Però a més, a les eleccions israelianes van concòrrer tot de petits partits polítics que defensaven qüestions molt específiques, aspectes concrets, gairebé es podria dir que eren partits polítics hiperespecialitzats que defenien desde la legalització de la marihuana, passant per la defensa de les dones, la defensa dels immigrants romanesos, la defensa dels homes de família, la legalització dels jocs d'atzar a Israel, etc. Però tot i que aquest és un fenòmen que pot veure's en altres parts del món, la característica esencial dels partits polítics que arriben al legislatiu israelià i que tenen trets identitaris o ètnics marcats és el predomini d'una política d'imposició de les respectives hegemonies, afavorida per la fragmentació del legislatiu i la necessitat de formar coalicions per governar, i que implica, necessàriament, l'existència d'un joc de contraprestacions del que surten molt afavorits aquests petits partits.
Amb una Knesset tant fragmentada i amb la impossibilitat de que la primera força política pogués arribar per si mateixa a obtenir la majoria de vots del legislatiu, Ehud Barak es va veure obligat a formar un govern de coalició en el que hi eren presents tant el partit russòfon Yisrael Ba'aliya com partits ultrareligiosos com el Partit Nacional Religiós, Judaisme Unit de la Torah o Shas (partit ultrareligiós sefardita), o altres partits com el Partit del Centre o Meretz. És precisament, aquesta configuració del govern israelià el que ha derivat en dos crisis governamentals en el primer semestre de l'any 2000 que han posat a prova als socis de Barak. Totes dues crisis han estat esperonades per controvèrsies internes respecte a temes com la viabilitat i l'inici de noves converses de pau amb l'Autoritat Nacional Palestina i la controvèrsia desatada en relació als pressupostos estatals.
Posicionaments dels principals partits polítics:
Un Israel En hebreu
Respecte a la qüestió del procés de pau: s'estableix un compromís de continuïtat d'aquest amb una base concreta: els acords d'Oslo. Així mateix, i com a promesa electoral, Barak estableix l'opció política de no retornar als límits fronterers existents abans de 1967, i preservar el que s'anomenen com a fronteres de seguretat. Així mateix, es compromet a la retirada de les tropes israelianes del Líban com a part de les converses de pau amb Síria. Al programa electoral de Barak també s'aludeix a qüestions de caire social i econòmic i es presta especial interés a les minories i als immigrants.
Likud Respecte al tema de la pau i la seguretat, a l'hora d'aludir als estats àrabs i al procés de negociació, al programa del Likud s'afirma que 'el seu desig de pau serà mesurat pels seus esforços en la prevenció d'activitats hostils per part d'organitzacions terroristes dels seus territoris i en funció del desmantellament que aquests països facin d'aquestes organitzacions'.
Respecte als assentaments, la posició del Likud és concreta: els assentaments són una expressió clara de l'inqüestionable dret del poble jueu a la Terra d'Israel. El Likud dóna suport al desenvolupament dels assentaments de colons a Gaza i Cisjordània i a la resta del que es considera com a Terra d'Israel.
Respecte a la negociació de l'estatus permanent, el Likud afirma que la finalitat és acabar amb el conflicte entre Israel i els palestins però salvaguardant sempre els interessos vitals d'Israel així com un pròsper i segur estat sionista i jueu. A més, s'afirma que els acords per l'estatus permanent hauran de minimitzar els perills en termes de seguretat implícits en els acords d'Oslo , entre aquests perills resalten la presència i expansió de les forces de seguretat palestines en zones on viu població israeliana, en oficines de govern, magatzems d'emergència, etc. A la seva vegada, es rebutja la creació d'un estat sobirà i independent palestí però s'accepta cert autogovern palestí. Un autogovern que estaria subordinat a les necessitats i imperatius de l'Estat d'Israel.
Partit del Centre. En hebreu. Aquest partit polític es declara favorable a la continuació del procés de pau àrab-israelià i a l'establiment i respecte dels compromisos territorials (en especial, en quant a la zona dels Alts del Golán). La composició del Partit del Centre és molt heterogènia. Encara que els fundadors són exmembres del Likud, a les seves files també es troben exmembres d'altres partits polítics com ara el Partit Laborista. Així mateix les persones que en formen part tenen diferents discursos sobre la qüestió del procés de pau, entre els militants del Partit del Centre es poden trobar alguns dels 'constructors' del procés de pau que va culminar amb els acords d'Oslo, com és el cas de Uri Savir, però també altres molt reticents a les negociacions palestinoisraelianes.
El Partit del Centre tracta de fer un discurs que es desmarqui totalment de la pràctica política del Likud i del seu líder Benjamin Netanyahu.
Les línies bàsiques en les que incideix el Partit del Centre i al voltant de les que es desenvolupà la seva campanya electoral van ser:
Meretz En anglès. Aquesta plataforma política composta pels partits polítics Ratz i Mapam (Shinui va abandónar la plataforma per presentar-se en solitari als comicis de 1999) propugnarà durant les eleccions de 1999, entre altres qüestions, el seu suport a la creació d'un estat palestí amb una possible concessió respecte a Jerusalem, encaminada aquesta última no a la divisió de la ciutat si no més aviat al reconeixement de l'estatus legal de la Casa d'Orient. Així mateix respecte als Alts del Golan, Meretz aposta pel seu retorn a mans siries per tal d'assegurar la pau en aquella zona. Respecte als assentaments, el posicionament del partit polític s'orienta a afavorir el desmantelament d'alguns d'ells a mesura que s'avença en les negociacions.
Shinui En anglès. Al seu programa electoral per les eleccions de 1999 destaquen quatre qüestions:
1. Religió: Shinui opta per la llibertat religiosa i denuncia
la coerció que, en especial els rabins, estan exercint sobre l'Estat i la societat
israelianes. Des d'aquest partit es posa l'accent en la necessitat de respectar,
de facto, la llibertat religiosa establerta legalment. Així mateix, es denuncien
les desigualtats existents entre els religiosos practicants i aquells que no
ho són, es denuncia el control religiós sobre els casaments, etc i aposten per
l'autofinanciació dels serveis religiosos
2. Shinui està a favor del sistema econòmic liberal
3. Procés de pau: Des del partit polític s'afavoreix el procés de pau israeliàpalestí,
els acords d'Oslo, l'acord
de Wye, i els futurs acords als que es pugui arribar i que assegurin la
pau i unes fronteres segures. D'altra banda, el partit polític també aposta
per l'inici i manteniment de converses de pau amb Síria.
4. Així mateix respecte al tema de Jerusalem, Shinui defensa la capitalitat
de la ciutat.
HaIchud HaLeumi (Unió Nacional) En anglès. Aquesta plataforma política ultradretana formada pels partits Herut, Moledet i Tekuma, va tenir com a elements comuns als tres partits que la conformen, les següents qüestions:
Yisrael Beiteinu. Partit polític de recent creació es dirigeix majoritàriament cap a la població immigrant russa d'Israel. A les eleccions de 1999, Yisrael Beiteinu va realitzar una campanya electoral basada, principalment, en les necessitats de la població immigrant, posant l'accent en qüestions com l'habitatge, l'educació, l'absorció de la immigració o la lluita contra l'atur.
A Israel conviuen, en l'actualitat, diferents formes, en ocasions, radicalment oposades, de pensar i viure la religió, l'estat i la quotidianeitat. Aquestes diferències han saltat a l'esfera política. S'han format partits o grups polítics i de pressió que defenen interessos molt concrets de determinats grups (ultraortodoxos, sefardites, immigrants russos, àrabs, etc). El sistema polític actual els hi dóna, a més, la oportunitat de poder influenciar, i de vegades dictar, les decisions del govern de torn. Però, representen aquests grups a la societat israeliana, a tota la societat?
A continuació, passarem a repasar els principals punts de trencament existents a la societat israeliana i que es poden identificar políticament.
El Likud representa el sector conservador, dretà, però també representa la opció política no ashkenazi. El Partit Laborista, de tendències social-demòcrates, socialment és considerat com un partit elitista i, a la seva vegada, és identificat com el partit de la comunitat ashkenazi. A part d'aquests dos partits polítics, que han liderat el procés polític israelià al llarg de la història del país, han començat a sorgir partits que tracten d'alçar-se amb el cobdiciat centre polític. El sorgiment del Partit del Centre pot apuntar una tendència alternativa als dos grans partits històrics dins l'àmbit dels partits polítics no agrupats entorn a creences religioses o dirigits a grups poblacionals concrets (com és el cas dels partits polítics que es centren en la població immigrada russa o en col.lectius religiosos).
L'arribada dels immigrants russos a partir de 1989 ha donat lloc a un nou fenòmen social i polític a Israel. Socialment, els immigrants russos, han plantejat en Israel moltes qüestions, entre elles, la de la naturalització. Però també han introduit noves formes de construir i de sentir la identitat comunitària que ha qüestionat fins i tot la concepció religiosa jueva més ultraortodoxa.
Sociològicament, s'ha caracteritzat als immigrants russos com a hereders de l'anticomunisme, de caràcter ultraliberal, i amb una particular visió de la religió i la solidaritat grupal on la caracterització de rus és més important que la caracterització de jueu.
Cada cop més, la població emigrant d'origen rus té més pes a l'hora de prendre decisions polítiques, el seu pes demogràfic (en augment) li atorga un pes quantitatiu important, en especial, a l'hora d'elegir als components del legislatiu i executiu del país. Es calcula que a finals de maig de 2000, hi havia a Israel més 1.000.000 d'immigrants russos. Des de 1989, l'arribada d'immigrants russos no ha fet més que augmentar i representen prop del 80% de la immigració que, al llarg d'aquests anys, ha anat acollint el país.
A les darreres eleccions de 1999, tenien dret a votar 4.285.428 persones, un 10% més que a les darreres eleccions de 1996, i es calculava que aquest increment era degut a la onada d'immigrants russos arribats fins a la data. En aquest context es desenvolupa el naixement i consolidació d'un partit merament rus, Yisrael Ba'aliya i la creació en 1999 d'un altre partit que defensa els interessos dels nous immigrants d'origen rus, Yisrael Beiteinu. La importància electoral de tots dos partits polítics s'evidencia als resultats de les eleccions de 1999. Tot i l'existència de dos partits polítics que es dirigien al mateix segment social, tant Yisrael Ba'aliya com Yisrael Beiteinu van aconseguir representació parlamentària, el primer va aconseguir 6 i el segon 4 escons. Així mateix, Yisrael Ba'aliya va formar part de la coalició guvernamental dirigida per Ehud Barak.
Els àrabs a Israel pateixen situacions de clara discriminació. En punts estratègics, com Jerusalem, se'ls neguen permisos de construcció d'habitatges. De forma generalitzada, els seus salaris són inferiors als dels seus veïns jueus, etc.
A Israel, conviuen formes molt diferents de pensar en la convivència o no d'àrabs, palestins i jueus. Mentre és un fet a destacar el desenvolupament d'un moviment fonamentalista jueu important, que té com efecte més evident la importància creixent dels partits ultrareligiosos a la política israeliana, també es pot destacar el desenvolupament de partits polítics àrabs o amb un important component àrab a les seves files. Aquest és el cas de Hadash o el de l'Assemblea Democràtica Nacional (encapçalada per Azmi Bishara). A la seva vegada, la població àrab reticent durant molt de temps a votar a les eleccions israelianes comença a canviar d'actitud, la materialització d'aquest canvi es pot trobar en la candidatura de Bishara pel càrrec de Primer Ministre. Aquest canvi pot obeir a moltes raons, però una de les més contundents és la de fer visible públicament, a nivell nacional però també a nivell internacional, a la població àrab que habita a Israel i la problemàtica en la que es troba aquesta comunitat.
La dura situació de moltes comunitats àrabs a Israel ha estat un substrat per al desenvolupament del moviment islamista. Encara que aquest no es pot considerar com una entitat homogènia ja que es va dividir en 1996 en dues faccions: una més pragmàtica i una altra més radical, les dues tendències tenen trets molt marcats i molt en la línia dels Germans Musulmans. El moviment islamista a Israel ha proveit -igual que els moviments religiosos jueus a les seves comunitats- de serveis socials (guarderies, biblioteques, beques d'estudi, ajudes vàries, etc) a les diferents comunitats àrabs existents a Israel.
Alhora és important assenyalar que, si bé els extremismes s'han desenvolupat i han utilitzat la religió com a canal i forma d'expressió tant en l'àmbit jueu com en l'àmbit àrab, també existeix a Israel un moviment de conciliació que agrupa àrabs i jueus, que treballen junts per la pau i la convivència. No són grups tan sorollosos com ho puguin ser els ultraortodoxos i radicals, però hi són presents a la societat civil israeliana, cada cop amb més força.
| Candidat a primer ministre | Nre. de vots | % de vots rebuts |
| Binyamin Netanyahu (Likud) | 1,501.023 | 50.4 |
| Shimon Peres (Avoda) | 1,471.566 | 49.5 |
| Font: Ministeri d'Afers Exteriors de l'Estat d'Israel |
L'elecció del primer ministre es va decantar cap a Netanyahu, és a dir, cap a un programa en el qual s'oferia pau i seguretat, enmig d'un procés de negociació molt complex i després de 10 atemptats mortals perpetrats per Hamas entre abril de 1994 i març de 1995 en ple territori israelià. Aquests atacs van beneficiar tant Netanyahu com altres partits d'extrema dreta que feien especial incidència en aspectes com la seguretat israeliana. A més, Netanyahu també es va beneficiar de la mobilització dels russòfons i dels ultrareligiosos.
D'altra banda, els resultats electorals dels comicis de 1996 van donar lloc a una Knesset molt fragmentada i amb predomini important dels partits polítics religiosos. A la Knesset, dels 21 partits polítics que es van presentar (o bé en solitari o bé agrupats en plataformes electorals com va ser el cas del Likud, Meretz o Yahadut Ha'Torah) en van aconseguir representació un total de 16.
| Partits Polítics | Nre. escons 1992 Total 120 | Nre. escons 1996 Total 120 (nou sistema electoral) | % vots rebuts 1996 |
| Avoda (Partit Laborista) | 44 | 34 | 26,8 |
| Plataforma Likud | 32 | 25,1 | |
| Likud | 32 | 22 | |
| Gesher | 5 | ||
| Tsomet | 8 | 5 | |
| Shas | 6 | 10 | 8,5 |
| Partit Nacional Religiós | 6 | 9 | 7,8 |
| Plataforma Meretz | 12 | 9 | 7,4 |
| Ratz (Mov. drets ciutadans) | 4 | ||
| Mapam | 3 | ||
| Shinui | 2 | ||
| Yisrael Ba'aliya | 7 | 5,7 | |
| Hadash/ (Aliança Nac. Dem.) | 3 | 5 | 4,2 |
| Yahadut Ha'Torah | 4 | 4 | 3,2 |
| Tercera Via | 4 | 3,1 | |
| Llista Àrab Unida/Partit Dem. Unit | 2 | 4 | 2,9 |
| Modelet | 3 | 2 | 2,3 |
| Font: Resultats
electorals 1992 Resultats electorals 1996 | |||
A les eleccions parlamentàries de 1996, es va evidenciar una pèrdua de vots considerable dels dos partits més importants: el laborista i el Likud. Si a les eleccions de 1992 entre tots dos partits van aconseguir arreplegar gairebé el 60% del total dels vots (aconseguint d'aquesta manera, i conjuntament 76 dels 120 escons de la Knesset), a les eleccions de 1996 aquest percentatge es va reduir al 53% del total dels vots i a 66 dels escons de la Knesset. En 1999, aquesta tendència a la baixa es reafirmà i els dos partits polítics històrics: el Partit Laborista (que liderava la coalició Un Israel i el Likud van aconseguir atreure conjuntament només un 34% dels vots emesos i van aconseguir 45 dels escons de la Knesset. Aquesta tendència a la baixa tant del Likud com dels laboristes contrasta amb el progressiu increment de vots dels partits religiosos i, en concret, del partit sefardita Shas que amb el 13.01% dels vots, es reafirmà durant la 15ª Knesset com la tercera força política del país a només 2 escons del segon partit, el Likud, i a 9 escons de la coalició governant Un Israel.
La consolidació dels petits partits i la pèrdua de pes d'Avoda i Likud a la Knesset podria explicar-se, entre altres factors, per l'acció del sistema electoral que permet elegir un primer ministre (encarregat de formar govern i de dirigir el país) i, al mateix temps, permet votar a la Knesset al partit polític que representi uns interessos concrets o bé a unes comunitats religioses, idiomàtiques, etc específiques. A l'elecció de les Knessets de 1996 i 1999 els electors van votar en funció de les preferències ètniques (russos, àrabs), religioses (sefardites), etc. i es considera que els israelians van votar al primer ministre en funció, principalment, de qüestions com la pau i la seguretat (política exterior).
Però t ot i això, el que ressalta dels resultats electorals és l'increment electoral experimentat pels partits religiosos que els permet continuar tenint un paper important dins l'àmbit polític israelià. Ja el 1988, any en el qual va guanyar les eleccions el Likud, els partits religiosos van experimentar un increment important en el nombre d'escons passant dels 12 escons que es repartien entre partits polítics com Shas, PNR o Agudat Israel fins als 18 de 1988. Aquest augment electoral va agafar per sorpresa els experts polítics que van batejar el 1988 com l'any de la revolució ortodoxa. L'èxit dels partits religiosos el 1988 es va explicar, entre altres coses, per la capacitat de mobilització de l'electorat religiós que van poder aconseguir els diferents partits. Aquesta mobilització es va justificar en base a la guerra ideològica que va esclatar entre els rabins Scheerson i Shah. Aquesta guerra era, al cap i a la fi, una lluita entre dos sectors del partit Agudat Israel: els hassídics representats per Scheerson i els antihassídics representats per Shah. D'altra banda, Friedman explica l'èxit de Shas, que el 1988 va passar de 4 a 6 escons, en funció del programa polític que presentava. Un programa polític basat en un comunitarisme capaç d'articular els principis tradicionals i en una ortodòxia que s'orientava a l'acompliment dels preceptes divins.
A les eleccions de 1992 i posteriors s'observa, com a dada important, una continuïtat en el fraccionament de la Knesset, fet que ha afavorit la formació de governs de coalició. La manca de majoria dels laboristes, encapçalats per Isaac Rabin, va obligar Avoda a formar un Govern de coalició en el qual hi figurarien tant Meretz com Shas. D'aquesta manera, la coalició governant dirigida per Rabin disposava de 62 diputats en una Knesset formada per 120 membres. A més, aquest Govern de coalició gaudiria del suport de 5 diputats que provenien de dues llistes "àrabs". El suport "àrab" a determinades polítiques adoptades pel Govern de Rabin va permetre, sobretot als partits religiosos, però també als partits nacionalistes de dretes, parlar de deslegitimació del Govern i de les seves actuacions polítiques i contribuir d'aquesta manera a la crispació. Aquesta situació va arribar al seu clímax amb l'assassinat de Rabin per part d'un ultrarreligiós. El Govern laborista va ser presidit a partir d'aleshores per Shimon Peres que avançaria les eleccions generals al maig de 1996.
Una de els actuacions que es van emprendre durant la legislatura laborista encapçalada per Rabin va ser l'aprovació de la nova llei sobre el govern que incorporava com a tret a destacar l'elecció directa del Primer Ministre. Amb aquesta llei es pretenia evitar els governs de coalició, i posar d'aquesta manera les bases per a un Govern més estable.
A les eleccions de 1996, les primeres amb el nou sistema electoral, Netanyahu va sortir com a guanyador de les eleccions al càrrec de primer ministre. Però a les legislatives, la plataforma del Likud (partit que encapçalava Netanyahu va obtenir només 32 escons dels 120 existents. Per obtenir una majoria a la Knesset, Netanyahu es va aliar amb Shas, PNR i Yahadut Ha'Torah, amb Yisrael Ba'aliya (russòfon) i amb Tercera Via. Tot i això, Netanyahu també podia comptar amb el suport de Moledet. Dins de la coalició governamental tant els partits religiosos com Yisrael Ba'aliya estaven en disposició de fer ús del dret de veto i condicionar, d'aquesta manera, les decisions governamentals. Amb aquest panorama Netanyahu va formar Govern. En aquesta situació, amb l'agrupació d'un ventall important de forces de dreta i centredreta i partits religiosos, s'havia de conduir la política interior i la política exterior d'Israel. El procés de pau, peça clau de la campanya electoral i, al voltant del qual existien diverses postures, va ser rebut pel nou Govern de coalició encapçalat pel Likud amb reserves i amb premisses concretes que s'encaminarien a reduir el seu avenç fins paralitzar-lo.
Al final de 1998, s'apreciaven dificultats en el Govern de Netanyahu provinents, bàsicament, de la seva política exterior (relacionada directament amb el tractament del procés de pau palestinoisraelià i amb els obstacles israelians a la implementació dels acords) i de la impossibilitat d'arribar a acords entre els partits que formaven part de la coalició respecte al pressupost estatal. D'altra banda, dins el Likud, el primer ministre israelià havia cultivat moltes animositats. Ja durant l'agost de 1998 havia estat fortament criticat per personatges com Meridor, Levy o Benjamin Begin (el fill de Menahem Begin, primer ministre israelià entre 1977 i 1983). Les dissensions no eren només internes, les relacions amb els components de la coalició governamental es van fer tenses fins que es van fer insuportables i la coalició governamental es va trencar. El 4 de gener de 1999, la Knesset va aprovar la seva dissolució i la convocatòria d'eleccions anticipades tant per al càrrec de primer ministre com per a la Knesset.
Les eleccions anticipades es van celebrar el 17 de maig de 1999. Davant l'expectativa d'eleccions, alguns membres del Likud ja van deixar entreveure que es podien presentar com a candidats amb formacions polítiques noves. Entre ells destacaven Dan Meridor o Uzi Landau. Altres candidats que podien presentar-se al càrrec de primer ministre eren el laborista Ehud Barak, Zeev Begin (per la extrema dreta), etc. Com a independents o amb nous partits es va anunciar l'aparició de: el general Mordechai (ex ministre de Defensa de Netanyahu) o Ammon Shajak, ambdós definits com a centristes.
Les eleccions de 1996 es van caracteritzar per la mobilització de la població àrab amb dret de vot. A les eleccions de 1992 només un 2 % dels àrabs va votar, en canvi, en les eleccions de 1996 ho va fer gairebé el 77 %, i un 95 % d'aquests va votar al candidat laborista Shimon Peres per a primer ministre. Quant a la Knesset, els àrabs van dividir els seus vots entre les dues llistes "àrabs" que es presentaven (Llista Àrab Unida i Hadash) i partits "jueus".
Els electors de Netanyahu van provenir, per una part, dels sectors ortodoxos. La majoria dels rabins i partits ultraortodoxos van mobilitzar els seus seguidors provocant un ambient propici per votar Netanyahu. De fet, els ultraortodoxos no acostumen a participar en les conteses electorals, però en aquesta ocasió van respondre a la crida dels seus rabins. Gairebé un 95 % dels ortodoxos van votar per Netanyahu, en alguns llocs com a Jerusalem la participació va ser del 100 %.
Ehud Sprinzak identifica un tipus de votant dels partits ultraortodoxos (als quals caracteritza com de dreta tova). Segons Sprinzak, els activistes d'aquests partits s'han radicalitzat i ha començat ha dominar l'agenda política, fet que ha implicat un desplaçament cap a la dreta dels seus propis partits polítics. Això explicaria tant el gir cap a la dreta dels partits ultraortodoxos com el vot a Netanyahu (representant de la dreta israeliana).
Netanyahu també va rebre el suport del 65 % dels russos que han emigrat a Israel. Aquest mateix col·lectiu li va atorgar el 1992 la seva confiança a Isaac Rabin . Pot interpretar-se que el vot a Netanyahu va ser la resposta dels russòfons a la direcció laborista anterior. En aquest sentit, aquest sector de la població, que és en si mateix extremadament heterogeni i flexible i que té una importància creixent des del punt de vista demogràfic i polític, ja compta amb dos partits polítics , Yisrael Ba'aliya, que defensa exclusivament els interessos d'aquesta comunitat i Yisrael Beiteinu, partit creat en 1999. El col·lectiu russòfon també ha estat subjecte d'atenció d'altres formacions com és el cas de la plataforma del Likud que al seu programa electoral incorporava referències explícites a aquest sector.
D'altra banda, el nou sistema electoral va beneficiar a les eleccions de 1996 al partit russòfon Yisrael Ba'aliya que gràcies al vot d'una gran part d'aquest col·lectiu va aconseguir formar part de la coalició governamental liderada per Netanyahu.
Hi ha autors com Shlomo Ben-Ami que pensen que el vot a Netanyahu va ser un vot de protesta cultural (per part dels sefardites), ètnic (per part dels russòfons) i religiós (per part dels ultraortodoxos). En altres sectors de la societat israeliana el vot que va atreure Netanyahu a les eleccions de 1996 es podria explicar com a reacció als atemptats terroristes i no tant a una necessitat d'aplicar tesis anti-Oslo. En aquest sentit, Ben-Ami al·ludeix a enquestes postelectorals que demostren com la majoria de la població israeliana està a favor de la creació d'un Estat palestí.
A les eleccions de 1999, Netanyahu va sofrir una derrota important, la seva política d'oposició sistemàtica al procés de pau va crear entre l'electorat israelià molta insatisfacció. D'aquesta manera, la coalició liderada per Ehud Barak, Un Israel, que prometia la continuació de les negociacions per aconseguir la pau, així com la retirada de les tropes israelianes del Líban, va aconseguir que el seu candidat a Primer Ministre, Ehud Barak, guanyés les eleccions per ocupar aquest càrrec. Així mateix, Un Israel va aconseguir ser el primer partit polític en nombred'escons a la 15ª Knesset, encara que el Likud i Shas el seguien de prop en nombre d'escons. Aquesta situació ha obligat a Barak ha formar un govern de coalició que ha trontollat en diverses ocasions degut a les posicions enfrontades dels diferents socis de govern envers a les converses de pau amb els palestins.
Respecte a la composició de la Knesset resultant de les eleccions de 1999, l'aparició de partits polítics nous ha estat la tònica dominant. Es continua amb la tendència ja evidenciada en l'anterior Knesset d'una fragmentació important de la cambra legislativa israeliana. Els electors israelians, han elegit en aquest cas, als partits polítics en funció de criteris ètnics, socials, religiosos, etc.
El programa electoral del Likud per a les eleccions de 1996 va centrar-se en els següents temes: pau i seguretat, forces armades, immigració i relació entre Estat i religió. A continuació es passa a descriure el programa:
2) Pau i Seguretat. Respecte a la pau i la seguretat s'assenyalen aspectes importants. A) En primer lloc, i com a tret més significatiu, es ressalta la importància de la seguretat i de la pau per a Israel. En aquests termes, el Likud s'oposa a cap compromís territorial (partició del territori o creació d'un nou Estat), encara que accepta la possibilitat de realitzar negociacions bilaterals, tant amb els estats àrabs (al programa del partit es diu que "eEl Govern d'Israel portarà a terme negociacions directes amb els estats àrabs que vulguin arribar a acords de pau") com amb l'Autoritat Palestina ("El Govern d'Israel portarà a terme negociacions amb l'Autoritat Palestina per aconseguir un acord permanent de pau"). Aquestes negociacions es portarien a terme amb una sèrie de condicions com serien el respecte dels palestins a les obligacions derivades d'un pacte i a l'anul·lació de la clàusula que estipula la destrucció d'Israel.
B) El Likud es nega a l'establiment d'un Estat palestí independent tot i que accepta un sistema d'autogovern en el qual les matèries d'afers exteriors, defensa i d'altres que requerissin coordinació (sense especificar quines) quedarien sota la responsabilitat de l'Estat d'Israel. Sota control israelià directe quedarien els assentaments jueus, les àrees de seguretat, els recursos aqüifers, les comunicacions viàries en les interseccions a Judea, Samària i la franja de Gaza.
C) Des del Likud s'entén que els treballadors palestins han de limitar la seva activitat laboral a les àrees autònomes. L'objectiu: "reduir el nombre de treballadors palestins al mercat israelià".
D) Respecte als assentaments, el Likud és favorable a a favor de l'increment dels assentaments de colons a Cisjordània, a la qual, segons el discurs d'aquest partit polític, tenen dret els jueus. Els assentaments són considerats d'importància nacional i part de l'estratègia de defensa israeliana.
E) En cinquè lloc, es presenta a Jerusalem, caracteritzada com a indivisible, com la capital de l'Estat. En aquest cas, el Likud preveu el tancament de totes les institucions de l'OLP (Organització per a l'Alliberament de Palestina) i de l'Autoritat Nacional Palestina a la ciutat santa.
2) Respecte a les forces armades israelianes, es destaca el clima de tensió i les possibles confrontacions amb l'enemic (Iran i Síria de forma especial). D'aquí es deriva, segons el Likud, la necessitat de potenciar el desenvolupament de la tecnologia armamentística israeliana.
3) Respecte a l'absorció d'immigrants jueus. El Likud prepara un capítol per als immigrants russos als quals se'ls assegura que el Likud treballaria per proveir-los de nous llocs de treball adients amb les seves professions. Respecte als jueus etíops, el Likud assegura educació i millores en la qualitat de vida.
4) Respecte a la relació entre religió i Estat, la plataforma electoral del Likud es manté a favor de l'statu quo en matèria religiosa, que des del seu punt de vista ha estat violat.
1) Dóna Donar suport a la continuació de les negociacions per aconseguir la pau i que impliquen tant l'establiment de negociacions amb l'Autoritat Palestina com amb Síria i el Líban. Alhora proclama la lluita contra el fonamentalisme i el terrorisme. Segons el Partit Laborista, les negociacions haurien d'emmarcar-se dins els principis següents:
a) Un Jerusalem unit, capital d'Israel i sota jurisdicció israeliana b) Israel no governarà sobre el poble palestí c) El riu Jordà hauria de convertir-se en la frontera est d'Israel i no hauria d'existir cap Exèrcit forà a l'est d'aquesta frontera d) Una separació que respondria a les necessitats de seguretat i d'identitat nacional e) Sobirania sobre la vall del riu Jordà, nord-oest de la mar Morta, el bloc d'Etzion i les àrees considerades com a essencials per a la seguretat d'Israel f) Cooperació econòmica entre palestins, jordans i israelians g) Els refugiats palestins situats fora de les fronteres israelianes no tindrien dret a tornar h) Manteniment de la jurisdicció israeliana sobre els assentaments. Encara que no se'n realitzarien més.
2) El Partit Laborista estaria a favor que l'OAP controlés les àrees autònomes. Alhora retiraria la seva oposició a la creació d'un Estat palestí.
3) Respecte a la seguretat d'Israel. Segons el Partit Laborista, la seguretat d'Israel "es basa en l'habilitat dissuasiva de les forces armades israelianes i la seva força". Perquè aquesta situació es mantingui, des del Partit Laborista, es feia un clam dirigit cap a dos àmbits específics: per una part, l'existència de fronteres defensables i d'acords de seguretat i, per l'altra, la intensificació de la recerca militar. En el cas de les fronteres, des del Partit Laborista, s'accepta que aquestes estiguin basades en un ajust de les fronteres anteriors a 1967 en funció de les necessitats de seguretat d'Israel.
4) Respecte a les negociacions amb Síria o de les negociacions sobre els assentaments permanents, els acords que poguessin despendre's d'elles serien objecte de referèndum. Els laboristes estarien disposats a renunciar al Golan sempre que Síria donés garanties de seguretat sobre l'accés israelià a l'aigua. Un acord amb Síria, segons els laboristes, podria ser l'inici d'una sèrie d'acords amb altres països àrabs.
5) Dins la plataforma electoral laborista es dóna especial importància a la cooperació entre els diferents països del Pròxim Orient, cooperació tant econòmica com estratègica en l'àmbit regional.
6) Respecte a Jerusalem, s'explicita la seva unitat i indivisibilitat sota la sobirania israeliana
Posicionaments polítics a les eleccions de 1996 de Meretz:
1) Religió: Meretz aposta per la separació total de l'Estat i la religió, així com per l'elaboració d'una constitució. Des d'aquest partit, es parla de l'existència d'una mena de coerció religiosa que imposen els grups de pressió religiosos a la població en general. Des del punt de vista de Meretz, qualsevol llei que imposi normes religioses a la població civil ha de ser revocada, ja que tots els ciutadans tenen dret a viure segons les seves creences.
2) Acceleració del procés de pau. Dins d'aquest tema, Meretz dóna suport explícit a la creació d'un Estat palestí i, amb això, a l'existència de dos estats separats. Tot i així, l'Estat d'Israel es considera com a jueu, democràtic i un Estat de ciutadans donant amb aquesta última consideració cabuda per a jueus i àrabs. Per altra banda, des de Meretz s'accepta que Israel es retiri de les posicions ocupades el 1967, així com accepta la retirada israeliana del Golan a canvi de pau.
3) Respecte als assentaments, segons Meretz,la construcció d'assentaments hauria de paralitzar-se. En algunes ocasions, des d'aquest partit e Meretz s'ha proposat indemnitzar els colons que viuen en petits assentaments de Cisjordània.
4)Respecte a Jerusalem, des de Meretz s'opta per la no divisió de la ciutat, però el seu estatus hauria de ser el que indiqués l'acord de pau tenint en compte "les característiques religioses, ètniques i nacionals úniques de Jerusalem".
5) Respecte a les forces armades israelianes, Meretz assenyala la necessitat de mantenir la superioritat estratègica d'aquest Exèrcit per fer front, en cas necessari, a una guerra. Però també alerta sobre l'existència de tendències nacionalistes de caràcter agressiu i racista a la societat israeliana, i adverteix que les forces armades s'han de guiar i sotmetre a la llei.
Les línies polítiques de Meretz s'estenen a qüestions com la igualtat de sexes, els drets dels homosexuals, lesbianes i bisexuals, igualtat d'oportunitats en l'educació, l'estat del benestar, etc.
1) Dóna suport als acords d'Oslo, així com a la creació d'un Estat palestí. També reclama la igualtat d'àrabs i jueus com a ciutadans d'Israel
2) Respecte als assentaments està a favor de la seva aturada
3) Respecte a Jerusalem es reclama l'est de la ciutat santa com a capital de l'Estat palestí.
1) Reconeix l'Autoritat Palestina, però no acceptaria la creació d'un Estat palestí. Així mateix, qüestions com la seguretat i les relacions exteriors haurien de quedar en mans israelianes
2) Defensa el dret del poble jueu a la terra d'Israel i accepta un compromís territorial quant al Golan
3) Jerusalem és la capital de l'Estat jueu i és indivisible
4) Respecte als assentaments, accepta nous assentaments a Cisjordània
5) S'oposa a les concessions als partits religiosos, sobretot en aquells casos que tenen a veure amb la conversió i la llei del retorn.
Entre altres qüestions que tracta aquest partit polític ressalten algunes com la proposta de canvi en l'elecció dels membres de la Knesset, , en la legislació d'una llei de referèndum la creació o d'altres lleis que de lleis que garanteixin la llibertat religiosa o de reunió, combatre la discriminació laboral per motius de nacionalitat, religió, sexe, edat o país d'origen,...També tracten temes econòmics, de drets humans, ecològics, etc.
2) Segons Tercera Via, hi ha una sèrie de principis que han de figurar en l'acord sobre l'estatus permanent dels territoris ocupats (Gaza i Cisjordània), entre els quals es destaquen:
a) el poble jueu té dret a la terra d'Israel, que és definida com la seva
llar històrica
b) Israel té dret a retenir els territoris capturats d'una guerra de defensa
c) Les decisions d'importància s'han d'adoptar per majoria especial
d) S'accepta l'existència d'una autonomia palestina que tingui com a premissa
la separació política entre les poblacions jueva i palestina als territoris
de Samària, Judea i Gaza
e) La capacitat d'Israel d'autodefendre's ha de ser en tot cas assegurada
3) Respecte als assentaments, la política de Tercera Via és la de desenvolupar-los per, d'aquesta manera, incrementar la població des del Golan fins a Eilat.
4) Es proclama un Jerusalem unit i indivisible, capital d'Israel. S'asseguraria l'estatus religiós de musulmans i cristians i dels llocs sagrats que quedarien sota la direcció dels responsables de cada confessió religiosa.
5) Tercera Via opta per reforçar l'educació religiosa.
1) El PNR és contrari als acords d'Oslo, però no s'oposa a aquells aspectes que ja estan implementats.
2) Dóna suport a la negociació directa i bilateral amb els estats àrabs, però sota una sèrie de principis que inclouen, entre d'altres, que l'Estat d'Israel abraça des del riu Jordà fins al Mediterrani i no s'accepta cap entitat sobirana, que els alts del Golan són innegociables, ja que pertanyen a l'Estat d'Israel, i que no s'accepta el retorn de la població àrab a Israel.
3) Dóna suport als assentaments que, a més, segons el PNR s'haurien d'incrementar, ja que considera que els assentaments es troben en territori del poble jueu. En aquesta línia, el PNR és partidari de doblar la mida de la població jueva a Judea i Samària (Cisjordània).
4) No accepta la creació d'un Estat palestí, encara que estaria disposat a deixar que els habitants de Judea, Samària i Gaza poguessin administrar els seus afers quotidians, sempre que la seguretat, la defensa i els afers exteriors quedessin en mans de l'Estat d'Israel.
5) Respecte a la religió, des del PNR s'aposta per l'statu quo religiós, i va contra la separació religió-Estat.
6) Respecte a Jerusalem, el PNR considera que la ciutat és la capital política i espiritual de l'Estat d'Israel i s'oposa a tota divisió de la ciutat. En cas que els acords d'Oslo arribessin a bon port, el PNR considera necessaris establir determinades condicions entre les quals es troben el fet que les negociacions respecte als acords d'estatus permanent dels territoris ocupats (Gaza i Cisjordània) han de respectar els anteriors punts, que les forces armades israelianes tindran llibertat per actuar a Judea, Samària i Gaza, i que els assentaments a Jerusalem, Judea i Samària han de ser reforçats.
1) Dóna suport als preceptes talmúdics de preservar la vida i estarien disposats
a arribar a un compromís territorial si aquest conduís a una pau veritable.
2) Accepten l'autonomia dels palestins, però no l'existència d'un Estat palestí,
també accepten els acords d'Oslo.
3) Pensen que quan arribi el messies, la santa terra d'Israel retornarà als
seus propietaris. 4) Aspiren a l'existència d'un Estat jueu.
5) Respecte a Jerusalem, declaren que la ciutat és indivisible.