| RASD | Visions particulars del conflicte | Cronologia |
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
* Mohamed Abdelaziz, president.
* Bouchara Hamoudy Beyoune, primer ministre (en l'anterior govern ocupava
la cartera d'economia).
* Mohamed Lamine Bouhali, ministre de defensa.
* Bachir Moustapha Sayed, ministre de l'interior (anteriorment havia ocupat
les carteres d'afers exteriors i de salut pública).
* Mohamed Salem Ould Salek, ministre d'exteriors i cooperació (anterior
ministre d'educació).
* Mahfoud Ali-Beiba, ministre de Territoris Ocupats i emigració.
* Omar Mansur, ministre de salut pública.
* Larabas Said Joumani, ministre d'equipaments i construcció.
* Salek Bobih, ministre d'educació.
* Mohamed Fadel Ismail, ministre d'informació.
* Hametti Rabani, ministre de justícia i de temes religiosos.
* Mohamed Ould Bouzaid, ministre de cultura.
* Abeida Cheikh, ministre de transports.
* Malainine Sadik, ministre conseller de la presidència.
* Boulahi Mohamed Fadel, Ministre de Desenvolupament Econòmic
* Mohamed Sidati, Ministre Conseller de la Presidència
* Daf Mohamed Fadel, secretari general de la presidència.
* Habiboullah Mohamed Kory, secretari general del govern
* Mohamed Abdelaziz, president.
* Bouchara Hamoudy Beyoune, primer ministre (en l'anterior govern ocupava
la cartera d'economia).
* Mohamed Lamine Bouhali, ministre de defensa.
* Bachir Moustapha Sayed, ministre de l'interior (anteriorment havia ocupat
les carteres d'afers exteriors i de salut pública).
* Mohamed Salem Ould Salek, ministre d'exteriors i cooperació (anterior
ministre d'educació).
* Mahfoud Ali-Beiba, ministre de Territoris Ocupats i emigració.
* Omar Mansur, ministre de salut pública.
* Larabas Said Joumani, ministre d'equipaments i construcció.
* Salek Bobih, ministre d'educació.
* Mohamed Fadel Ismail, ministre d'informació.
* Hametti Rabani, ministre de justícia i de temes religiosos.
* Mohamed Ould Bouzaid, ministre de cultura.
* Abeida Cheikh, ministre de transports.
* Malainine Sadik, ministre conseller de la presidència.
* Boulahi Mohamed Fadel, Ministre de Desenvolupament Econòmic
* Mohamed Sidati, Ministre Conseller de la Presidència
* Daf Mohamed Fadel, secretari general de la presidència.
* Habiboullah Mohamed Kory, secretari general del govern
Els membres del govern de la RASD són membres del Front Polisario. El Secretari General del Front Polisario és elegit per una instància anomenada Congrés General del Front Polisario (que des del 1985 se celebra cada tres anys). La duració del seu mandat és de tres anys (fins la següent votació realitzada pel Congrés General). Composen el Congrés General tots els representants dels Consells Populars, i són aquests els que elegeixen els seus futurs dirigents. A cadascun dels elegits per formar part del govern se li asigna una tasca en funció dels seus coneixements. El Congrés General té, a més, la potestat d’aprovar, rebutjar o modificar la constitució, la qual s'entén dins de l'objectiu general del Polisario, és a dir, que és la creació d'un Estat saharaui després de l’assoliment de la independència. El Congrés ha utilitzat les seves facultats reformadores, entre les reformes que s'han realitzat es pot posar com a exemple la prohibició de la pena de mort. L'executiu el conforma el secretari general del Front Polisario (president de la RASD) i el govern (format pels ministes). El Secretari General té com a funcions: designar el primer ministre després de la celebració del Congrés per crear un govern, així com el nomenament dels ambaixadors i el comandament de l'exèrcit. L'executiu està encarregat de portar a terme aquelles decisions acordades als congressos populars.
La branca legislativa la forma l’Assemblea Nacional composada per 101 membres elegits pel Congrés Popular General. L’Assemblea Nacional, si bé anteriorment era un òrgan legislatiu i consultiu amb fortes connotacions consultives, actualment sembla que es reafirmen les seves funcions legislatives. En l’àmbit judicial, existeix un organisme judicial a cada daira i també una mena d’assemblea que no s’elegeix popularment. L’àmbit judicial és un dels terrenys que en aquests últims anys ha estat més objecte de modificacions.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
L’organització del moviment de Bassiri constava d’un cap i un secretari en cada nucli de població, que elaboraven unes llistes on s’inscrivien tots els adeptes. La inscripció era secreta i posterior a unes ensenyances teòriques sobre la finalitat del moviment que s’encarava cap a la autonomia interior encara que, segons Diego Aguirre, el projecte futur implicava la independència. L’estratègia política es considerava més important que la militar en aquells moments, potser perquè no es tenia l’aparell militar suficient com per començar i poder tenir èxit en una confrontació armada contra la metròpoli i/o contra els enemics exteriors, i en concret contra el Marroc.
El moviment nacionalista saharaui va entrar en una etapa de creixement i consolidació entre la població saharaui i alhora abandonava la via pacífica i prenia consciència de la necessitat d’utilitzar la lluita armada per obligar la metròpoli a negociar. La lluita armada va suposar establir relacions amb l’exterior que no s’havien concretat abans. El Polisario es va fundar l’any 1973 sota la direcció d’El-Uali i després de la seva mort va passar a ser dirigit per Mohamed Abdelaziz. Ja el 1975 el moviment nacionalista s’ha estès entre la població saharaui incloses les dones. Segons Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri, citats per Diego Aguirre, el Polisario era l’únic representant del poble saharaui i que “no va existir cap organització que representés els saharauis (apart del Front Polisario), la resta de partits eren artificials i sense arrelament al territori”. El Polisario és el partit (organització) en què s’organitza el poble saharaui i que n’estructura la societat. El Polisario es percep (i tracta de potenciar aquesta percepció) com l’aglutinador de la conciència nacional d’un poble, el poble saharaui.
Això provoca que es consideri que tots els saharauis, excepte els col·laboradors amb el Marroc, són membres del Polisario. El Front Polisario tenia com a base ideològica l’aconseguiment de la independència nacional (mitjançant l’exercici del referèndum), el respecte a la integritat del territori i la consecució de la consciència de poble (els saharauis), però les circumstàncies posteriors (el sorgiment dels camps de refugiats i la consolidació de la RASD) van fer que s’afegissin a aquesta base ideològica pròpia conceptes àrabs i conceptes democràtics occidentals amb un component d’ideologia socialista que en la pràctica es materialitza en la vida quotidiana dels campaments de refugiats. Des d’un bon començament, tot i que la finalitat del Polisario era la lluita per l’autodeterminació, la consolidació d’un règim progressista (en oposició a un règim conservador representat pel Marroc), necessitava als anys 80 l’ajut dels altres règims progressistes de la regió (Llíbia i Algèria). El Front Polisario també es manifestava contrari a l’imperialisme, el colonialisme i l’explotació. Les idees democràtiques occidentals es representaven a través de conceptes com els de Sobirania popular o separació de poders. Actualment, segons Hamad Jalil, l’objectiu principal del Polisario és assolir el referèndum i l’exercici, amb aquest acte, del dret d’autodeterminació i la creació d’un Estat propi.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
A) Consell Nacional Saharaui, era un òrgan legislatiu i consultiu, però s’enfatitzava més aquesta darrera funció. Els membres d’aquest Congrés Popular Nacional s’elegien a través de les eleccions dels congressos populars de base, i en formaven part els alts càrrecs del Front Polisario. El Consell Nacional saharaui va arribar a estar composat per 41 membres (21 del Buró Polític i 20 membres elegits pels congressos de base popular). El Congrés Popular General designava el Consell del Comandament de la Revolució.
B) Consell del Comandament de la Revolució era l’òrgan superior de govern i entre les seves funcions es trobaven les de fixar les línees de política generals de l’Estat, nomenar el Consell de Ministres (dirigit per un primer ministre) i al Buró Polític. Les funcions del Consell del Comandament de la Revolució eren assumides pel Comité Executiu del Front Polisario fins a la celebració del primer Congrés després de l’alliberament. El Comité Executiu era elegit per votació popular i es caracteritzava per ser l’òrgan suprem del poder en la RASD, amb competències tant legislatives com executives, i l’encarregat d’elaborar l’estratègia militar i diplomàtica del Front, fixant la política general de l’Estat com competències en temes de sobirania i legislació. L’elecció del Comité Executiu en els Congressos General del Front Polisario, mitjançant delegats de tota la població civil o combatent, garantia la seva legitimitat i la seva acceptació a nivell popular.
C) El Consell de Ministres o Govern representava el poder executiu en el marc de la política marcada pel Consell del Comandament de la Revolució. Estava format per ministres o secretaris.
D) El buró polític. No era un òrgan constitucional, però les seves decisions polítiques eren importants. El buró polític es composava l’any 1989 de vint-i-set membres (i ha anat creixent a poc a poc des dels 21 membres que existien al III Congrés de 1976) que eren elegits pel Congrés Popular General, a més el buró polític està format pels walis de les wilayas, els secretaris generals de la Unió d’Estudiants, de la Unió de Treballadors i de la Unió Nacional de Dones Saharauis, així com els responsables militars i altres càrrecs. E) L’Exèrcit Popular Saharaui s’encarregava de la defensa de la integritat i la unitat territorial, alhora que era partícip de l’activitat econòmica i social del país. F) Branca judicial composada per diversos nivells administratius i competencials.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
** Els Congressos Populars de Base o de Daira
** Els Congressos Populars de Wilaya
** El Congrés Popular General del Front Polisario
Els Congressos Populars de Base elegeixen als seus representants pel Congrés Popular General del Front Polisario (a partir de 1978 es reuneix cada quatre anys, i des de 1985 es reuneix cada tres anys). El Congrés Popular General és la màxima representació de la voluntat del poble saharaui i és qui s’encarrega de realitzar el manifest polític i el programa d’actuació nacional general a curt i a llarg termini.
Al Congrés General del Polisario s’elegeixen les persones que dirigiran el Polisario i està format per representants de totes les daires, de l’administració, de l’exèrcit, de relacions exteriors, etc. És a dir, per representacions de tot l’àmbit saharaui tant dins dels camps de refugiats, com d’allò que es situa a l’exterior.
El Front Polisario s’elegeix indirectament per la població a través dels representants votats als Congressos de Daira. Però, en aquests Congressos de Daira no només es vota al representant que haurà de portar el vot consensuat de tota la daira per triar els dirigents de l’organització, sinó que també es plantegen els programes que cada daira vol dur a terme (propostes de la població) i el resultat dels debats que sobre determinats temes la Comissió Nacional (l’organitzadora dels Congressos Generals del Polisario) planteja. La Comissió Nacional selecciona els temes que es tractaran i aquests temes es distribueixen entre totes les dairas on es discuteixen durant dos o tres mesos. Les propostes de les daires s’eleven a la Comissió Nacional i aquesta les trasllada al Congrés. En aquest sentit, es permet que les dairas proposin temes que la Comissió Nacional no ha contemplat. Aquesta està composta per representants de tots els sectors, que són experts, alhora es subdivideix a nivell provincial i local. Així doncs, la proposició de temes és bidireccional, va de la Comssió Nacional a les dairas i de les dairas a la Comissió Nacional.
Finalment, al Congrés es reuneixen tots els congressistes, es creen els tallers on es discuteixen els temes i es vota. L’aparició d’un sistema com aquest va generar una sèrie de dificultats que es poden resumir en desconfiança cap a la nova forma de direcció o en la no-profundització dels projectes a nivell de daira que conformen la pedra angular del procés. Els Congressos Generals del Polisario són cada tres anys des del V Congrés que es va celebrar el 1985.
Ja no existeix el Comité Executiu, que era la màxima instància del Polisario i tenia 9 membres, tampoc existeix actualment el Buró Polític que estava compost per 21 membres i que s’encarregava de l’execució, juntament amb el govern, d’allò que es decidia al Congrés. En períodes intercongressuals el buró polític s’encarregava d’executar les decisions preses durant el Congrés. El govern era una instància més de caràcter tècnic, era un govern creat durant l’exili per crear paral·lelament una infraestructura consolidada per una futura nació. El Comité executiu i el buró polític eren les instàncies màximes i es complementaven; però era el Comité Executiu qui realment prenia les decisions ja que era un òrgan permanent del buró polític. De fet, el Comité Executiu era una instància que sorgia, pel que fa als membres que el composaven, del buró polític. El buró polític i el Comité Executiu s’elegien al Congrés. Actualment existeix una instància màxima de poder polític composada per 51 persones, està instituïda des de 1989 i va començar a funcionar el 1990. Aquesta nova organització responia, segons Abdalahe Hamad, al canvi de circumstàncies ja que des de 1989 es començava a entreveure una solució no militar al conflicte del Sàhara, de fet s’havien dut a terme converses amb el Marroc per trobar una solució al problema. El funcionament actual del sistema polític es basa en les mateixes línies que l’anterior: discussions des de la base que s’eleven fins al Congrés General on s’elegeixen els dirigents i els programes a dur a terme i execució d’aquestes decisions per una instància política dirigida pel Front Polisario. La diferència es troba en la supressió del Comité Executiu i del buró polític que són substituits per una nova instància política màxima.
El Congrés dicta les línies polítiques i aquesta nova institució executa les línies acordades cada tres anys als diferents congressos que es realitzen. Aquesta assemblea o instància màxima es reuneix de manera ordinària un o dos cops a l’any i també es pot reunir de manera extraordinària. Els membres d’aquesta instància política màxima no cal que siguin membres del govern. Dins d’aquesta instància política màxima estan representades les joventuts, els sindicats, les dones, els juristes, l’exèrcit, ... , és a dir, totes les organitzacions dels àmbits social, polític, econòmic, (...) del Polisario. El Consell de Ministres és el govern i actua sobre els mateixos sectors que els comités dels campaments més el d’exterior. El govern estaria format per aquesta instància política màxima de govern, el govern presidit pel secretari general del Front Polisario i els diferents ministres, i pel Consell Nacional Saharaui que és el Parlament i està composat per 101 membres. El Consell Nacional Saharaui és l’òrgan legislatiu del Polisario, actualment s’entén que és legislatiu i no consultiu, les eleccions parlamentàries es realitzen cada 18 mesos i el nombre de diputats és proporcional al nombre d’habitatns de cada wilaya La presidència del Parlament està al càrrec d’Abdelkader Taleb-Omar i va tenir una sessió ordinària del 20 al 27 de juny de 1998. Està composat per set comissions especialitzades en temes socials, econòmics i militars que presentaran les seves proposicions als diputats per ser aprovades, també els ministres presenten els seus projectes a aquest Consell Nacional.
L’exèrcit no té una quota de representants dins la màxima instància política de govern formada per 51 persones que són les persones que es creuen capacitades per a una direcció política conjunta per part del Congrés.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Però els campaments de refugiats també van ser durant la guerra un punt clau de l’exèrcit popular d’alliberament. De fet es va fer possible una guerrilla en el desert perquè aquesta disposava d’un terreny propi (Algèria reconeix com a propi el territori on es troben els campaments) on es trobaven les bases d’aprovisionament, recuperació i descans, així com la població civil.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Als Congressos de Base participa tota la població, l’elecció dels diferents representants és directa, no existeix vot indirecte per triar l’alcalde d’una daira, tothom està present durant tres dies i tothom vota directament, igual per elegir els comités. La pròpia infraestructura dels campaments ajuda a que tothom estigui present en aquests debats, aquella persona que obté la majoria és la que serà l’alcalde. Aquests tres dies són dies de debat, i per al càrrec d’alcalde es poden presentar un nombre indeterminat d’aspirants (tant dones com homes). Els aspirants a candidat han de reunir una sèrie de requisits com ser una persona major d’edat, no tenir cap malaltia, que sigui membre del Polisario, etc. Existeix un òrgan dins el Polisario que es pot entendre com a polític però que segons Abdalahe Hamad s’orienta cap a la informació sobre la situació existent, a causa de la manca de mitjans informatius, no hi ha diaris ni TV tot i que hi ha ràdio, és necessària l’existència d’aquests òrgans i dins de cada campament es crea una cèdula per orientar i informar la gent sobre allò que passa. Existeix una infraestructura dels campaments i gent que es dedica exclusivament a això. Pel que fa a la infraestructura dels campaments hi ha cinc comités: alimentació, artesania, orientació, educació i assumptes socials. El d’orientació informa la gent, per exemple sobre què és el Pla de Pau, les repatriacions, què s’ha de fer, la nova etapa que s’afronta, es tracta de mantenir la gent amb les idees ben clares sobre el que està pasant.
L’activitat general de les daires es centra en un treball col·lectiu amb una distribució de funcions orientades cap a la supervivència i el desenvolupament, de forma que s’ocupi pràcticament a tota la població en els centres de salut, ensenyament, artesania, treballs agrícoles, etc. Els cinc comités populars amb un dirigent escollit i nombrosos membres, així com un representant especialitzat del ministeri corresponent, s’ocupen d’organitzar i dur a terme les activitats de cada sector. Els programes d’actuació són elaborats en línies generals als Congressos Populars i els consells de wilaya o de daira els posen en pràctica en el seu nivell corresponent. A nivel de la wilaya o província existeix una altra organització que és el Consell Popular de wilaya, el seu cap visible o president és elegit al Congrés General del Polisario (que es celebra cada tres anys) i és membre de la direcció del Polisario. Els Consells Populars de daira són coordinats pel Consell Popular de la wilaya, que està presidit per un wali o governador nomenat pel ministre de l’Interior i que està compost pels presidents dels Consells Populars de daira i pels directors dels departements especialitzats que comprenen les mateixes matèries que els comités de les dairas, aquests darrers es poden considerar representants tècnics i són delegats dels ministeris corresponents. Tant els alcaldes com els walis són elegits cada tres anys. El funcionament de les dairas en tots els aspectes ja està perfilat. Les línies a seguir s’elaboren durant les reunions que es tenen al Consell Popular de daira i es porta al Consell Popular a nivell de wilaya i cada daira aprova el seu programa (no és la wilaya la que aprova el programa de les dairas); i són les dairas les que executen el seu programa. La qüestió principal en aquest sentit és que la realitat existent als camps de refugiats és una, la supervivència, i no hi ha més realitats, la gent és a les escoles, la sanitat és un punt preocupant i els aliments són distribuits per la Mitja Lluna Roja. La wilaya coordina entre les dairas i les instàncies centrals.
Als campaments existeixen òrgans d’informació, com per exemple centres culturals en cada wilaya que estan provistos de televisió i biblioteca i abunden les ràdios on es pot escoltar, entre d’altres, l’emissora de la RASD.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Les dones saharauis s’enquadren dins la Unió Nacional de Dones Saharauis que es va crear al 1974 com a branca femenina del Front Polisario. L’alliberament de la dona saharaui ha estat conseqüència de la revalorització de les seves funcions a causa del paper que ha jugat aquest col·lectiu durant la guerra, i en el qual ha tingut un fort protagonisme social i organitzatiu. Les dones als camps de refugiats ho són tot. Donada la situació de l’èxode i la guerra, les dones han liderat els campaments en l’àmbit cultural, social, educatiu, sanitari, administratiu, en la gestió i en l’organització dels campaments, en les seves infraestructures ja que la majoria dels homes (en un 85 % o 90 %) estan fora (en època de guerra estaven combatent i després del Pla de Pau estan als seus llocs mantenint les posicions de l’exèrcit).
A la societat saharaui el paper de la dona és diferent que a la resta dels països islàmics en els quals es tradueix el paper de la dona amb la màxima de: “per a nosaltres la dona ha d’estar sempre vestida, ha de tenir cobert el seu cos. I ha d’ajudar els seus germans en tot el possible. Aquesta és la funció de la dona”. Després de la incursió marroquina, les dones es van convertir en una peça clau ja que per una banda els homes lluitaven contra l’enemic i per una altra s’estava tractant de crear un nou Estat que necessitava de gent per crear-lo, organitzar-lo i sustentar-lo, el nou Estat necessitava quadres i les dones estaven presents a la base.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
En paraules de Mohamed Abdelaziz, president de la RASD, els saharauis es consideren musulmans, pertanyen a la cultura islàmica, però tenen característiques pròpies que fan que practiquin un Islam tolerant.
L’Islàmisme tal i com ha de ser és tolerant, és una fe entre la persona i Déu (no existeixen intermediaris), és sociable perquè creu en la convivència entre les diferents persones que viuen en una comunitat, i és respectuós fins a cert punt amb altres religions.
Però entre les coincidències trobem que l’Islam aboga per la distribució de les riqueses per a tothom d’una manera equitativa i és en aquest punt on es poden trobar més semblances entre el socialisme i l’islamisme.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
El maig de 1996 sis saharauis als qui el Tribunal Militar Marroquí havia condemnat a 20 anys de presó en 1993 van ser indultats. L’agost de 1996 es va indultar vuit saharauis condemnats el juny de 1995 de 15 a 20 anys (condemnes reduïdes per indult reial a un total d’un any) i que havien sigut arrestats per amenaçar la seguretat externa i la integritat territorial del Marroc. Aquests vuit saharauis van ser detinguts per participar en una manifestació pacífica a la localitat de El Aaiun, al Sàhara occiental, en la que es demanava la independència del Sàhara occidental, se’ls va acusar de participar en una manifestació de suport al Front Polisario, de portar banderes i opuscles del Polisario i de cridar consignes demanant la independència del Sàhara. Després d’acomplir les seves sentències, durant un any, van restar a la presó durant tres mesos més. Aquest, però, no es pot considerar com un cas aïllat ja que nombroses persones han estat detingudes després de participar en manifestacions i reunions pacífiques en les que es demanava la independència del Sàhara occidental. La sort dels detinguts en aquestes manifestacions o reunions variava i anava de vàries setmanes o mesos detinguts fins a anys, alguns en règim d’incomunicació.
A més, diversos informes d’Amnistia Internacional denuncien la desaparació d’un nombre encara no determinat tant de saharauis com de marroquins després de ser arrestats i que a hores d’ara encara estan il·localitzables. A més, no s’ha investigat la desaparició de centenars de saharauis i marroquins que van ser alliberats en 1991 després de 18 anys de detenció secreta, ni tampoc la mort de molts altres (a més els seus familiars no han rebut cap mena de compensació) i els responsables d’aquests fets no es van posar sobre disposició judicial.
En molts casos, segons les versions dels desapareguts alliberats, els detinguts es traslladaven als centres secrets de detinguts on la tortura i els maltractaments eren quotidians, especialment durant els interrogatoris. Existeixen al·legacions segons les quals alguns desapareguts han estat executats extrajudicialment poc després del seu arrest i altres han mort després de les detencions secretes.
Respecte a la família, els familiars dels desapareguts no es poden dirigir a cap instància per saber de la situació dels seus. A causa de la sensibilitat política que el tema del Sàhara provoca, la situació dels saharauis desapareguts no és un tema molt tractat al Marroc ja que les persones que poden denunciar aquests casos tenen por per la seva seguretat.
Respecte al paper de la MINURSO en la protecció dels Drets Humans les previsions que es feien no han sigut implementades, de fet l’informe de l’AI indica que “s’ha fallat assegurant la protecció de la majoria dels drets humans bàsics”.
Els arrestos, detencions i empresonaments de persones per participar o estar d’acord en activitats pacífiques d’oposició política o proindependentista han estat corrents al Marroc durant els anys 70 i 80 i són una violació dels tractats subscrits per aquest país magrebí. La situació durant els anys 90 (especialment entre els anys 1994 i 1998) sembla haver-se suavitzat per part del govern marroquí en termes de respecte pels Drets Humans (el 1991 es van alliberar més de 300 desapareguts, entre 1991 i 1994 més de 400 presoners de consciència i presoners polítics sentenciats després de ser jutjats injustament, es van commutar més de 190 sentències de mort, van haver canvis legislatius, ...) però encara es produeixen violacions d’aquests drets, sobretot al Sàhara occidental.
Els saharauis són objecte de severes restriccions de llibertat de moviment, inclosos arrestos domicialiaris arbitraris i confinaments. Des de 1977 les províncies saharianes d’Aaiun, Smara, i Boujdour han participat a les eleccions locals controlades i organitzades pel govern marroquí. La província del sud d’Oued El Dahab participa a les eleccions controlades marroquines des de 1983. La població civil que viu al Sàhara occiental sota l’administració marroquina està subjecta a les lleis d’aquest país. Segons Human Rights Watch els saharauis tenen dificultats en obtenir passapors marroquins, i l’accés al territori del Sàhara occidental està limitat pel govern marroquí, a diferència de la resta de regions del país, l’accés a les quals és més lliure, i en la qual els seus habitants no tenen les restriccions de llibertat de moviments (entre altres qüestions que s’han enumerat anteriorment) que pateixen les, anomenades, províncies sahararianes. El Front Polisario diu que el govern saharaui continua tenint en el seu poder a centenars de saharauis (presoners polítics) i aproximadament a uns 300 presoners de guerra. El govern marroquí denega tenir saharaui no combatents detinguts. El govern marroquí al·lega que 30.000 refugiats saharauis estan detinguts contra la seva voluntat als camps de refugiats de Tinduf, el Polisario nega aquesta acusació.
Segons la ICRC el Polisario té aproximadament en el seu poder a uns 1900 combatents marroquins. Un grup de 185 combatents va ser repatriat al Marroc en un “airlift” humanitari conduit sota els auspicis de la ICRC el novembre de 1995. La llibertat de moviment està restringida al Sàhara sobre tot en les àrees militarment sensibles. Les forces de seguretat pregunten i detenen arbitràriament els viatgers.
El govern marroquí paga un 85 % més del salari als treballadors que van al Sàhara occidental per induir els marroquins a afincar-se al territori.
Respecte als desapareguts saharauis s’ha creat l’Associació de les Famílies dels Presoners i Desapareguts Saharauis (AFAPREDESA). En aquesta última direcció es relata l’arrest de joves que es manifestaven en el 23è aniversari de la lluita armada al Sàhara occidental, el 20 de maig de 1996, els joves van ser sotmesos a diverses vexacions i van ser condemnats a penes que oscil·laven dels 18 mesos als 7 anys. D’altra banda, s’assenyala l’existència d’arrestos durant el mes de desembre de 1997, molts d’ells amb resultat de tortura i d’altres amb el resultat de desaparició. La llista dels desapareguts saharauis s’exposa al següent web http://www.derechos.org/afapredesa/doc/lista.html.
Al seu informe anual de 1997 la Creu Roja/Red Crescent assenyala la seriosa qüestió humanitaria que es presenta com a conseqüència del conflicte del Sàhara occidental. Segons les fonts abans citades el 1997 el Front Polisario tenia com a presoners seus 1.887 marroquins. A més, aquesta organització apunta l’augment de casos (invàlids, majors de 60 anys, aquells que es van fer presos fa vint o més anys i casos médics) en els quals els presoners necessiten la repatriació. L’arribada de l’enviat especial de NNUU a Tinduf va coincidir amb l’alliberament de 85 presoners per part del Front Polisario. A finals d’any aquests presoners encara esperen ser repatriats ja que el govern marroquí s’oposa a les repatriacions ja que considera que no existeix cap guerra.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Encara que el reconeixement de la RASD és un tema amb fortes repercussions polítiques. Països com Espanya i altres que no han reconegut la RASD sí reconeixen el Front Polisario com el representant del poble saharaui. D’altra banda, les adhesions civils i simpaties per la causa saharaui centralitzada en la celebració del referèndum d’autodeterminació han tingut molt impacte en les diferents societats europees.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Tota la població dels campaments està mobilitzada. Les unitats militars actuen lluny dels campaments, a les zones alliberades properes als murs. Els joves de 17 a 19 anys reben instrucció militar abans de convertir-se en combatents i es compagina aquesta activitat amb altres.
| Inici pàgina | Tornar índex Dades |
Des del Marroc, el conflicte del Sàhara i en particular el procés de descolonització s'articulen des d'un punt de vista nacionalista l'objectiu del qual és la reintegració de les províncies saharaianes al Marroc i l'acceptació per part dels saharauis d'aquest procés amb el clam: “La pàtria és tolerant i compasiva”. El Marroc defineix el conflicte en termes de reintegració dels territoris saharians dins seu, com a recuperació.
L’autodeterminació, de fet, es va entendre durant molt de temps com l’afirmació de la marroquinitat del Sàhara i no com l’afirmació de la independència d’aquest territori. Al Sàhara occidental, la part ocupada pel Marroc ha estat objecte d’una reorganització territorial, a les províncies existents, Oued Eddahab, Boujdour, Smara i El Aaiun se li afegeix Awser. Els representants de l’administració marroquina en aquests territoris són nomenats pel rei i no pas pel govern. En aquest sentit, l'existència d'un moviment nacionalista com el Front Polisario és percebut des del Marroc (oficialment) com una amenaça i definit com un engany. D'aquesta manera el Marroc retracta al Polisario.