Aproximació històrica a l’islamisme Durant el segle XX, el Pròxim Orient ha viscut sis conflictes bèl·lics de rellevància (quatre guerres araboisraelianes, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, i la Guerra del Golf i els seus successius episodis), dues guerres civils (al Líban i a Afganistan), i la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran amb importants repercussions per a tot el món musulmà. Tots aquests conflictes han estat molt importants i rellevants per les seves implicacions internacionals molt més enllà de la regió.
Per aquest territori han passat diferents pobles i civilitzacions, que han creat una realitat multiètnica i multiconfessional. És per això que ha arribat a tenir un fort valor simbòlic (sobretot la ciutat de Jerusalem), ja que ha estat el bressol de les tres grans religions monoteistes que hi ha al món: Palestina és la terra santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i en ella trobem diferents llocs sagrats per als musulmans.
Són molts els factors que han fet d'aquesta zona una de les més
conflictives del món, però molts autors coincideixen a remarcar
que el factor desencadenant de la conflictivitat va ser el repartiment de
les possessions otomanes després de la Primera Guerra Mundial,
moment en què es va predeterminar el traçat de les fronteres
i el naixement de l'Estat d'Israel. Els mandats europeus, la descolonització,
les independències (fonamentalment al període d'entreguerres:
Aràbia Saudita, l'Iraq i Egipte), el naixement de l'Estat d'Israel,
el sistema bipolar de la guerra freda, els enfrontaments entre arabistes (concepció
no confessional de la política) i islamistes (tant radical com moderat),
i la tendència hegemonista d'alguns països de la regió,
conformen un entramat de factors interconnectats molt complicats d'entendre
i encara més de resoldre.
La Proclamació de Balfour (1947)
“(...) els hebreus i els àrabs no volen o no poden viure junts.
(...) si aquests dos pobladors de Palestina -ambdós amb profundes arrels
històriques en aquesta regió- no poden conviure en el marc d’un
Estat únic, no queda més remei que formar dos estats: un àrab
i un altre hebreu”.
Els països àrabs es van afanyar a manifestar que mai acceptarien
la partició del territori, ni l’existència d’un
Estat jueu, vist com una força colonial i exògena.
La
Guerra dels Sis Dies (1967)
Les conseqüències de la derrota per al món àrab
van ser molt importants. Aquesta derrota va significar el principi del final
de Nasser i el seu “panarabisme” (concepció no religiosa
de la política, i la voluntat de la unificació del món
àrab), és a dir, un fracàs en l’intent de modernització
de l’islam i del socialisme àrab.
| El decliu del “panarabisme”
va enfortir les tesis del “panislamisme” (concepció
religiosa de la política) moderat i “prooccidentals”
sostingudes per règims com el de l’Aràbia Saudita.
A la vegada, i fruit d’aquesta derrota, va començar a sorgir
un discurs islamista molt més radical i violent, que feia una lectura
religiosa de la derrota: els jueus havien guanyat la guerra perquè
havien estat fidels a la seva religió, a diferència de la
comunitat arabomusulmana que havia abandonat la seva i s’havia venut
als models estrangers (en clara referència al “panarabisme”
de Nasser). |
 |
L'expansió de l'islam polític al Magrib és molt recent. En efecte, els corrents de l'islam polític es nodreixen dels marginats de la modernitat que habiten els barris de barraques miserables (bidonvilles) que envolten les grans ciutats magribines. (...)
La història recent de l'islamisme al Magrib ens portaria als moments posteriors a les independències, quan l'arabització de l'ensenyament afavorí l'arribada de milers de professors d'àrab procedents d'Egipte i del Pròxim Orient que escamparen el nou discurs islamista dels Germans Musulmans (Sayyid Qotb), revifat amb la pujada al poder de Nàsser, el "nou faraó". Aquestes llavors començaren a germinar a la dècada dels setanta, quan els islamistes, sovint amb la discreta connivència dels governs, van expulsar dels campus universitaris els estudiants i els moviments d'esquerres. Van utilitzar la violència física i, sobretot, una àmplia xarxa solidària que, a canvi del "compromís religiós", proporcionava els mitjans que l'estudiant mitjà (o pobre) no trobava en les infraestructures universitàries: habitatge, menjar, vestit, classes de reforç, etc.
(...) "el moviment islamista [...] aconsegueix capitalitzar a favor seu totes les frustacions, els greujes i els ressentiments de la població envers el poder i aconsegueix mobilitzar les masses a l'entorn d'una ideologia simplista, la de l'islam és la solució. En aquest moment, totes les vies per assolir el poder queden obertes per als islamistes, inclosa la via democràtica de les eleccions".
Dos esdeveniments exteriors al Magrib van incidir també poderosament en l'expansió islamista: la Guerra del Yom Kippur (1973) i el triomf de Khomeynî a l'Iran (1979).
Guerra del Yom Kippur (1973)
Constituïa la segona desfeta àrab en menys d'una dècada
i molts musulmans van interpretar la victòria d'Israel com el premi
a una comunitat que es mantenia fidel a la seva religió, mentre l'Umma
havia abandonat la tradició pròpia per adoptar models estrangers.
La derrota suposava també el fracàs de l'arabisme i la constatació
que Occident abans preferia donar suport als jueus que als àrabs.
El triomf de Khomeynî a l'Iran (1979)
 |
La victòria de Khomeynî, en canvi, provava que es podia respondre al laïcisme i al materialisme amb l'espiritualitat, que a l'Estat se li podia oposar l'Umma i que la xaria era preferible a la democràcia. Aquests valors, en teoria, no diferien dels que sustentava l'Aràbia Saudita de portes endins, però en la realitat tres qüestions importants separaven la via iraniana de l'islamisme conservador d’Al Riyad: el caràcter inicialment popular, participatiu, revolucionari i de masses del procés iranià, la seva clara adscripció antiimperialista i antioccidental i, posteriorment, la decidida voluntat d'exportar la revolució islàmica a la resta de països musulmans que seguien sota el doble jou de l'imperialisme (inclosos els règims àrabs socialistes) i el conservadorisme prooccidental wahhabita. |
No obstant això, el context no era el més idoni perquè
es produís un triomf de la via iraniana (islamització des de
dalt en la terminologia de Gilles Kepell) en altres països àrabs
o musulmans.
- En primer lloc, s'hi oposaven les monarquies conservadores del Golf, agafades
en la contradicció entre fe, aplicació de la xaria i ostentació
d'una riquesa insultant davant la creixent misèria de molts països
àrabs i musulmans i dels immigrants d'aquests països.
- En segon lloc, s'hi oposaven els EUA i l'URSS, que veien amenaçada la seva presència a la regió i una potencial desestabilització de les repúbliques soviètiques musulmanes.
La coincidència d'interessos conduí a la guerra: Sadam Hussein, que volia ser el nou home fort del Golf, va posar-hi els soldats i s'encarregà de la feina bruta (inclosa la guerra química); els països àrabs exportadors de petroli van subministrar el capital; i Occident i l'URSS, la tecnologia militar.
La Guerra Iraq-Iran (1980-1988)
Un moment crític per a l’Orient Mitjà.
La guerra Iran-Iraq (1980-1988)
Tot i el desastre humanitari i econòmic que va comportar l’enfrontament armat, aquesta guerra va servir a Sadam Hussain per complir molts dels seus objectius. En primer lloc va accentuar l’hegemonia del partit Baas, i sobretot la de la seva figura, ara anomenat el Rais (president) combatent. En segon lloc, va fer efectiva l’aproximació d’Iraq a Occident i a les monarquies del Golf, ja que tot i el desastre havia frenat l’expansió de la revolució islàmica de Khomeyni.
En conclusió, al llarg d'aquests anys l'islam radical es desgasta en
una dura lluita armada que, sovint, amb prou feines transcendeix als mitjans
de comunicació, ni aporta massives afiliacions. Tot al contrari del que
succeïa amb els corrents islamistes que predicaven una reislamització
de la societat (islamització des d'avall) i que, fins
a la Guerra del Golf (1990-91), contaren amb el suport saudita.
Guerra del Golf Pèrsic (1990-1991)
El moviment del règim iraquià era molt arriscat, i potser no va tenir en compte el context internacional del moment. En primer lloc, no va tenir en compte la política de distensió que portaven a terme Bush i Gorbatxov. Aquesta circumstància va afavorir la ràpida implicació dels EUA en la crisi per defensar els seus aliats (les monarquies del Golf), i especialment Kuwait, amb importants inversions a tots els països de l’OCDE (sobretot als EUA). En segon lloc, la crisi va entusiasmar la indústria de l’armament, que veia com els països del Golf (països amb molta liquiditat) es disposaven a actualitzar i rearmar els seus exèrcits, així com a finançar una possible intervenció. I, en tercer lloc, no va preveure que els EUA i l’OTAN van veure en aquesta crisi el moment de demostrar al món qui manava i què els passava a aquells que no acceptaven el seu «Nou Ordre Mundial». Tot aquest conjunt de factors, i segurament alguns més que s’escapen a la llum pública (Pepa Badell, Las tramas secretas de la Guerra del Golfo, 1991), van fer que Iraq es quedés totalment sol. Fins i tot la majoria de països àrabs van condemnar l’acció d’Iraq.
La caiguda del mur de Berlin i la Guerra del Golf
A mesura que avança la dècada dels vuitanta, la crisi econòmica i la situació de deteriorament polític i social van impulsar el salt de l'islamisme a l'acció política. Al Magrib, el discurs islamista havia calat en amplis sectors de la població, com van posar en relleu les revoltes del "cuscús" o del "pa": Marroc (1981, 1984 i 1990), Tunísia (1983) i Algèria (1986, 1988 i 1991).
Des de llavors, el poder ha utilitzat tot un ventall de mesures per impedir el seu ascens: a Marroc, Hassan II ha combinat el populisme religiós (construcció de la Gran Mesquita de Casablanca) i la tolerància amb la repressió (arrest domiciliari d'Abdessalam Yassín) i el ferri control de les mesquites; a Tunísia, Ben Alí ha optat per la violenta persecució del grup de Rachid Gannuchi; a Líbia, Gadafi s'ha distingit per titllar de reaccionari i sotmetre a una intensa repressió l'islam polític; a Algèria, l'exèrcit ha respost amb un cop d'estat i una guerra civil encoberta a l'islamització des d'avall.
Derechos humanos en la cuenca meridional del Mediterráneo
Les societats musulmanes es resisteixen a acceptar el model de drets i llibertats d´Occident, per això si bé en el món musulmà hi ha texts relatius al respecte als drets humans en els que es fa una enumeració de drets i llibertats que han de ser garantitzats a tota persona, manifesten la seva especificitat cultural en el fet que aquests han de ser interpretats d´acord amb la llei islàmica.
En quant a la resta de paísos l´evolució positiva ha sigut bloquejada pels Governs que es justifiquen en la lluita del terrorisme integrista i en el perill de bloqueig de pau a l´Orient Mig.També són causants de la vulneració del drets humans,a part del Governs, els grups que utilitzen la violència de forma continua per aconseguir els seus objectius.
L'11
de Setembre i Afganistan: elements per a la reflexió
Es fa evident el desconeixement que de les societats àrabs i les seves
particularitats existeix. El plantejament religiós (l'Islam contra
el món) ha impregnat molts dels discursos existents. No poden obviar-se
les realitats que estan exterioritzant-se i que mostren, a pocs kilòmetres
de les nostres cases, un panorama polític, econòmic i social
desolador. Que mostren també la diferència, la modernitat pensada
en termes àrabs, en termes islàmics, en termes occidentals...
Algèria: l’islamisme des d’avall
En el cas d'Algèria, la història recent de l'islamisme té
bastant a veure amb la utilització d'un islam oficial com a font de
legitimació política de la revolució mentre es procedia
a la desestructuració de la religió tradicional que cohesionava
la societat.
A finals dels vuitanta existien a Algèria dos poders paral·lels i superposats: l'oficial i el del FIS (Front Islàmic de Salvació). La situació, lògicament, no podia durar indefinidament i esclatà, el 1988, en forma de vaga general, manifestacions, accions de pillatge contra els establiments públics i enfrontaments amb la policia. La islamització des d'avall, que ja havia fet acte de presència el 1984 en l'enterrament del xeic Soltani, feia el seu primer pols amb el govern. Poc després arribava la legalització del FIS i la seva victòria en les eleccions municipals de 1990.
Aparició
i augment de l’islamisme
Aproximació
econòmica
L’efecte distorsionador de la renda derivada del petroli i el domini del
principal agent econòmic -l’Estat- per una elit militar i tecnocràtica
va cristal·litzar en una estesa corrupció i en el fet que els
principals circuits de distribució de la renda i la riquesa, enlloc d’obeir
als fluxos econòmics o al model de distribució explícit,
van tenir com a eix el clientelisme i el nepotisme. La repressió de les
revoltes i la profundització de la situació econòmica de
la població algeriana van fer possible la capitalització del descontentament
cap a l'única força política que es configurava com una
alternativa real al règim existent: els partits islamistes.
El cop militar de 1992
Després de la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació
(FIS) a les eleccions municipals de 1990 i a la primera volta de les eleccions
legislatives de 1991, els militars algerians van portar a terme un cop d’estat.
Bendjedid va ser forçat a dimitir i els militars algerians van justificar
la presa de poder per la força dient que «era un procés
de correcció democràtica davant el perill amb el qual s’enfrontava
la pàtria si els islamistes accedien al poder».
El
cop d’estat
L’exèrcit
algerià
L'Exèrcit Nacional Popular, l'Exèrcit algerià, és
el veritable poder a Algèria, per sobre del poder formal que representa
el president de la República. És l'Exèrcit qui pren les
decisions polítiques importants, qui traça les línies a
seguir, qui nomena i fa dimitir els ministres, walis (governadors), etc. L'Exèrcit
és la institució que dóna el seu suport als candidats presidencials
i que permet que un president resti al seu lloc.
Mariano Aguirre identifica dos sectors dins l'Exèrcit. Per una banda,
aquells militars que accepten integrar el FIS en el sistema i, per una altra,
aquells militars, que pretenen «instaurar un Estat autoritari i acabar
amb l'islamisme».
El
paper de la UE
Hi ha almenys dues raons per les quals el que està succeint a Algèria
suposa una extraordinària transcendència per a Europa: la dependència
energètica europea respecte del gas natural, i l’espectre de l’emigració
massiva a Europa i el contagi del “mal islàmic”.
El perill de contagi del problema islàmic a Europa, propagat a través de la població algeriana a Europa, i l'encara més preocupant perill que el fenòmen islàmic es traslladi a països veïns com el Marroc o Tunísia, igualment pròxims a Europa i amb estructures demogràfiques, socials i econòmiques similars a Algèria.
Israel-Palestina: el fonamentalisme religiós
La religió i, l'islamisme en concret, és considerat com un factor
explicatiu del panorama polític actual de Gaza i Cisjordània i
també el factor religiós és explicatiu de la situació
política actual d'Israel. I més que la religió en sí
mateixa (ja sigui el judaïsme o l'islamisme) allò que caracteritza
la religió en aquesta zona del planeta és el rellançament
integrista que experimenta i que es materialitza tant en el fonamentalisme
jueu com en el fonamentalisme islàmic.
Segons Ignasi Ramonet, "el fonamentalisme musulmà és una aspiració a resoldre mitjançant la religió tots els problemes socials, morals, econòmics, polítics, que es plantegen en una societat...".
Tant Ramonet com Ferran Izquierdo coincideixen a l'hora d'assenyalar els Germans Musulmans com l'exemple de fonamentalisme islàmic.
En el cas concret de Palestina, els Germans Musulmans existeixen des de 1935. (...) Segons Ramonet, són els Germans Musulmans els que creen Hamas el desembre de 1987.
Tot i que el treball assistencial de Hamas ha contribuit en una mesura molt important a la seva implantació social i política a Gaza i Cisjordània, també s'ha de mencionar que Hamas es va aprofitar de la favorable situació política existent. Ja que tant des d'Israel com des de Jordània es veia amb bons ulls i, fins i tot es va afavorir, o si més no, no es va impedir, el gir de la població cap a les mesquites, cap a la religió, ja que pensaven que això els allunyava de la lluita nacionalista i restava poder a l'OAP, considerada l'autèntic enemic. Amb el temps, i l'acceptació de l'OAP com a interlocutora amb Israel, el fonamentalisme islàmic, i en concret Hamas, són percebuts com un veritable enemic i un factor desestabilitzador molt important. Per l'OAP, i en concret per Arafat i al-Fatah, Hamas és un oponent polític i social, i no són estranys els casos de detencions arbitràries i maltractaments a activistes o sospitosos de simpatitzar amb l'organització islàmica.
La
fissura jueu-àrab
A Israel, conviuen formes molt diferents de pensar en la convivència
o no d'àrabs, palestins i jueus. Mentre és un fet a destacar el
desenvolupament d'un moviment fonamentalista
jueu important, que té com efecte més evident la importància
creixent dels partits
ultrareligiosos a la política israeliana, també es pot destacar
el desenvolupament de partits polítics àrabs o amb un important
component àrab a les seves files.
La dura situació de moltes comunitats àrabs a Israel ha estat un substrat per al desenvolupament del moviment islamista. Encara que aquest no es pot considerar com una entitat homogènia ja que es va dividir en 1996 en dues faccions: una més pragmàtica i una altra més radical, les dues tendències tenen trets molt marcats i molt en la línia dels Germans Musulmans. El moviment islamista a Israel ha proveit -igual que els moviments religiosos jueus a les seves comunitats- de serveis socials (guarderies, biblioteques, beques d'estudi, ajudes vàries, etc) a les diferents comunitats àrabs existents a Israel.
Alhora és important assenyalar que, si bé els extremismes s'han
desenvolupat i han utilitzat la religió com a canal i forma d'expressió
tant en l'àmbit jueu com en l'àmbit àrab, també
existeix a Israel un moviment
de conciliació que agrupa àrabs i jueus, que treballen junts
per la pau i la convivència. No són grups tan sorollosos com ho
puguin ser els ultraortodoxos i radicals, però hi són presents
a la societat civil israeliana, cada cop amb més força.
Sionisme
Hertz va establir 4 bases clares que havien de regir el que es va conèixer com a sionisme. En primer lloc, es partia de l'existència d'un poble jueu. En segon lloc, es plantejava el fet que el poble jueu no havia de ser assimilat per cap tipus de societat. En tercer lloc, s'assegurava que el poble jueu tenia dret a la terra promesa i, en darrer lloc, que la terra promesa a la qual aspiraven els jueus no tenia propietari. Sobre aquestes premisses es basarà el lema del sionisme: "Una terra sense poble per a un poble sense terra".
Fonamentalisme jueu
Des de la dècada dels 80 i, en especial, durant aquests últims anys, a Israel es viu un moviment de retorn a la fe. Aquest retorn a la fe no és únicament un moviment que es localitza a Israel, des de fa temps s'està observant arreu del món l'increment de tendències d'aquest tipus que afecten totes les religions (catòlica, induista, musulmana, ect.).
Sàhara: islamisme i socialisme
El Polisario és el partit (organització) en què s’organitza el poble saharaui i que n’estructura la societat. El Polisario es percep (i tracta de potenciar aquesta percepció) com l’aglutinador de la conciència nacional d’un poble, el poble saharaui. |
 |
La creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica
(RASD) va implicar la realització d'una constitució provisional,
una carta magna del nou estat. Al III Congrés del Front Polisario es
va elaborar una constitució definitiva que substituia la provisional
i que es pot considerar com a continuista encara que accentuava alguns trets
com el tema de la religió. Amb aquesta constitució s’afirmava
que la religió de l’Estat era l’Islam i que aquest era
la font de les seves lleis. Tot i això, es reconeixia la llibertat
de creences. A més, el caràcter socialista que caracteritzava
l'anterior constitució es disol en aquesta. Però tot i això,
aquesta constitució se segueix caracteritzant per ser una aposta que
té com a finalitat “un model de progressisme democràtic
i socialista, respectant els valors tradicionals de l’Islam”.
Religió
Segons els saharauis, els països islàmics segueixen l’Islam
però s’accepta que existeixen diferents interpretacions de l’Islam.
La tradició religiosa saharaui correspon amb la vella tradició
islàmica del lluitador del desert que evoca les lluites del profeta
Muhammad. El passat nòmada dels saharauis i l’adaptació
de les pràctiques religioses a les condicions ambientals (al desert)
poden explicar parcialment la concepció de la religió pels saharauis.
Però al capdavall, la qüestió que sorgeix sobre la religió
acaba amb un “tot queda entre una persona i Déu” o amb
un “cadascun respon davant Déu”, és a dir, es tracta
d’una pràctica individual, privada. D’aquí que els
saharauis no hagin construït llocs de culte col·lectiu.
En paraules de Mohamed Abdelaziz, president de la RASD, els saharauis es consideren musulmans, pertanyen a la cultura islàmica, però tenen característiques pròpies que fan que practiquin un Islam tolerant.
Islamisme i socialisme
Segons Abdalahe Hamad, és una casualitat que conflueixin ambdues corrents
de pensament.
Tradicionalment la religió islàmica coincideix amb alguns punts
de la ideologia socialista però també existeixen diferències.
L’Islàmisme tal i com ha de ser és tolerant, és una fe entre la persona i Déu (no existeixen intermediaris), és sociable perquè creu en la convivència entre les diferents persones que viuen en una comunitat, i és respectuós fins a cert punt amb altres religions.
Entre les coincidències, trobem que l’Islam aboga per la distribució
de les riqueses per a tothom d’una manera equitativa i és en aquest
punt on es poden trobar més semblances entre el socialisme i l’islamisme.
El paper dels EE.UU.
En funció dels interessos geoestratègics i econòmics dels
Estats Units al Magrib, queda clar que als nord-americans no els interessa un
Magrib desestabilitzat. Igual que no els interessa un Marroc desestabilitzat
ni l’expansió de l’integrisme islàmic ni un Sàhara
en conflicte. En aquest context s’ha d’ubicar l’actuació
i la situació dels Estats Units. D’aquest manera la seva posició
de suport al Marroc canvia i es decanta cap a una posició de suport a
l’autodeterminació del poble saharaui. De fet, les pressions d’Estats
Units i de l’UE (pel cantó alemany) van influenciar en la continuïtat
de les negociacions Marroc-Polisario.
El
paper de l’UMA – Unió pel Magrib Àrab
S’inscriu dins un projecte algerià d’unió magrebí
que ja s’albergava als diferents pobles de la zona des de les guerres
colonials al Marroc i Algèria. Aquest projecte d'unió va ser proposat
per Algèria el 1983. La debilitat de l’UMA queda ben palesa ja
que dins del seu si no es debaten temes ‘perillosos’ entre els quals
està la qüestió del Sàhara occidental.
Principals organitzacions de l’islamisme polític
Algèria
- El Front Islàmic de Salvació (FIS ), fundat el 20 de febrer
de 1989, és, sens dubte, el grup més important de l'islam polític
algerià.
- Moviment Social per la Pau (anteriorment, Hamàs)
- Moviment de Renaixement o Nahda
- Front Islàmic de Salvació (FIS)
Palestina
- Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)
- Partits polítics que formen l’OAP
- Hamas
- Jidah Islàmica
- - Al-Fatah
- FPAP (Front Popular per a l'Alliberament de Palestina).
- FDPAP (Front Democràtic i Popular per a l'Alliberament de Palestina).
- Etc.
- HADASH
(Front Democràtic per la Pau i la Igualtat).
- ADN
(Assemblea Democràtica Nacional).
- Partit
Democràtic Àrab.
- Moviment Islàmic.
-
Iraq
(després de l’ocupació)
- Consell Suprem per a la Revolució Islàmica a l'Iraq.
Grups armats
- Exèrcit Islàmic de Salvació
- Grups Islàmics Armats
- Hichra Wa Takfir (Redempció i Expiació)
- Front Islàmic per la Djihad Armada (FIDA)
- Lliga Islàmica per la Da'awa i la Djihad (LIDD)
- Batalló Ezzedim al-Kassam. Aquest batalló és el braç
armat de Hamas
- Jidah Islàmica.
- Hizb-Allah (també conegut com a Hezbollah: Partit de Déu).
Dona i IslamAlgèria
La dona i la religió islàmica
Els costums islàmics que fan referència a la dona es fonamenten en l'Alcorà. El text alcorànic suposà una protecció per a la dona davant de les antigues tradicions patriarcals de l'època preislàmica, que només considerava la dona com a procreadora de fills sotmesa a la tutela masculina.
Associacions de dones a Algèria
A Algèria ens trobem amb tres tipus d'associacions feministes: moderades, laiques i culturals.
Reivindicacions
Dissortadament, els algerians relacionen l'emancipació de la dona amb les formes de vida occidental, és a dir, amb els països que van sotmetre el país durant l'època colonial.
El Codi de família continua essent un tema de controvèrsia. Uns grups de dones expressen el seu total suport al Codi de família i les seves esmenes, problema que ni tan sols consideren digne d'ésser qüestionat, sota l'argument que «l'islam garanteix tots els drets de la dona». els sectors més radicals es manifesten obertament en desacord amb les esmenes, mesura que eludeix clarament les contradiccions del Codi i les propostes consensuades per diverses associacions feministes, presents als tallers organitzats l'abril de 1996. Així doncs, consideren que el Codi, tot i la seva revisió, continua essent un text que evidencia la inexistència d'uns drets civils bàsics per a la dona algeriana.
Sàhara
A la societat saharaui el paper de la dona és diferent que a la resta dels països islàmics en els quals es tradueix el paper de la dona amb la màxima de: “per a nosaltres la dona ha d’estar sempre vestida, ha de tenir cobert el seu cos. I ha d’ajudar els seus germans en tot el possible. Aquesta és la funció de la dona”. Després de la incursió marroquina, les dones es van convertir en una peça clau ja que per una banda els homes lluitaven contra l’enemic i per una altra s’estava tractant de crear un nou Estat que necessitava de gent per crear-lo, organitzar-lo i sustentar-lo, el nou Estat necessitava quadres i les dones estaven presents a la base.
La dona saharaui en els camps de refugiats
La ideologia dominant del Front Polisari i de la República Saharaui suposa una simbiosi entre el tradicionalisme islàmic i les corrents modernes de regeneració social i democràtica del món àrab progressista. Els campaments saharauis estan habitats en una gran majoria per dones, gent gran i infants. Els homes es troben, o bé enquadrats en unitats combatents o en universitats o representacions a l'estranger. Així, la direcció dels campaments queda freqüentment en mans de dones, com a membres i presidentes dels comités populars de les dairas (cinc dones presideixen els comités de la daira de Bir Lehlú) que són les encarregades de regular totes les activitats de la comunitat. La dona, per tant, ha adquirit un paper preponderant en els campaments de la R.A.S.D., paper que té les arrels en l'antiga distribució d'activitats de la societat nòmada. Ara les seves activitats assoleixen més grans cotes de permanència i responsabilitat, rebent fins i tot entrenament militar i vestint amb freqüència l'uniforme, tot i no estar enquadrades en l'exèrcit d'alliberament. No obstant això, el seu alliberament de les formes tradicionals no ha seguit el camí occidental d'equiparació amb l'home en funcions i en la seva gratificació, sinó una revalorització pròpia per diferents vies, imposades per la guerra.
Altres temes relacionatsLa qüestió Amazigh
Amazigh és el nom amb el qual es denominen els pobladors originals del nord d'Àfrica i als seus descendents. Segurament la majoria entendrà millor de qui estem parlant si utilitzen la denominació de berbers. Als imazighen (plural d'amazigh) no els agrada que es faci servir la denominació de berbers, ja que aquesta és pejorativa. «Berber» deriva de la paraula grega barbaroi, que era utilitzada per denominar a tots aquells que no parlaven grec i que, per tant, eren considerats bàrbars.
Els imazghen han estat sempre considerats els habitants originals del nord d'Àfrica. El seu territori s'estén des d'Egipte fins a Mauritània i des de la Mediterrània fins a les fronteres de l'Àfrica negra subsahariana. Diferents imperis han conquerit porcions de la Tamazgha històrica, començant pels fenicis i els grecs i més tard els romans, vàndals, bizantins, àrabs, turcs, francesos, britànics, espanyols i italians. Els imazighen han estat sotmesos a diverses creences religioses: els seus propis conceptes panteístics; els dogmes politeístics dels fenicis, egipcis, grecs i romans; i a les tres principals religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'islam. Des del segle XIII, la majoria dels imazighen han professat la fe islàmica.
| Tornar índex de l'Islam | Pujar
índex Islamisme | Tornar
Observatori |