En altres temps, els infants podien ésser objectiu de guerra amb finalitats diverses:

• Per vendre’ls com a esclaus.
• Per sotmetre’ls i explotar-los directament en l’àmbit laboral, militar o sexual.
• Per destruir de forma completa la població de l’adversari.
• Etc.

La tradició occidental en presenta mostres repetides: segons la mitologia grega, Odisseu, heroi de la guerra de Troia, va fer llançar Astiànax des del cap d’amunt de les muralles de la ciutat com a símbol de la derrota dels troians. Astiànax, fill d’Hèctor i Andròmaca, havia estat destinat a ésser rei de Troia i aleshores encara era un nen petit.
I, també al llarg dels segles, els nens han anat a la guerra per fer-hi de timbalers, missatgers o assistents.

I doncs, si aquests fets s’assemblen prou a les malvestats que passen a hores d’ara, de què ve, la nostra sorpresa?
La resposta haurà d’evocar una època no gaire allunyada en què es van començar a establir normes que havien de regir la forma en què es feia la guerra. Un dels seus fonaments consistia en evitar que la població civil fos objecte d’atac. En aquest sentit, les Convencions de Ginebra, iniciades la dècada de 1860, van establir moltes limitacions, que s’han aplicat però no pas a tot arreu ni sempre.

La “guerra total”, inaugurada el 1914, i les “guerres degenerades” pròpies del nostre temps han tornat a posar la població civil a l’epicentre de les destrosses bèl·liques: el càlcul del percentatge actual de morts civils va del 75% de Dan Smith fins al 90% d’UNICEF, encara que la legislació restrictiva segueix vigent. Els infants fan part essencial de la població civil i de més a més en són el sector més fràgil i vulnerable.

• Els nens i les nenes són víctimes de la guerra de forma directa –per efecte de les armes- o indirecta –com a resultat de la situació general provocada per la guerra.
• En cas que siguin víctimes de l’efecte de les armes –bala, ganivet, bomba, mina...- ho poden ser de manera aleatòria o casual, pel simple fet de trobar-se en un escenari de combats, o bé pel fet d’ésser considerats objectiu de guerra, com en el cas del genocidi de Ruanda o dels enfrontaments dels Territoris Ocupats de Palestina, en què el Tsahal (exèrcit d’Israel) dispara deliberadament contra la canalla que va a escola. Hi ha mines contra persones especialment dissenyades per a atraure els infants, pel fet que són de colors i s’assemblen a joguines.
• Ara bé, la majoria de morts infantils en situació de guerra és deguda a l’expansió de la malaltia i la malnutrició que deriva dels moviments massius de gent, la manca d’aliments i aigua potable, la massificació dels camps de refugiats, la impossibilitat de disposar d’atenció sanitària, etc. De més a més, sovint els serveis de salut els controlen els homes, i les dones i els nens amb prou feines hi tenen accés. En països empobrits, les taxes de mortalitat es multipliquen fins a 24 vegades, especialment en els menors de 5 anys.
• Els infants també són víctimes de maltractaments, tortures, empresonament i violació.
• Els moviments de població i el trencament del control social que caracteritzen els temps de guerra faciliten la violència de gènere: violació, prostitució i esclavatge sexual al servei dels combatents. Se’n deriven les malalties de transmissió sexual, especialment la SIDA, i els embarassos no volguts. La presència de forces de pau també significa l’increment de la prostitució de menors.
• Els infants componen la meitat de la massa de població refugiada o desplaçada per les guerres. Molts han estat separats de la seva família, ja sigui per mort o bé per les casualitats dels combats, que poden fer fugir sobtadament la gent d’un poble en qualsevol direcció i sense temps per a fer cap pla per al futur.
• Els menuts que van sols córren molts més riscs que no pas els que compten amb la seva família. S’exposen a mancances bàsiques, a rebre maltractaments, a ésser reclutats per força com a combatents, etc. Les famílies formades exclusivament per infants són molt fràgils.
• La guerra implica generalment la interrupció de l’escolaritat, que no sempre es podrà reprendre. Les nenes són qui més en pateix: d’entrada perquè la guerra augmenta els perills que es poden trobar al camí cap a l’escola; i després, perquè l’absència dels homes i nois de la família deixa tota la feina a les dones i noies.
• La guerra representa un trencament profund de la forma de viure i de l’espai social que acull els infants. Indueix la pèrdua de confiança en la gent i deixa un rastre de por.

Les informacions que trobareu en aquest epígraf s’han de llegir tot tenint en compte que hi ha moltes limitacions per conèixer amb detall la situació dels nens soldats.

Qui es pot considerar nen (o nena) soldat?

La Llei internacional humanitària, els Protocols I i II addicionals a les Convencions de Ginebra de 1949 i la Convenció de l’ONU sobre els drets de l’infant consideren els 15 anys l’edat mínima de reclutament. Però el nou Protocol opcional proposa elevar-la a 18, que és l’edat en què comença el dret a vot a la majoria de països. A hores d’ara, reclutar menors de 15 anys és, per tant, un crim de guerra sobre el qual té jurisdicció la Cort Penal Internacional.

On hi ha soldats de menys de 18 anys?

En molts exèrcits convencionals de països “avançats”, com ara els Estats Units (17) o la Gran Bretanya, que els recluta als 16; a la Guerra del Golf del 1991 hi varen morir britànics menors de 18 anys. També en tenen a Àustria, Brasil, Macedònia, Croàcia o Xile. Igualment se’n troben en molts grups armats irregulars o rebels, en països en situació de guerra: Índia, Turquia, Rep. Democràtica de Congo, Angola, Colòmbia, Ruanda, etc. S’hi inclouen nenes i també n’hi ha de molt petits, fins i tot de menys de 10 anys.

Per què es recluten infants com a combatents?

• Perquè les armes lleugeres a disposició dels grups armats són fàcils d’adquirir, barates, pesen poquíssim i són fàcils de fer servir fins i tot per a criatures de 10 anys. La mostra paradigmàtica d’aquesta mena d’eines és el AK47 o kalaixnikov, un fusell d’assalt d’invenció soviètica dels qual se n’han fabricat centenars de milions d’exemplars
• Perquè els infants són fàcils de manipular, són obedients, accepten el perill i les ordres de matar sense fer preguntes. De més a més, són capaços d’actuar amb una duresa extrema.
• Perquè les situacions de crisi social que acompanyen una guerra deixen les criatures sense el suport de les persones que les protegeixen.
• Perquè, sovint, hi ha manca de combatents.
• Perquè no hi ha voluntat política de la “Comunitat internacional” per a evitar-ho.

Com es recluten?

• Per força: segrestats d’una escola, un orfenat, un camp de refugiats o un poble, amb amenaces greus. Sovint han de passar per un ritual d’iniciació que impliqui un trencament amb la seva vida anterior, com és ara una brutalitat extrema adreçada contra la seva família o els seus veïns.
• De forma aparentment voluntària, però empesos per les circumstàncies:
  - Per sobreviure: “Ningú no es mor de gana amb un fusell a les mans”
  - Per sentir-se protegits: les circumstàncies d’inseguretat greu de la població civil els ho fan preferir
  - Empesos per la cultura de la violència que predomina en el seu context, que dóna prestigi a aquells que van armats
  - Per revenja: una bona part dels combatents que s’incorporen als grups armats opositors ho fan perquè han patit maltractaments de l’exèrcit del govern, ja sigui personalment o bé les seves famílies.

Quines activitats fan?

Se’ls demanen feines complementàries, com ara fer d’espies, transportar material, dur missatges. A les nenes, la cuina, la cura dels ferits i, sovint, servei sexual. Però també se’ls destina al camp de batalla. La preparació per als combats és curta i molts desconeixen els perills reals de les situacions en què els posen. Per tal de reduir-los la por, se’ls indueix a consumir drogues i alcohol. Un cop acostumats i dependents, el proveïment de drogues es condiciona a l’obediència. Pel fet d’ésser combatents, els empresonen quan cauen en mans de l’adversari, tot i que la llei internacional ho impedeix. Durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988), es feien servir nens per a localitzar els camps minats. N’hi van morir molts.

Com viuen la seva dedicació a la lluita armada?

- Les experiències són molt variades, segons el context cultural i el tipus de conflicte de què es tracti. En alguns dels casos estudiats (Palestina, IRA irlandès), ésser combatents els fa sentir necessaris i importants, “en companyia d’herois” (ROSENBLATT, 1983). - De vegades, dins del grup armat hi troben més recolzament i acollida que no pas en la seva situació anterior. - D’altres, però, hi pateixen situacions molt dures, marcades pels càstigs, les amenaces i la violència extrema.

Sempre que no s’hi vegin directament afectats –condició indispensable- les situacions de guerra poden proporcionar als infants possibilitats de gaudi que no sempre es tenen en compte:

• Trencament de la normalitat: moltes novetats, noves coneixences (potser personatges de nomenada i tot!), nous paisatges...
• El fet que els adults no estiguin per ells els dóna molta més llibertat per disposar del seu temps
• Probablement tampoc no hi haurà escola, i això sovint és benvingut encara que més endavant sigui un inconvenient
• Hi ha ocasions de sentir-se útil i important, per exemple, tot ajudant a aplegar menjar per a la família.

Dades quantitatives bàsiques

• Hi ha milions de nens i nenes atrapats en conflictes armats
  
• La meitat de les baixes civils que produeixen les guerres són de menors
  
• Tot al llarg de la dècada passada, uns 2 milions de criatures van morir en situacions de conflicte armat i uns 6 milions hi van quedar greument ferits o bé discapacitats per sempre. Molts d’altres varen ser forçats a presenciar o bé a participar en actes de violència extrema
  
• Són criatures la meitat dels més de 57 milions de persones refugiades o bé desplaçades (és a dir, que han estat forçades a deixar casa seva i fugir del lloc en què vivien)
  
• Al conjunt del món, hi ha uns 110 milions de mines contrapersones enterrades, de més a més d’una quantitat indeterminada però molt gran de càrregues explosives pendents d’esclatar, com ara granades, bombes de raïm, etc. Aquesta mena d’estris poden matar una criatura i li provoquen mutil·lacions greus en esclatar-li a la vora
  
• Més de 300.000 menors de 18 anys són soldats. Acumulativament, més d’1 milió ho han estat al llarg de la darrera dècada. Aquests càlculs no inclouen els menors reclutats en països que no es troben en situació de guerra.

Alguns casos

• A Ruanda, a finals de 1994, hi havia més de 100.000 menors separats de la seva família, encara que, pel maig de 1996, ja se n’havien reunit més de 33.000. El setembre de 1995, es varen censar 1939 criatures que vivien en una llar dirigida per un/a menor.
  
• A Ruanda, aproximadament el 80% dels infants varen perdre la seva família immediata, i una tercera part havien estat testimonis de la seva mort violenta
  
• A Angola, el 1995, el 20% de les criatures del país havia estat separat de la seva família
  
• A Moçambic, entre 1981 i 1988, la guerra va provocar 454.000 morts infantils més de les esperades en temps normal.
  Font: www.unicef.org, especialment a partir de les dades aplegades a l’informe Machel (1996).

Bibliografia específica

• COHN, Ilene i GOODWIN-GILL, Guy: Los niños soldados. Madrid, Fundamentos/ Cruz Roja Juventud, 1997 (l’edició original és anterior al llibre de Graça Machel)



• MACHEL, Graça: The Impact of Armed Conflict on Children. UNICEF, 1996



• ROSENBLATT, Roger: Children of War. N. York, Anchor Press/ Doubleday, 1983



• SEDKY-LAVANDERO, Jehanne: Ni un solo niño en la guerra. Barcelona, Icària, 1999.

Pàgines a la Xarxa

• UNICEF, agència de l’ONU per a la infantesa



• Creu Roja



• Creu Roja i Mitja Lluna Roja



• Save the Children Suècia



• Coalition to Stop the Use of Child Soldiers



• Nens de les guerres d’ara

Literatura

KOUROUMA, Ahmadou : Alà no té cap obligació. Barcelona, Ed. 62, 2001
DONGALA, Emmanuel: Joh·nny perro malo. Barcelona, El Cobre, 2003

Il·lustracions

Somio amb la pau. Imatges de la guerra per nens i nenes de l’antiga Iugoslàvia. Madrid, UNICEF, 1995.

Fotografies

SÁNCHEZ, Gervasio: Vidas minadas. Barcelona, Círculo de Lectores, 1998
SÁNCHEZ, Gervasio: Niños de la guerra. Barcelona, Blume, 2000.

Els efectes que deixa la guerra no acostumen a ser bons, i els pitjors no sempre són els més visibles, com la destrucció de cases, escoles o carreteres, sinó els que perviuen amagats al cor de les persones.
El fet que els infants s’hi trobin afectats en ple periode de creixement, tant físic com emocional, pot implicar empremtes negatives duradores i fins i tot danys permanents.
Amb assistència especialitzada, les criatures víctimes de la guerra poden retrobar més fàcilment l’equilibri psicosocial que no pas els qui han comès actes de violència.
Podem identificar algunes seqüeles de tipus general:

• Privats d’escolarització, tindran menys possibilitats professionals en el futur
• Desarrelats del seu context habitual, potser en territori desconegut i/o sense família, se sentiran mancats
• Les mutilacions no sempre es poden compensar amb una pròtesi
  
• L’experiència de la violació no és fàcil de superar
• La por pot deixar un record molt viu durant molt de temps
• La tensió pròpia de l’època de la guerra, el fet d’haver de vetllar per la pròpia supervivència i potser també per la de les persones properes pot deixar pas a una depressió quan la tensió es relaxa
• La separació i l’exposició a la violència deixen danys psicològics duradors.

Pel que fa als nens i les nenes soldats, els pot ésser ben difícil de tornar a casa seva i a la seva comunitat si en van marxar després d’un ritual d’iniciació consistent en matar-ne algun membre. Tampoc no tenen cap altra formació que no sigui la del combat. Les drogues els han marcats, i allò que han fet i han vist, encara més. Les referències de la lluita armada no serveixen quan la guerra s’ha acabat, però ells (i elles) no en tenen d’altres (Dan SMITH, 2003).
De vegades, encara que no sempre que caldria, institucions internacionals o privades intervenen en l’ajut als infants afectats per la guerra. Una de les vies més habituals de proporcionar aquest ajut consisteix en demanar-los que expressin els seus sentiments i emocions a través del dibuix o de la redacció d’històries que tinguin a veure amb les experiències que han patit a la guerra.