Què són els Drets Humans?

Fonaments del concepte de Drets Humans Evolució del concepte de Drets Humans Principis bàsics de la Declaració Universal dels Drets Humans Instruments de protecció dels Drets  Humans: Declaracions, Pactes i Convenis

| Tornar índex Drets Humans | Tornar Observatori |

   
1. Fonaments del concepte de Drets Humans

Les persones, només pel fet de néixer, tenim una sèrie de drets. Els mateixos en qualsevol lloc del món, independentment de la nostra posició econòmica, religió, sexe, orientació sexual, color de pell o nacionalitat. Aquests drets estan recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució 217 A (III), el dia 10 de desembre de 1948. Aquesta declaració conté els drets i llibertats inherents a l'ésser humà, al mateix temps que es defineix com la proclamació internacional bàsica dels drets fonamentals de tots els membres de la família humana. Aquests drets, que es coneixen com drets humans, es caracteritzen:

• per ser inalienables: ningú pot desposseir a una persona dels seus drets. Cap persona, ni Estat ni altra organització o ens, pot anul·lar’, ‘negar’ o ‘negociar’ els drets fonamentals de cap persona.
• per ser inherents: és a dir, essencials i propis de la persona, no es pot concebre a la persona sense els seus drets.
• per ser universals: són propis de totes les persones independentment de la seva nacionalitat, raça, sexe, llengua, religió, capacitat econòmica, etc.
• són limitats, el que significa que els drets d'una persona arriben a només fins on comencen els drets de les altres persones.
• ser inviolables: si entenem que els drets humans són inherents a la persona,  qualsevol persona, estat, organització, ... que vulneri o possi en perill l'exercici de qualsevol d'aquests drets està cometent un acte injust, que pot ser penat per la llei.

Els Drets Humans, tal com els coneixem avui, neixen com reacció davant les barbaritats que va viure la humanitat durant la primera meitat del segle XX. El context històric en el qual neix la Declaració Universal dels Drets Humans, al 1948, és precisament, el de l'horror davant les dimensions, crueltat i aberració de l'holocaust nazi que va afectar principalment a persones de religió jueva, però que també va tenir entre les seves víctimes a altres col·lectius (gitanos, lliurepensadores, comunistes). És precisament com reacció a aquests fets, que la comunitat internacional de l'època, és a dir, l'anterior als processos de descolonització, es va dotar de la Declaració Universal dels Drets Humans i va posar les bases per al posterior desenvolupament de tot el cos jurídic del Dret Internacional dels Drets Humans.
| Tornar índex Drets Humans | Pujar inici | Tornar Observatori |


2. Evolució dels Drets Humans Amb anterioritat a la DUDH ja s'havia iniciat el camí per al reconeixement de determinats drets i la progressiva extensió a totes les capes de la societat dels mateixos. L'evolució del concepte de drets humans ha de ser estudiat necessàriament des d'una perspectiva històrica i cultural (IEPALA). El transcurs de la història i l'evolució cultural han donat lloc a diferents formes de concebre els drets d'acord amb gènere, de la classe social, la cultura, etc.

Referències a la conceptualització de drets (entesa com la recerca dignitat de la persona) les trobem ja en l'Antiga Grècia, a Europa, en el codi Hammurabi en Mesopotàmia i en l'Antiga Xina. Així mateix, diferents estudis han demostrat que ja en l'Edat mitjana, la concepció dels drets de l'home va anar lligada a la lluita contra les prerrogatives de les monarquies absolutistas (materialització del concepte d'Estat absolut) i a favor dels drets dels homes com a individus i ciutadans.

És en aquest sentit que s'inicia i desenvolupa una legislació relativa als drets civils, al principi restringida als aristòcrates, i més tard estenent-se a la resta de capes de la societat. Exemples d'aquesta evolució poden ser l'aparició de la Carta Magna en 1215 o la Carta de Drets en 1689 (ambdues apareixen a Anglaterra).

Així mateix, la Declaració de Drets del Bon Poble de Virginia, realitzada en l'estat de Virginia en 1776, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà realitzada a França (com a conseqüència de la Revolució Francesa i de la revolució social que va implicar) o la Declaració de Drets de 1791, promulgada als Estats Units, reflecteixen un nou concepte dels drets de l'home -que no de les dones-, creant les bases del que es coneixen avui com llibertats fonamentals. 

Les declaracions de Virginia i la de Drets de 1791 (hereva de la primera) contenen una tipologia de drets entre els quals es podem destacar:

• Dret a la llibertat religiosa (Art. 1 de la Declaració de Drets de 1971) i de consciència (Art. 16 de la Declaració de Virginia)
• Dret a una justícia justa, és a dir, existència d'un jurat imparcial, accés a una defensa, etc.
• S'apunta la definició d'un dret d'inviolabilitat del domicili (Art 4. de la Declaració de Drets de 1791).
• Els homes són iguals i independents (Art. 1 de la Declaració de Virginia)
• Reconeixement d'uns drets inherents a l'home: gaudi de la vida i la llibertat o dret de propietat (Art. 1 de la Declaració de Virginia)
• La idea que el poder resideix en el poble (Art. 2 de la Declaració de Virginia). Concepte que es pot assimilar a la sobirania popular. El poble, a més, té potestats fiscalizadoras.
• Dret a la revolució (Art. 3 de la Declaració de Virginia). Aquest dret s'estableix sempre que es consideri que el poder establert no compleix amb les seves obligacions i no assegura la protecció de la comunitat, la seva seguretat, ... En aquest sentit és necessari recordar que la Declaració de Virginia es realitza al juny 1776 i la declaració d'independència nord-americana de la metròpoli colonitzadora britànica es realitza nomes després.
• S'estableix la separació de poders. Almenys entre l'executiu i el legislatiu (Art. 5 de la Declaració de Virginia).
• S'estableix el dret a l'elecció dels càrrecs polítics de l'Executiu i del Legislatiu (Art. 5 de la Declaració de Virginia) mitjançant sufragi masculí limitat (Art. 6 de la Declaració de Virginia).
• Llibertat d'impremta (Art. 12 de la Declaració de Virginia).

La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 estableix entre altres, els següents drets de l'home:

• Els homes neixen lliures i iguals (Art. 1)
• Els drets naturals i imprescriptibles de l'home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (Art. 2)
• La nació és la font de la sobirania (Art. 3).
• Reconeixement de la llibertat política (Art. 4).
• Establiment d'un procés judicial legal (Art. 7,8,9).
• Llibertat de consciència, religió i opinió (Art. 10).
• Dret al vot (Art. 14).
• Dret a la fiscalització de les accions dels representants de la comunitat (Art. 15).
• Establiment del dret a la propietat (Art. 17).

Les Declaracions anteriors estableixen, com es pot observar, una llista de drets i llibertats fruit del procés històric d'emancipació colonial -en el cas dels Estats Units- i de canvi de paradigma polític i social en el cas francès. Si bé aquests drets i llibertats s'estableixen sobre el paper, el cercle de persones que podien gaudir d'ells era molt reduït. En ambdós casos es precisa la inexistència d'un sufragi universal (els textos fan referència a les potestats dels homes i no a les dones ni als seus drets i llibertats). Tampoc es pot passar per alt, la vigència de l'esclavitud als Estats Units, que dintre del seu model de producció econòmica i d'estratificació social incorporava a l'esclau com un ésser sense drets de cap tipus.

Amb aquestes Declaracions es van visualitzar tota una sèrie de drets, el desenvolupament conceptual dels quals evolucionarà fins l'aparició i aprovació, en 1948, de la Declaració Universal dels Drets.

El camí que va dur a la DUDH va desenvolupar de forma paral·lela altres àmbits lligats a la justícia i a la dignitat de la persones, que més tard passaran a formar part del cos jurídic del Dret Internacional dels Drets Humans. En aquest sentit, al 1915 apareix el conveni contra la pràctica de l'esclavitud i a partir de la primera dècada del segle XX comença a desenvolupar-se legislativament l'àmbit del dret laboral. També a principis del segle passat comencen a formular-se i aplicar-se normatives relacionades amb el Dret Internacional Humanitari, etc. Però és indubtable que la major fita en tota aquesta progressiva aparició de texts internacionals és la Declaració Universal dels Drets Humans.

| Tornar índex Drets Humans | Pujar inici | Tornar Observatori |


  3. Principis bàsics de la Declaració Universal dels Drets Humans

La DUDH és una compilació de drets de les persones amb valor declaratiu. Al 1977, l'Assemblea General de Nacions Unides va establir en la seva resolució 32/130 sobre els drets humans, les següents qüestions:

• Tots els drets humans i llibertats fonamentals són indivisibles i interdependientes; igual atenció i urgent consideració han de tenir la implementació, promoció i protecció tant dels drets civils i polítics com els drets econòmics, socials i culturals.
• La total realització dels drets civils i polítics sense gaudi dels drets econòmics, socials i culturals és impossible; la consecució d'un progrés durador en la implementació dels drets humans depèn de l'efectivitat i bondat de les polítiques nacionals i internacionals de desenvolupament econòmic i social.
• Tots els drets i llibertats fonamentals de les persones humanes i dels pobles són inalienables

Encara que internacionalment s'admet la indivisibilidad, la interdependencia i també la igualtat, o no supremacia, d'uns drets sobre uns altres, de forma que no es pot considerar que existeixen drets de primera o de segona classe, ni drets més importants que uns altres, és habitual trobar distincions entre el que es denomina drets de primera, de segona i de tercera generació.

Aquesta classificació respon, en gran part, a la situació política derivada de la Guerra Freda i que, en el bàndol occidental (capitalista), prioritzava precisament la consecució de drets civils i polítics (coneguts com drets de primera generació) sobre els drets econòmics, socials i culturals (reclamats pels països de l'òrbita comunista, i coneguts com drets de segona generació). Posteriorment, comença a desenvolupar-se, durant la dècada dels 70 i amb més intensitat en les dècades dels 80 i 90, una nova concepció i dimensió dels drets humans, lligats en aquest cas a dos fenòmens:

• el renaixement de la societat civil com impulsora de canvis socials, polítics i culturals.
• La interdependència. Cada cop es fa més evident que existeix una interdependència entre els problemes que assolen el món i tots els pobles que l'habitem, que es materialitza en diferents aspectes. Des del punt de vista econòmic, és patent l'existència i consolidació d'un model econòmic basat en la internacionalització de l'economia (globalització) que té efectes importants en tots els països que es materialitzen, entre altres elements, en palpables i aberrants desigualtats i tensions socials. També es fa evident l'existència d'una realitat complexa i interdependiente a nivell planetari. Per exemple, en el cas del medi ambient, allò que succeeix en l'Amazònia o amb la capa d'ozó ens afecta irremeiablement a tots.

En aquest context neixen els denominats "drets de la solidaritat o de tercera generació", que poden ser entesos com respostes globals a problemes globals.

Tipologia de drets.

Els drets civils i polítics prioritzen o consideren a la persona com titular d'aquests drets i llibertats. S'estableix doncs una titularitat individual. Totes les persones tenen aquests drets pel simple fet d'haver nascut. Els drets civils i polítics estableixen també un límit d'actuació de l'Estat, el qual no els pot ni suspendre ni interferir en la seva realització, a excepció feta dels casos extrems com els estats d'emergència, d'excepció i de setge, tal com preveuen la majoria de texts constitucionals democràtics. Aquests drets pivoten entorn al valor de la llibertat de la persona i s'orienten cap a la seva protecció i potenciació com ciutadà actiu i implicat en la comunitat.

El següent text il·lustra sobre la violació d'alguns dels drets civils i polítics en l'època de la dictadura pinochetista a Xile.

La llibertat d'expressió sota les forces armades (1973-1990) L'atac a les llibertats de premsa i la repressió de la dissidència política que va seguir al cop militar van ser més dures, dràstiques i extenses que cap altra experiència de la història de Xile. Es van tancar o es van expropiar tots els òrgans de premsa que havien donat suport al govern anterior, en alguns casos es van destruir les seves premses. Centenars de periodistes van haver de fugir del país o van ser acomiadats del seu treball, uns altres van ser relegats a localitats remotes. Els canals de televisió van passar al control del govern i les universitats van ser intervingudes, els seus rectors designats per les forces armades. En els anys següents, el règim va recórrer, virtualment, a tots els mètodes del repertori de censura: censura prèvia de notícies i opinions, prohibició de pel·lícules per motius ideològics, fabricació i difusió de notícies falses, embargament de publicacions, tancament, execució de lleis draconianas de seguretat nacional, fustigació i intimidació. Entre 1972 i 1990 van morir o "van desaparèixer" vint-i-tres periodistes a mans d'agents del govern. Una quantitat dues vegades major d'empleats o personal de premsa, estudiants de periodisme i treballadors d'impremta van córrer la mateixa sort. Cap dels autors d'aquests crims ha degut respondre d'ells davant la justícia, i encara avuí el destí dels desapareguts segueix sent desconegut. El dia del cop, amb el país regit per normes d'estat de setge, les forces armades van tancar estacions de ràdio, van bombardejar o van confiscar els seus transmissors i van tancar les publicacions Clarín, Noticias de Última Hora, El Siglo, Punto Final i l'agència cubana Prensa Latina. En els dies següents van prendre La Nación i van envair l'Editorial Quimantú, on van trencar les publicacions d'esquerra. Un any més tard, un funcionari de govern, amb la intenció de justificar aquestes mesures, va acusar a aquestes publicacions del "llibertinatge deslligat per la premsa oficial d'aquella època, el seu vergonyós vocabulari i la seva manipulació de les notícies". A l'abril de 1975 el Col·legi de Periodistes va informar que quatre-cents periodistes havien perdut les seves ocupacions amb motiu d'aquestes mesures, dos-cents havien abandonat el país, i catorze estaven presos. La premsa autoritzada, que comprenia tota la cadena del Mercuri, La Tercera, Quina Pansa i la revista independent Ercilla, van haver de adaptar-se a la censura prèvia. Amb tota la premsa allendista en silenci, el comentari crític de la premsa permesa es va mantenir sota vigilància estreta, amb censura prèvia i sancions exemplars. La policia política de Pinochet, l'Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA), filtrava informacions a la premsa, de forma intencionada, sobre la persecució de dissidents, als quals amb freqüència descrivia com subversius i delinqüents perillosos. Es controlava estrictament la publicació de tota notícia que pogués fer l'efecte de desordre o d'oposició al govern, i la DINA inventava notícies al voltant d'assumptes controvertits, per al consum del públic. La manipulació de notícies sobre persecució política va seguir fins els últims anys del règim. Per exemple, al juny de 1987 no es va permetre l'accés de la premsa als llocs on es va executar sense judici a dotze guerrillers sospitosos, en una operació que va portar a terme la Central Nacional d'Investigacions (CNI), successora de la DINA. Els tècnics de la CNI presumptament van arreglar l'escena perquè semblés que les víctimes tenien armes i explosius, van filmar aquests detalls i van lliurar la pel·lícula a les xarxes de televisió. Extracte de l'Informe de Human Rights Watch sobre la llibertat d'expressió a Xile.

Els drets econòmics, socials i culturals (d'ara endavant DESC) emmarquen a l'individu en un context social, cultural i econòmic que no és tingut en compte pels drets civils i polítics. Igual que els drets civils i polítics, la titularitat dels DESC també és individual.

L'ésser humà com a tal és, per naturalesa, un ésser social. La comunitat, la família, el barri, etc, són alguns dels referents que les persones prenem, i de la relació amb el nostre entorn social es deriven tant obligacions com drets. Dintre dels DESC s'inclouen per exemple el dret al treball, a condicions de treball equitatives, dret al descans i al temps lliure. També s'inclou el dret a un nivell de vida adequat (alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica, serveis socials i Seguretat Social). En resum, s'estableixen i es reconeixen tota una sèrie de drets que, portats a terme, garantirien la vida en condicions de dignitat de les persones, així com el progrés social al que s'al·ludeix en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Per la seva banda, si els drets civils i polítics enaltien el valor de la llibertat, els DESC enalteixen el valor de la igualtat.

Si en els drets civils i polítics una de les principals premisses era la no interferència de l'Estat, en el cas dels DESC, el paper de l'Estat ha de ser actiu, amb l'objectiu d'assegurar i protegir aquest tipus de drets. No obstant això, en la majoria de les constitucions estatals, inclosa l'espanyola, els DESC s'incorporen dintre dels apartats anomenats programàtics. La Constitució Espanyola estableix que els DESC són drets progressius, és a dir, s'estableix la seva conveniència (es a dir, és desitjable la plena ocupació, l'habitatge per a tota la població, etc), no obstant això, no es poden establir mesures judicials ni mecanismes de compliment immediat, si aquests drets no es garanteixen. De forma que s'enuncien els drets però el seu compliment real queda postergat amb data indefinida. En aquest sentit, s'observa la important diferència entre la protecció que reben els DESC i la que reben els drets civils i polítics. La protecció dels drets civils i polítics és una obligació dels estats, i es poden (i es deuen) emprendre mesures judicials en cas de no estar degudament garantits.

Tal com veurem més endavant, en els mecanismes de protecció dels drets humans, aquelles mesures -tant de seguiment com de fiscalització de les violacions dels DESC- són molt menys rígides i més laxes que aquelles referents als drets civils i polítics.

Arribats a aquest punt és interessant introduir la idea que els drets civils i polítics i els DESC no són excloents. Al contrari, la inexistència de drets civils i polítics posa en perill la dignitat de la persona tant o més que la inexistència dels DESC.

El següent text ens il·lustra sobre algunes situacions en les que es produeixen violacions dels Drets econòmics, socials i culturals.  

Drets Econòmics, Socials i Culturals a El Salvador Les necessitats bàsiques de la majoria de la població no estan ateses. El 51% dels salvadorenys sofreixen de pobresa absoluta, 153.000 nens de El Salvador menors de cinc anys estan desnutrits i la mortalitat infantil ascendeix a 46 per mil, mentre que a Espanya, per exemple només arriba al 4 per mil (Human Development Indicators 2003.). El 40 per cent de la població no té accés als serveis de salut. Existeix un dèficit de 470.000 habitatges. El 53% de la població no té accés regular a aigua potable. L'analfabetisme no disminueix i abasta al 29% de la població i 379.000 nens no tenen accés a l'educació primària. Aquests indicadors presenten una situació econòmica i social que significa violacions sistemàtiques als drets a un nivell de vida adequat, a l'alimentació, a la salut, a l'habitatge, a l'educació i a l'ocupació. Aquest panorama és producte d'un procés acumulatiu de pobresa i de falta de redistribució de la riquesa dels quals històricament és responsable l'Estat (...) De la mateixa manera els drets laborals dels treballadors i treballadores de les maquilas es veuen afectades. I això és degut, de nou, a que l'Estat no assumeix decididament el compliment de la legislació existent per a preservar aquests drets. La modernització de l'Estat i la internacionalització de l'economia no han d'anar en detriment del respecte a la legalitat, equitat i la solidaritat social. (...) Principals violacions que es presenten en la maquila, i que necessiten de l'omissió de les obligacions de l'Estat per a produir-se: Negació o deficient accés al Dret a la Seguretat Social. Acomiadament massiu per a impedir la formació de sindicats, vulnerant els drets sindicals i de lliure associació. Incompliment de prestacions laborals, producte de tancaments intempestius i inesperats (sense avís ni negociació). Vulneració de la integritat personal, a causa de maltractaments, assetjament sexual, etc. Inobservància de la legalitat que regula les relacions laborals Informes sobre l'evolució dels Drets Humans a El Salvador. Procuradoría per a la Defensa dels Drets Humans a El Salvador. El Salvador. El desenvolupament pendent... Informi 2000. .Ana Murcia, Ànima Quezada, Rosarlin Hernández, Mario Paniagua, Carlos Alemany * Amb el que respecta a l'educació, els més clars indicadors del deute social en aquest camp, són encara els elevats índexs d'analfabetisme. Un 17.8% segons el govern i el 28.6% segons la UNICEF. Els índex més alts es troben concentrats en les zones rurals, i en major percentatge entre les dones.  La taxa d'escolaritat mitjana és encara molt reduïda, a pesar que en forma absoluta ha augmentat lleugerament, passant de 4.67 en 1995 a 5.01 graus en 1998. La situació s'agreuja pels alts índexs de deserció i repetició escolar; fenomen que té especial relació amb els nivells de pobresa i la necessitat primerenca de treballar per a completar l'ingrés familiar. Segons dades de la OIT, hi ha actualment, 311.000 nens i nenes incorporats de ple al mercat de treball. Les dificultats d'assistir i romandre en l'escola, està reflectida en el baix nivell d'estudis aprovats (4.85 com a mitjana a nivell nacional). A finals de 1999, es va realitzar una prova nacional per a educació mitja, el 72% dels i les estudiants van obtenir una qualificació inferior a 5.3 (d'una escala del 0 al 10, en la qual 6 és considera acceptable), reflectint un greu problema en matèria de qualitat del sistema educatiu.  (...) En l'àrea de la salut, la situació es presenta més dramàtica. Les tres causes de mortalitat més comunes entre la població, s'han mantingut gairebé invariables des de 1948: diarrea i malalties gastrointestinals; neumònia i bronconeumònia; i traumatismes diversos. En altres paraules, a nivell de resultats, no s'ha avançat pràcticament res en 50 anys en el camps de la salut pública. Així mateix, una gran part de la infraestructura es troba deteriorada i és obsoleta. Segons declaracions del Ministre de Salut: "(...) si la inversió pública en salut no millora considerablement, tot el sistema de salut podria col·lapsar en un termini de 2 a 3 anys". EL SALVADOR La Reconstrucció: Un camí cap a l'eradicació de la pobresa. Informe 2001. Rosa María Menjivar Rosarlin Hernández Mario Antonio Paniagua Al 1998 un dels primers signes d'alerta que va confrontar les prioritats de l'Estat salvadoreny va ser la tempesta Tropical "Mitch". El fenomen natural va canviar l'entorn i el ritme de l'economia nacional, i va reduir en aproximadament un 2% el creixement del PIB a causa de les quantioses pèrdues en la agricultura i els danys provocats a les infraestructures. El desastre provocat per l'huracà va deixar clar dues coses: que la prioritat del govern només s'havia centrat en vigilar el desenvolupament de l'àmbit macroeconòmic i que la majoria de la població de El Salvador viu en condicions de vulnerabilitat. Les inundacions van sorprendre al país sense polítiques concretes destinades a l'eradicació de la pobresa, la generació d'ocupacions i la millora de les condicions socials. En els últims cinc anys el percentatge de llars pobres va tenir una lleu disminució del 47.5% en 1995 al 45.1% en 1999. En aquesta ocasió, l'índex reflectia que eren les llars pobres de la zona rural les quals havien disminuït, a diferència de les llars de la ciutat, que havien augmentat i van passar del 40% en 1995 al 43.2% en 1999. Cal tenir en compte que aquests resultats llencen noves interpretacions si considerem que el 20% de les famílies més pobres reben el 5.7% dels ingressos i el 20% més ric rep el 48%. Aquests resultats expliquen que un de cada quatre nens presenti desnutrició crònica i que en cinc anys la disminució de l'analfabetisme hagi estat de 1.78%. Iniciativa Control Ciutadà El Salvador, conformada per: Associació de Dones per la Dignitat i la Vida (LAS DIGNAS ), Fundació Maquilishuatl (FUMA) i l'Associació Intersectorial per al Desenvolupament Econòmic i el Progrés Social (CIDEP).

Els drets de la solidaritat, també coneguts com drets col·lectius, dels pobles o de tercera generació, a diferència dels drets civils i polítics i dels DESC, es caracteritzen per:

• ésser de titularitat col·lectiva.
• no estar recollits en legislacions internacionals com un bloc diferenciat. D'aquesta forma, no existeix un Pacte Internacional dels Drets Col·lectius o de tercera generació equivalent al Pacte Internacional dels Drets Polítics i Socials, o al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. L'al·lusió a aquest tipus de drets es pot trobar en diferents declaracions, pactes, etc, que pertoquen als drets de primera i segona generació.
• Enaltir el valor de la solidaritat.

Entre els drets de la solidaritat es troben: el dret al desenvolupament, al medi ambient, a l'autodeterminació dels pobles, a la pau, etc. En aquest sentit, l'enumeració dels drets que es poden considerar com de tercera generació és una qüestió que depèn dels criteris escollits i dels autors que sobre ells parlin. Alguns autors, per exemple, consideren l'assistència humanitària com un dret de tercera generació.

La ràpida industrialització i el progrés tecnològic, si bé comporten fantàstics descobriments científics i mèdics, i per a alguns millora la qualitat de vida; per a uns altres significa contaminació i degradació dels recursos naturals, significa l'empitjorament de les condicions humanes en el seu treball, perjudicis en la seva salut, i en definitiva, severs abusos dels seus drets humans. "Les condicions ambientals ajuden clarament a determinar l'abast de les persones a gaudir dels seus drets bàsics a la vida, salut, alimentació adequada i habitatge, així com a l'estil de vida cultural i les seves tradicions. És temps de reconèixer que aquells que contaminen o destrueixen el medi ambient natural no solament estan cometent un crim contra la naturalesa, sinó que també estan violant els drets humans". Klaus Töpfer, Director Executiu del Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (Manifest Infantil, PNUMA).

| Tornar índex Drets Humans | Pujar inici | Tornar Observatori |  

4. Instruments de protecció dels Drets  Humans: Declaracions, Pactes i Convenis

Tot i ser només una declaració, la Declaració Universal dels Drets Humans té una base documental en la Carta de l'Organització de Nacions Unides. Aquesta Carta estableix entre els seus objectius prioritaris, i els de la comunitat internacional en general, el respecte, la defensa i la promoció dels drets humans.

Malgrat això, ni els mecanismes de protecció dels Drets Humans ni la concepció d'aquests mateixos drets estan exempts de crítiques.

Una de les crítiques de la DUDH és la relativa a la seva obligatorietat. Malgrat que la DUDH no conté disposicions jurídicament obligatòries, hem de tenir en compte algunes consideracions:

• La DUDH és un text que permet interpretar els objectius de la Carta de l'ONU en matèria de Drets Humans.
• Part de la DUDH enuncia el principi del respecte a la dignitat humana, que és un principi obligatori per a tots els estats comunitat internacional, siguin o no membres de les Nacions Unides.
• Bastants articles de la DUDH han generat el que en termes de Dret Internacional es coneix com "costum internacional". És a dir, obligacions que, a pesar de no estar recollides en cap document oficial, s'entén que formen part de les normes que han de seguir tots els Estats en el seu comportament.

Com ja vam comentar anteriorment, la DUDH va ser només la primera pedra de tot un cos jurídic que s'ha desenvolupat durant la segona meitat del segle XX. D'ella s'han derivat documents jurídics de compliment obligatori per als Estats (anomenats Tractats). Els Estats Nacionals que els signen s'autoobliguen a contemplar-los mitjançant la seva acceptació oficial (ratificació). Sent com són instruments jurídics, els Pactes defineixen amb major precisió els diversos drets que a respectar i promocionar, i d'ells també es deriven obligacions jurídiques per als Estats. D'aquesta manera, els Pactes Internacionals, tant el referent a Drets Civils i Polítics com el referent als Drets Econòmics, Culturals i Socials, són tractats en els quals els Estats que els accepten (ratifiquen) es comprometen a respectar i assegurar el total desenvolupament i garantia d'una àmplia gama de drets, i a adoptar mesures actives en aquesta direcció.

Els Pactes Internacionals sorgeixen de la necessitat d'establir, més enllà del  text programàtic que suposa la DUDH, uns acords que obliguin jurídicament al compliment de determinades clàusules de protecció i salvaguarda dels drets humans.

Malgrat la percepció d'aquesta necessitat de forma generalitzada, també és necessari precisar que l'elaboració dels Pactes Internacionals no va estar exempta de problemes. Això és evident si es considera que van ser necessaris 18 anys (del 48 al 66) per a elaborar l'articulat dels mateixos, i altres deu anys perquè aquests Pactes es consideressin en vigor.

Segons la pròpia ONU, paral·lelament a l'aprovació de la DUDH a l'any 48 ja es treballava en l'elaboració d'un tractat internacional que obligués al seu compliment. No obstant això, va ser impossible adoptar un únic text davant les diferències ideològiques existents en el si de la comunitat internacional de l'època (Guerra Freda). Finalment, i per a fer possible un acord, es van adoptar dos textos que es convertirien en:

Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics . Adoptat i obert a la signatura, ratificació i adhesió per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), el 16 de desembre de 1966. Entrada en vigor: 23 de març de 1976.

Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Polítics. Adoptat i obert a la signatura, ratificació i adhesió per l'Assemblea General en la seva resolució 2200 A (XXI), el 16 de desembre de 1966. Entrada en vigor: 3 de gener de 1976.

La decisió d'adoptar dos tractats es va portar a terme durant les sessions de treball l'any 1953. Finalment, en 1966 els dos tractats internacionals van ser aprovats, gairebé 18 anys després d'iniciar-se la seva elaboració. Això és un senyal inequívoc de les discrepàncies i competència existents entre els països respecte al tema a tractar. Al seu torn, el fet de trigar 10 anys a entrar en vigor, visualitza les dificultats en l'establiment d'un quòrum mínim (35 estats devien ratificar o adherir-se als Pactes) per a l'entrada en funcionament dels tractas.

La tasca d'elaboració de l'articulat d'ambdós pactes es va veure complicada per molts factors. Existia, segons Nacions Unides, el problema de la definició dels diferents drets, i sobretot, per decidir quins eren tan fonamentals com per ser inclosos en els documents. Si bé semblava existir unanimitat quant a la necessitat de reconèixer l'existència dels drets humans, les diferències ideològiques, socials, econòmiques i polítiques entre els diversos estats es van fer evidents.

Entre les diferències més evidents per a la consecució d'un tractat jurídic internacional en matèria de drets humans podem situar, de forma rellevant, l'existència d'importants controvèrsies ideològiques. En aquest sentit tant la DUDH com els Pactes Internacionals són paradigmes d'aquesta problemàtica. En 1948 la majoria dels estats del món són occidentals (recordem que el procés de descolonización, veritable esperó per a l'increment numèric de la societat internacional no es porta a terme fins la dècada dels 60). Aquests estats, excepció feta dels estats socialistes del moment, van privilegiar els drets civils i polítics sobre els econòmics, socials i culturals.

En aquest sentit, és important precisar que els Drets Humans, en moltes ocasions, han estat tillats de falsament universals. Aquesta opció, defensada per nombrosos estats post-colonials i grups de defensa i protecció dels Drets Humans, posa l'accent en el caràcter occidental d'instruments bàsics com, per exemple, la Declaració Universal (1948). En la realització i aprovació de la qual no van participar ni organitzacions no governamentals ni una gran quantitat d'estats que existeixen en l'actualitat (bàsicament africans i asiàtics), els quals en aquella època eren colònies i, per tant, no tenien dret legal a decidir, ni a integrar o discutir els seus propis punts de vista. D'aquesta forma, valors relacionats amb la comunitat o sobre els deures dels individuus (no només drets) provinents de societats / cultures africanes no es van tenir en compte en la Declaració Universal i van haver de desenvolupar-se a través d'altres instruments. Aquest és el cas de la Declaració Africana dels Drets Humans i dels Pobles, realitzada en 1982. Ara bé, tampoc aquest desenvolupament ha estat exempt de crítiques. Segons Amnistia Internacional "La Carta Africana es diferencia de la Declaració i  dels Pactes que conté una llarga llista de deures (articles 27, 28 i 29), entre els quals figuren alguns de sospitosa tradició repressiva, orientats a no comprometre la seguretat de l'Estat. En general, les cauteles que adornen molts dels articles podrien interpretar-se com una desconfiança dels legisladors pel fet que puguin concedir-se tants drets sense cap limitació. Així, els drets d'associació (article 10), circulació (article 12) i participació en assumptes públics (article13), únicament podran exercir-se d'acord amb el que dicta la llei; les llibertats de consciència i de religió podran ser reprimides per motius d'ordre públic; i el dret de reunió (article 11) podrà ser limitat en interès de la seguretat nacional". Com veiem, la conceptualització dels drets humans com a valor universal és un procés encara viu i obert.

El procés de descolonización va comportar el sorgiment de nombrosos estats, principalment a Àsia i Àfrica. El posicionament d'aquests estats, més orientat a l'acceptació dels drets econòmics, socials i culturals, qüestió que xocava de ple amb la posició dels països occidentals, va provocar un increment de les discrepàncies i va impedir el consens entorn a la realització d'un únic text jurídic d'àmbit internacional. Així mateix, en aquest mateix plànol es va observar altre tipus de confrontació, aquella que implicava el xoc entre diverses concepcions no ja ideològiques sinó també culturals.

La pròpia concepció de l'ésser humà com a tal ha anat variant amb el temps, també ho han fet les concepcions d'home i dona. El temps, així com els costums i la cultura, són elements que permeten explicar què s'entén per ser humà, així com que s'entén per home i dona, quina concepció del nen existeix, quins són els seus drets i obligacions formals, quins són els mecanismes de protecció als quals poden acudir o recórrer, quins són els drets que es violen, etc. D'aquesta forma, cada temps i cultura ens trasllada a concepcions dispars, a mecanismes de defensa diferents, etc. Això ens torna a plantejar el tema de la universalitat dels drets humans.

No obstant això, i malgrat ser un tema de debat, el reconeixement últim de l'existència dels drets humans ens remet a dues qüestions bàsiques: la igualtat de drets de totes les persones i la dignitat. Dues paraules, igualtat i dignitat, que estan en tot el rerefons del discurs dels drets humans i que són els seus eixos vertebradors.

| Tornar índex Drets Humans | Pujar inici | Tornar Observatori |