L'Islam constitueix, juntament amb el cristianisme i el judaisme, una de les tres grans religions monoteistes del món. Es calcula que en l'actualitat professen l'Islam uns 1.200 milions de persones repartides pels cinc continents. Això significa que una de cada cinc persones al món profesa la religió de l'Islam en qualsevol de les seves interpretacions.

No s'ha de confondre el terme musulmà amb el d'àrab. El poble àrab existia molt abans de l'Islam, format per tribus que habitaven la Península Aràbiga. La conversió progressiva d'aquestes tribus a l'Islam va contribuir a l'enfortiment de la seva organització política i a l'expansió del poble àrab per la regió del Magrib i l'Orient Mitjà, però coexistint en aquells moments (i encara avui) amb àrabs d'altres religions (cristians i jueus, fonamentalment) i amb d'altres pobles (imazighen -berebers-, perses, kurds, cultures de l'Àfrica Negra i d'altres).

El musulmà és aquella persona que profesa voluntàriament la fe de l'Islam, i entre els musulmans només el 15 % són àrabs. Els musulmans estan presents en tots els pobles de la terra, des del nord d'Àfrica i l'Àfrica subsahariana, a Europa (especialment Alemanya, Bòsnia i França), passant per Nova Zelanda, Índia, Brasil, etc. Són de destacar els més de 50 milions de musulmans a la Xina i els més de 150 milions a Indonèsia.

A Espanya, es calcula que la població de religió musulmana supera el mig milió de persones, sense comptar les persones immigrades no reconegudes legalment. Aquesta dada converteix l'Islam en la segona religió amb major nombre de creients dins l'Estat, després del cristianisme catòlic. Entre aquests es troben ciutadans/es de Ceuta i Melilla, musulmans espanyols conversos i, en nombre creixent, persones immigrades.

De les tres grans religions monoteistes del món, l'Islam és la que va aparèixer més tard, concretament al segle VII. Per al seu profeta, Muhammad (freqüentment traduït com Mahoma), no es tractava d'una nova religió sinó de la continuació i perfecció de l'única religió revelada des dels inicis dels temps, la paraula de l'únic Allah (en àrab), el Yahvé jueu (paraula hebrea) o el Déu cristià (paraula d'orígen llatí). Muhammad es considera l'últim profeta enviat per Déu, després d'altres entre els quals destaquen Noé, Abraham, Moisés i Jesús.

A diferència del cristianisme aquests profetes són d'essència humana, és a dir, són missatgers de Déu, escollits per Déu per haver assolit la perfecció com a éssers humans, però no tenen cap condició divina. Així, molts musulmans consideren erroni i ofensiu l'apel·latiu "mahometans", ja que la seva adoració és envers Déu i no envers el seu profeta Muhammad, que sempre manté la condició humana.

Muhammad neix a La Meca (península aràbiga), cap a l´any 570. Coneix la pobresa de l´orfe i és criat pel seu oncle Abu Talib, que el va incorporar a les seves empreses caravaneres. Amb 25 anys millorarà la seva posició material com a resultat del seu matrimoni amb Khadiya, vídua d'un ric comerciant, per a qui havia estat treballant. Es creu que en alguna de les seves expedicions comercials a Síria i a La Meca, Muhammad va tenir contacte directe amb cristians i jueus, ja que li agradava reflexionar sobre afers religiosos.

A partir dels 40 anys, va començar a retirar-se periòdicament a meditar a les muntanyes i va ser allà on, segons la tradició, una nit la paraula de Déu li va ser revelada mitjançant l´arcàngel Gabriel. Les revelacions es repetirien i cap al 613 Muhammad va començar a predicar. Aquestes revelacions de Déu serien recollides després de la seva mort i agrupades en sures o capítols. La totalitat d´aquestes formen l´Alcorà, llibre sagrat dels musulmans dividit en 114 sures, cadascuna de les quals inclou multitud de versicles denominats aleies (més de 6.000).

En un començament, les predicacions de Muhammad foren rebutjades en La Meca, ciutat de pelegrinatge on en aquell moment predominava el politeisme. Finalment, la persecució provocà la seva emigració (Hègira) cap a la ciutat de Jathrib en l'any 622, primera ciutat que havia acceptat l'Islam i que des de llavors rep el nom de Medina (Medinaten Neby: "Ciutat del Profeta"). Aquesta, junt amb La Meca i d'altres, és considerada ciutat sagrada de l'Islam. L'emigració marca l'inici del calendari islàmic, també anomenat calendari de l'Hègira.

Muhammad va morir a Medina l'any 632 de l'era cristiana, any 11 de l'Hègira, havent assolit la conversió de moltes tribus àrabs a l'Islam, inclosa la ciutat de La Meca.

Islam és una paraula àrab que significa "submissió" i fa referència a la completa submissió de la persona al Déu únic. El terme musulmà deriva de la paraula Islam i designa a la persona que es sotmet a Déu. Aquesta submissió es manifesta en cada activitat humana, però especialment en cinc actes, considerats un nivell més alt d'espiritualitat i que són compartits per totes les persones musulmanes. Constitueixen els cinc pilars de l'Islam:

• La declaració de fe (Shahadah)

  Aquest pilar està basat en la shahadah, la declaració de fe amb la qual una persona es converteix a l´Islam:

  "No hi ha més Déu que Déu i Muhammad és el seu Profeta”.

  Per convertir-se a l'Islam, només cal recitar aquesta frase dient primer "Testifico”, davant dos membres d´aquesta religió. A la religió islàmica no hi ha sacerdots, ja que es considera que cap ésser humà pot interposar-se entre Déu i el seu adorador, i tothom pot ser l´Imam, és a dir, el director de l´oració. No obstant, amb el temps i la pràctica va anar sorgint un poderós grup d´erudits religiosos, anomenats Ulemes ( els "cultivats"), que venen a detentar, més o menys, el mateix tipus d´autoritat en qüestions religioses que els clergues a Europa occidental.

  Els musulmans creuen que Al·là ("Déu") és totpoderós i l´únic creador del món. No té ni fills ni filles i, per tant, la seva religió no accepta a Jesús com a fill de Déu, tot i que sí creu en els profetes i els seus missatges. Muhammad fou l´últim profeta i també el més gran. La paraula de Déu, enviada a través seu, servirà de guia als homes des de la seva època fins al dia del Judici Final

• L´oració (Salah)

  Per a un musulmà, l´oració és el deure més important de la seva vida religiosa, doncs és mitjançant ella com dóna gràcies a Déu per la seva existència i per tot el que posseeix.

  Hi ha dos tipus d´oració:

  • L'oració privada: que es pot portar a terme en qualsevol moment
  • L'oració pública: que té lloc cinc cops al dia.

  La primera es celebra poc després de despuntar el dia, quan el muetzí desperta els creients amb la crida de "L´oració és millor que dormir". Les altres quatre oracions tenen lloc al migdia, a mitja tarda, després de la posta del sol i a primera hora de la nit. A cadascuna d´aquestes hores el muetzí puja al minaret (torre de la mesquita) i des d´allà crida als creients a l´oració dient :

  Déu és el més gran
  Testifico que no hi ha més Déu que Déu
  Testifico que Muhammad és el seu profeta
  Veniu a pregar
  Veniu a la salvació Déu és el més gran.
  No hi ha més Déu que Déu.
  

  Abans de pregar els fidels es rentaran la cara, les mans i els braços fins el colze, i també els peus fins els turmells (si no realitzen aquest ritual no obtindran cap benefici de les seves oracions). Amb aquestes ablucions pretenen purificar el cos, de la mateixa manera que l´oració purifica l´ànima, fent-lo digne de Déu a través de la neteja. Després, es treuran les sabates i començaran l´oració mirant en direcció a La Meca.

  Quant a les dones, no els és permès pregar amb els homes, sinó que a la mesquita han d'amagar-se de la seva vista, col·locant-se als corredors o darrera dels paravents.

  Si un musulmà no pot acudir a la mesquita a les hores de les oracions públiques, pot pregar a soles, però al menys una vegada a la setmana (els divendres al migdia) ha d´acudir a la mesquita. Aquell dia i a aquella hora, a més de l´oració comunitària, hi ha un sermó pronunciat per un predicador, que moltes vegades és el mateix Imam, i en el que es parla de qüestions d´interès públic.

• L'impost alcorànic (Zakah)

  Consisteix en la donació obligatòria d´una part dels guanys anuals (antigament, una desena part) a la caixa de la comunitat musulmana, destinada a atendre les necessitats dels pobres. Generalment, els musulmans realitzen aquesta donació a la fi del Ramadà.

• El dejuni (Sawm)

  Els musulmans han de dejunar durant el mes del Ramadà, el nové mes de l´any islàmic, en el que Déu es va revelar per primera vegada a Muhammad.

  En aquest mes tothom, excepte els infants, les persones malaltes i les que es troben en viatges llargs, han de dejunar durant les hores de sol. També és prohibit fumar i mantenir relacions sexuals, ja que res pot entrar en el cos.

  Així, poc abans d'apuntar el dia, els desperta la crida del muetzí o el soroll d´un tambor, per a que puguin menjar alguna cosa, doncs des del moment en el que hi ha llum suficient per distingir "un fil blanc d´un de negre”, i fins a la posta de sol, no poden menjar ni beure absolutament res.

  Es considera que el dejuni, de la mateixa manera que l´oració, apropa l´home a Déu, recordant-li que hi ha coses més importants que el menjar i la beguda, a més de fer-los comprendre i compartir els patiments dels pobres.Com el calendari islàmic és un calendari lunar, el Ramadà no cau sempre a la mateixa època de l´any: unes vegades es realitza a l'estiu, altres a l'hivern i altres a la primavera o a la tardor.

• La peregrinació (Hayy)

  La peregrinació té lloc en el mes del Dhul´ Hidja, dos mesos després del Ramadà. Segons la tradició els musulmans han de fer, al menys un cop a la vida, el viatge sant fins a la ciutat on Muhammad va rebre les primeres revelacions, La Meca.

  Allà es reuneixen musulmans de diferents països, tots vestits de la mateixa manera i realitzant els mateixos actes de devoció, com a recordatori que tots som iguals davant Déu.

  Una vegada a La Meca, els pelegrins visiten la Kaaba que, segons la tradició, fou l'altar edificat per Abraham i Isaac per ordre de Déu. Posteriorment es va construir La Meca al voltant per, a continuació, envoltar-la al seu torn de terra sagrada. La Kaaba està coberta per una tela negra decorada amb franges daurades i amb versicles de l´Alcorà brodats. A la cantonada sud-est, al costat de la porta, es troba la Pedra Negra, que ha estat adorada pels creients des de molt abans que Muhammad fundés l´Islam. Després de visitar els llocs sagrats de La Meca, la peregrinació arriba a la seva fi durant el dècim dia, en el que s´ofereix a Déu un animal en sacrifici, normalment una cabra o un xai.

Els musulmans tenen un calendari basat en el cicle de la lluna, que sol tenir uns 10 o 11 dies menys que el calendari gregorià (calendari cristià). Això comporta que tots els mesos siguin de 29 o 30 dies.
A més, comencen a contar els anys a partir de l'emigració de Muhammad a Medina a l'any 622 de l'era cristiana .

Per saber la diferència d'anys que hi ha entre els dos calendaris existeix un sistema de càlcul molt senzill: es resta 622 de l'any del calendari cristià i el resultat es divideix per 0,97.

Per exemple, per saber l'any que correspon al 2004 en el món islàmic, l'operació seria:
2004 - 622 = 1382
1382 : 0,97 = 1424
1424 és l'any del calendari de l'Hègira que correspon a l'any 2004 del calendari gregorià.

• La Festa del Xai

  Festa Major del calendari lunar islàmic que commemora el dia en què Abraham, quan estava a punt de sacrificar el seu fill per encàrrec d'Al·là, rep en l´últim moment l´ordre de canviar-lo per un xai.

  Els musulmans es vesteixen amb les seves millors robes i viuen aquesta festa tant a les seves cases com a les mesquites, on reciten uns versicles que només es canten durant les dues festes anuals i els enterraments. Finalment, es celebra un dinar en què es sacrifica un xai i es conviden mútuament.

• El Ramadà

  El mes de Ramadà és el nové mes de l’any lunar islàmic. Aquest període està destinat a celebrar el record de la revelació a Muhammad dels passatges de l'Alcorà. El dejuni consisteix en no prendre cap aliment sòlid ni beguda, des que clareja el dia fins la posta de sol. A més, també s´ha d´abstenir de fumar i de realitzar qualsevol acte sexual durant el dia, al llarg d´aquest període que dura uns 30 dies aproximadament.

  L'enfermetat, els viatges i diferents tipus d'incapacitats alliberen d´aquest precepte. El Ramadà és una prova d´autodomini, paciència i compassió, a més d´acomplir una important funció de cohesió social.

Com en d'altres religions, dins l'Islam es reconeixen diferents corrents. Les principals branques són la sunní i la xií, que sorgiren molt tempranament arran els conflictes sobre la successió del profeta després de la seva mort en l'any 632. Per als sunnís, els successors havien de ser els més capaços, "els quatre califes ben orientats" que havien rebut les ensenyances del profeta recollides en la Sunna (Abu Bakr, Umar, Uzman i Ali), mentre que per als xiís l'únic legítim successor és Ali, cosí i gendre del profeta, donada la seva consaguinitat amb aquest.

Les seves diferències han arribat fins a l'actualitat i es centren sobretot en els procediments d'interpretació dels textos sagrats.

• Islam sunní

  Es regeix per les interpretacions que els ulemes fan de les fonts sagrades de l'Islam (l'Alcorà i la Sunna), a partir d'un estudi aprofundit d'aquestes i el seu coneixement del hadit (costum).

• Islam xií

  Atorga molta importància als coneixements transmesos oralment entre algunes persones escollides, els mol·làs, figura d'autoritat religiosa mitjancera entre la persona i Déu, la paraula dels quals preval per damunt de qualsevol altra lectura de les fonts sagrades. Entre els mol·làs, alguns detenten una autoritat especial per a la interpretació de la Xara, els anomenats aiatol·làs (signe de Déu). Per als xiís, els Imam, Mol·là i Aiatol·là són infalibles en les seves interpretacions i actuen com a transmissors de tots els coneixements islàmics.

  Els xiís consideren sagrats determinats llocs relacionats amb la vida del gendre del profeta i la seva família, molts d'ells ubicats a l'actual Iraq. Després del gendre de Muhammad, veneren una successió d'imams que, tanmateix, s'interromp bruscament en l'imam setè (segons la branca minoritària) o en l'imam dotzè (segons la branca majoritària). Es tracta de l'imam ocult que tornarà a la fi dels temps per salvar els fidels el dia del judici final. Mantenen d'altres diferències respecte l'Islam sunní com el culte als morts, la veneració dels màrtirs, la reducció de les oracions a tres al dia, etc.

Actualment, el 90% de les persones musulmanes són sunnís, però els xiís són majoria en països com Iraq i en l'Iran, on protagonitzaren la revolució islàmica encapçalada per l'aiatol·là Khomeyni, l'any 1979. Existeixen d'altres branques més minoritàries (kharigís...) i, fins i tot, dins cadascuna d'aquestes corrents trobem diferents escoles i corrents (ismailís, wahabís, salafís, alauís...). No obstant això, els elements substancials de l'Islam no difereixen de l'una a l'altra, com són els pilars de l'Islam i la unitat de l'Umma (comunitat islàmica).

El terme àrab Islam significa submissió. Més enllà dels ritus, la persona musulmana ha de mostrar la seva submissió a Déu en tots els actes de la vida: en la vida familiar, en el treball, en les relacions de veïnatge, en l'alimentació, etc.

En vida del profeta, aquest proporcionava les respostes sobre els dilemes que li plantejava la comunitat. Després de la mort de Muhammad, es fixà per escrit la Revelació recitada per Déu al profeta en l'Alcorà i, posteriorment, es redacta la Sunna (Tradició), una recopilació de les lliçons del profeta, allò que el profeta va dir, fer o aprovar davant diferents situacions.

Per als musulmans, Muhammad és un ésser humà (no té condició divina), però entre aquests és l'escollit per Déu en ser el més perfecte dels éssers humans. Per tant, els seus actes serveixen d'exemple i guia per a tota la comunitat musulmana.

Aquests dos textos, l'Alcorà i la Sunna, són considerades les fonts sagrades de l'Islamd'ells emanen els principis i normes que regulen la vida de la persona i la comunitat musulmana, la Xara o Dret Islàmic

Les legislacions i reglamentacions de les societats islàmiques sorgeixen de les interpretacions dels textos sagrats (iytihad) i els dictàmens (fatwa) que elaboren les persones amb autoritat religiosa. A nivell legislatiu, actualment la seva elaboració sol estar a càrrec de comissions formades per autoritats religioses (els ulemes, els mol·làs, els aiatol·làs,...) i autoritats científiques (metges, economistes, juristes...).

Al contrari de la Xara, que emana de la revelació divina i de l'exemple de Muhammad, per la qual cosa es considera que assoleix la perfecció; les interpretacions i dictàmens es troben sota la influència de les cultures i creences autòctones (cas de l'ablació, la condemna a lapidació, etc.) i situacions d'autoritats religioses al servei d'uns determinats poders polítics.

Per tant, cal distingir allò que es considera inherent a l'Islam del que és específic de cada Estat.

Es tracta d'un dels conceptes controvertits de l'Islam. Moltes vegades yihad, terme àrab masculí, s'enuncia erròniament en femení i es tradueix com a "Guerra Santa", quan la paraula àrab per "guerra" és harb. Yihad significa literalment "esforç" i es refereix a l'esforç que la persona musulmana ha de fer per no apartar-se del que considera la seva autenticitat: la seva submissió a Déu. Aquest yihad és un deure de la persona musulmana i pot suposar lluita interior i també lluita exterior, esforç per millorar les pròpies condicions de vida o esforç per resistir les agressions a l'Islam.

La paraula àrab Islam significa "submissió" i comparteix l'arrel amb la paraula salam que significa "pau". L'Alcorà, en diversos versicles, descarta la coacció com a forma de conversió ja que l'Islam s'expandirà per la seva pròpia evidència. De fet, en molts països musulmans o de majoria musulmana hi ha hagut convivència entre religions al llarg dels segles, des de l'Al·Andalus hispànic fins al Marroc actual.

Igualment, s'han de relativitzar alguns mites sobre el Islam, com el concepte d'Umma (comunitat musulmana): la seva unicitat pot ser interpretada en un nivell espiritual, reflex de la unicitat de Déu, i no obligatòriament ha de traduir-se en el nivell polític amb la creació d'un únic Estat.

L'Islam en essència no és ni més ni menys extremista o dominador que d'altres religions. Termes com "integrisme" o "fonamentalisme", van sorgir per denominar diferents extremismes en el catolicisme i el protestantisme, respectivament, essent el seu orígen alié al món islàmic (Bramon, 2001). Les fonts sagrades de l'Islam s'han de llegir en el context històric que es van generar i comptar que són factors polítics i socials els que poden convertir-los en instruments de dominació.

En un anàlisi realitzat als anys noranta sobre manuals educatius, l'especialista en el món musulmán Gema Martín (Ros, 1998) denuncia:

"(...), los Manuales cuando tienen que describir procesos políticos y sociales en el mundo musulmán, lejos de utilizar el análisis sociológico, político, histórico, se limitan a explicarlos como manifestaciones de religiosidad extrema. Parece como si lo que ocurriera en el mundo musulmán se debiese al determinismo de su condición islámica, entendida ésta como inmovilista, retrasada, fanática... y, por supuesto, culturalmente incompatible con nuestro modelo occidental. Así, el fenómeno del islamismo, o mal llamado fundamentalismo islámico, es reducido a un irracional fanatismo religioso sin que se consideren en ningún momento las causas de su emergencia y extensión entre las poblaciones musulmanas y lo que realmente significa hoy día para esas sociedades. De la misma manera el terrorismo y la guerra cuando están implicados en ellos los musulmanes son explicados como consecuencia del islam y no como resultado de circunstancias socioeconómicas y políticas precisas."

Una barreja de desconeixement i prejudici en l'apropament al món musulmà, pot haver provocat la situació actual en la que alguns teoritzen sobre el "xoc de civilitzacions" i s'estén la sensació de por i rebuig envers tot allò que tingui a veure amb l'islam.

Què és l'islamisme? Quins són els seus orígens? Com es desenvolupa? Quines són les arrels de l'islamisme extremista?

Al llarg dels segles, la religió ha estat un factor clau per a la construcció política i cultural de moltes societats, fet especialment patent en el cas de la regió mediterrània, on neixen les tres grans religions monoteístes del món: el judaisme, el cristianisme i l'islam.

En aquestes comunitats, la religió alimentarà les seves tradicions, organitzarà el seu sistema de valors, influirà en els comportaments i, més enllà de la cultura, la relació entre les autoritats religioses i les autoritats civils serà constant.

Malgrat aquesta influència, a l'hora d'explicar una situació o procés social determinat, l'anàlisi mai no pot reduir-se a un únic factor, sinó que han de considerar-se les múltiples dimensions d'un fenomen social: religió, però també economia, cultura, política, història, demografia, etc.

L'islamisme és una ideologia sorgida com a resposta davant el deteriorament social, econòmic i polític, viscut al llarg dels últims segles. Constitueix una de les respostes generades en un esforç continuat pel canvi en el món musulmà per emergir d'una situació progressivament deteriorada.

Com totes les religions, l'islam propugna un ideal d'ésser humà i de societat, arribant a plantejar un dret islàmic (xara). En ocasions, les fonts sagrades de l'Islam especifiquen elements molt concrets d'organització social (per exemple, el deure del zakat o impost islàmic) però la majoria de situacions requereixen que les persones realitzin un esforç d'interpretació (iytihad) per tal d'adaptar-se als dilemes canviants que es plantegen contínuament en una comunitat.

Aquestes interpretacions s'han anat realitzant al llarg de la història, a càrrec de persones amb autoritat religiosa, donant lloc a diferents corrents dins l'Islam. Si ens fixem en els Estats que es declaren musulmans, trobem diferències significatives en les seves legislacions, l'organització política o la vinculació entre poders religiosos i poders civils. En cada país, s'aprecia la influència de la seva cultura, dels seus poders polítics, de la seva història. En definitiva, la religió no predetermina la societat, tampoc en el cas de l'Islam ni del món musulmà.

A l'hora d'apropar-se al món musulmà, cal distingir entre dimensió religiosa i dimensió política

• Islam

  Una religió. Els seguidors de l'Islam es denominen musulmans -persones que professen la fe de l'islam-.

• Islamisme

  Moviment polític que cerca en la religió de l'Islam les respostes als problemes que es plantegen en una societat. Els seguidors d'aquest moviment polític s'anomenen islamistes.

L'Islamisme és una opció política, com ho és en altres països la democràcia cristiana o el sionisme. Aquest moviment coexisteix dins del món musulmà amb d'altres opcions polítiques com són, principalment, el nacionalisme, el socialisme i el liberalisme.

L'Islamisme es tradueix en partits polítics islamistes que, des de l'element comú que "l'Islam és la solució", presenten objectius i estratègies diverses. També existeixen grups armats islamistes però no tots els moviments islamistes utilitzen la violència per assolir els seus objectius. En aquest sentit, la diversitat de l'islamisme és equivalent a la d'altres opcions polítiques.

Sovint s'utilitzen els termes "fonamentalista" o "integrista", per referir-se a l'islamisme polític extremista. Dolors Bramon assenyala que aquests termes són aliens al món islàmic: "(...) el terme fonamentalisme prové de l'àmbit protestant -sobretot dels Estats Units- dels primers anys del segle XX i s'aplicà als partidaris d'una interpretació literal i d'una absoluta inarrància de l'Escriptura, per oposició a les tendències modernes i racionalistes del protestantisme liberal. El terme integrisme, al seu torn, és el nom aplicat dins del catolicisme al moviment ultraconservador encapçalat pel bisbe francès Marcel Lefèbvre, suspès a divinis pel papa Pau VI l'any 1976 i excomunicat per Joan Pau II l'any 1988, i que morí el 1991 havent deixat un grup de seguidors."

Actualment, l'islamisme ha pres el protagonisme del conflicte al que abans fèiem referència, junt amb les intervencions bèl·liques i el militarisme dels EUA i els seus aliats. Però en la majoria d'ocasions les aparicions en els mitjans de comunicació es refereixen a l'islamisme extremista de caràcter violent i poques vegades a la situació de l'islamisme moderat. En aquest sentit, cal remarcar que no són l'Islam ni l'Islamisme els que amenacen la convivència, sinó els extremismes doctrinaris de tota mena, es fonamentin en la religió, l'economia, la raça, la nació...

• Un moviment present des d'inicis del segle XX.
• Les independències i la repressió de l'islamisme.
• La sensació de « fracàs » en el món musulmà.
  • Desenvolupament econòmic.
  • Desenvolupament humà.
  • Desenvolupament polític.
• L'expansió islamista.
  • L'islamisme com a identitat.
  • L'islamisme com a xarxa de suport social.
  • El paper d'Occident i dels governs
    de la regió.
• Diferents islamismes.
• Islamisme en l'emigració.

Olivier Roy sintetitza la doctrina islamista en els següents plantejaments:

• Consideren que en el món actual no existeix cap país amb un govern autènticament musulmà -a excepció de l'Iran per als xiís-. ja que o bé accepten espais laics o bé les seves pràctiques contradiuen allò que proclamen (cas de l'Aràbia Saudí). Aquesta acusació s'adreça tant a les autoritats civils de l'Estat com a les autoritats religioses (els ulemes), que amb la seva col·laboració amb l'Estat han contribuït al decliu del món musulmà.

• En aquest sentit, rebutgen que l'estat islàmic es redueixi a l'aplicació de la xara (àmbit jurídic), sinó que l'Islam ha de regir tots els aspectes de l'Estat (economia, constitució, poder polític, etc.). Es tracta de tornar als temps del profeta, quan la religió ho definia tot. Rebutgen l'existència d'un espai laic.

• Opten per una ruptura amb la societat contemporània que defineixen com època de la corrupció, que ha tornat a l'estat d'ignorància del període preislàmic (procés que en àrab anomenen yahiliya), abandonant el camí de la Revelació i allunyant-se de les ensenyances del profeta. Cal tornar a conquerir la societat per a l'Islam.

• La soberania només correspon a Déu. Per tant rebutgen la democràcia occidental (poder emanat del poble) i també els governs autoritaris (la monarquia del sha a l'Iran, el govern militar a Síria, els partits únics d'Egipte i Algèria). Lluiten per conquerir el poder per a Déu. Un cop reconquerit el poder per a Ell, només caldrà que els bons musulmans deliberin entre ells per concretar les decisions polítiques. Els mitjans per conquerir el poder poden anar des de presentar la seva candidatura a les eleccions (cas d'Algèria) fins a la lluita armada (cas de l'organització egípcia Yihad).

• L'organització islamista ha de correspondre al que serà l'organització de la societat musulmana.

  La comunitat de creients escull un cap que pren les decisions i és també guia espiritual. El seu poder està limitat en el fet que no pot innovar en matèria religiosa -està sotmès a les fonts sagrades de l'Islam- i que ha de consultar amb la comunitat. En l'Estat islàmic, un Emir escollit faria regnar la soberania de Déu, amb el suport d'una xura -comité de militants islamistes amb funció consultiva-. La doctrina islamista no concreta el procediment per a l'elecció de l'Emir i dels membres de la xura. Es considera que si la societat és veritablement musulmana no s'equivocarà en l'elecció. En la pràctica, a l'Iran s'han creat complexos mecanismes de designació que no han evitat els conflictes successoris després de la mort de l'aiatol·là Khomeyni.

• Desconfien de les autoritats religioses i de la tradició a la que aquestes han donat lloc. Consideren que els ulemes s'han posat al servei de governants corruptes i proclamen el dret a la iytihad, per tal que aquesta no sigui un monopoli dels ulemes. Però la interpretació de les fonts sagrades requereix d'un profund coneixement d'aquestes, cosa que ha donat lloc a la formació de nous experts. De vegades, aquesta formació es realitza en institucions de prestigi reconegut, facilitant l'accés dels islamistes a càrrecs d'autoritat religiosa.

• Els islamistes tracten de desenvolupar un sistema econòmic pròpiament islàmic, per tal de prescindir de les ideologies econòmiques d'orígen occidental -el capitalisme i el socialisme-. Intenten desenvolupar una economia islàmica per a l'Estat, que no es redueixi, com defensen els ulemes tradicionals, als actes individuals (llogar, vendre i comprar). Es tracta d'aplicar els criteris ètics de l'Islam al sistema fiscal, el sistema bancari, etc. Per a la població musulmana, aquest discurs islamista suposa una resposta a les injustícies generades pel sistema econòmic imperant i així, tot i que no s'han arribat a concretar alternatives viables, la menció a una economia islàmica contribueix a l'increment de la seva base social.

• Consideren una obligació difondre el missatge islamista del moviment entre la família, el treball i l'entorn. En alguns grups, es tracta d'enfortir l'organització i reclutar més militants, mentre que en d'altres es busca la conversió religiosa que es considera portarà per sí mateixa al canvi polític.

• Respecte a la dona, davant els ulemes tradicionals que defensen la seva reclusió en l'espai privat, els islamistes aposten per fer visible l'existència de la dona musulmana en els espais públics amb la utilització del vel, tot i que insisteixen en la separació de gèneres en els espais (escola, treball...). Entre les dones islamistes que exerceixen una professió (professores, metges, enginyeres...), el vel suposa una reafirmació de l'identitat i una militància que proporciona una presència pública notòria al moviment.

• Accepten els progressos tecnològics i científics, que es consideren neutres tot i que provinguin del món occidental, i que posen al servei de l'Islam: mitjans de comunicació, estratègies de propaganda, etc.

A aquests plantejaments, en l'islamisme de caire extremista resulta clau el concepte de tafkir: es pot declarar infidel a un governant, encara que aquest es proclami musulmà, si la seva acció política no es correspon plenament amb aquesta religió. Així, es pot lluitar contra les autoritats civils, però també contra els ulemes, que els donen suport i contra la població que contradigui el seu discurs (intel·lectuals, dones, professionals...), tot i que es declarin musulmans. D'aquesta manera, els islamistes extremistes porten fins les últimes conseqüències la supremacia de la soberania de Déu (conquesta del poder per a Ell) per damunt la xara (que especifica la prohibició del yihad contra un altre musulmà) i l'obligació de la lluita (en les posicions extremistes, es considera infidel tot aquell que no duu a terme l'obligació del yihad).