Un crit al desertLa situació de la RASD i dels saharauis: entre el colonialisme i el neocolonialismeQuè és dels saharauis que viuen als camps de refugiats de Tindouf? Quin és el futur que els aguarda? Recordem que prop de mig milió de persones estan vivint en l'actualitat a una zona desèrtica, cedida per Algèria, en condicions extremes i reclamant quelcom que és de dret. Potser és aquesta darrera qüestió, reclamar el dret a l'autodeterminació, el que més ha centrat l'atenció internacional, juntament amb els obstacles presentats pel Marroc i la mobilització social internacional generada pel conflicte. Emmarcar, però, el conflicte en un sí o no al dret a l'autodeterminació del poble saharaui és, en certa mesura, incidir en una resolució que ja es va prendre en el seu moment a Nacions Unides i que està reconeguda pel dret internacional. És ben clar que els saharauis tenen dret a la seva autodeterminació. Però el dret que enuncien els saharauis i gran part de la comunitat internacional (i la societat civil que els dona suport) així com els saharauis que viuen a Tindouf s'ha convertit, involuntàriament, en un element que entra en joc en una partida d'escacs que té repercussions a nivell regional. Marroc i Algèria, principalment, encara que també Mauritània, i a l'altra banda de la Mediterrània, França i Espanya, així com diverses companyies petroleres, d'extracció i explotació de recursos naturals, etc i els Estats Units són altres actors, més o menys coneguts, que intervenen en un conflicte en el que l'exigència del dret reconegut i legítim a l'autodeterminació del poble saharaui és únicament un peça que es mou en funció dels diferents interessos econòmics, comercials i geo-estratègics. Per una banda, el Marroc i Algèria són dues potències regionals que, des de fa moltes dècades, lluiten per aconseguir l'hegemonia sobre la zona. Així mateix, tots dos països es troben enfrontant situacions polítiques, socials i econòmiques delicades. En el cas del Marroc, l'herència política del rei Mohamed VI inclou els dos pilars fonamentals al voltant del quals el seu pare va fer girar l'actual Marroc: en primer lloc, el 'respecte' pel rei i pels amplis marges de control polític que aquest exerceix i, en segon lloc, el Sàhara (al qual es destinen abultades i imprecises partides pressupostàries així com una part important del contingent de l'exèrcit marroquí). El que s'anomenen les províncies del sud formen part d'un imaginari comú amb fortes arrels i capacitat de mobilització i cohesió social dins la societat marroquina i té en la Marxa Verda la seva expressió més grandiloqüent. Però la marroquina és, també, una societat colpejada per l'atur, per l'analfabetisme, per la pobresa o per la manca d'expectatives laborals -en especial- de la gent jove. La població marroquina també està sent objecte, per una part, de la creixent influència del moviment islamista (que ofereix a part de la societat marroquina els serveis d'assistència bàsica que l'estat no assumeix), i per l'altra, de les resistències al canvi de l'anomenat majzen (l'elit política, econòmica i social marroquina). El Marroc és un dels principals aliats dels Estats Units a la zona així com de França, i un dels principals receptors dels moviments d'indústries que provoca la globalització i que comença a omplir el paisatge marroquí -entre d'altres- del que coneixem com a maquiles. Moltes empreses, sobretot tèxtils, però també de telefonia i hosteleres, tenen un important capital espanyol. D'aquesta manera s'introdueix un nou element en el ja complicat paisatge marroquí, tot i que a curt termini la implantació d'indústries podria representar una petita bombolla d'oxigen per una població afectada per un 20-30% -varia en funció de les fonts- d'atur, aquesta nova implantació industrial genera problemàtiques lligades amb les -en ocasions, vexants- condicions laborals imposades per les indústries i per la manca d'infraestructures -que dificulten la vida quotidiana- de les noves aglomeracions humanes. En el cas d'Algèria, les tensions socials, el deteriorament econòmic de la majoria de la població causat per la manca d'una política de redistribució estatal adequada, les disputes socials constants i l'immobilisme polític (que es va incrementar i consolidar a partir del cop d'estat militar de 1992) són trets que caracteritzen el país. Però tenen en comú els dos països la seva importància geo-estratègica, la pugna que des de fa dècades els enfronta per alçar-se amb l'hegemonia dins l'àrea geogràfica del Magrib i els seus interessos (polítics, militars, econòmics, ...) que impliquen directament el Sàhara Occidental i l'autodeterminació del poble saharaui, però que tenen incidència també en les economies i polítiques d'aquests dos estats. L'actual situació d'ocupació del territori saharaui permet que el Marroc, sense sobirania jurídica sobre aquest territori, pugui negociar amb la Unió Europea totes aquelles qüestions relatives a la pesca i que afecten en la seva gran part a caladors que pertanyen a la costa saharaui. Aquestes negociacions, que han passat per diferents fases i per tensions contínues -en relació sobre tot a les dures condicions imposades pel Marroc a la flota pesquera, majoritàriament espanyola-, és un dels elements que, juntament amb el control dels fluxos migratoris, utilitza el Marroc per pressionar a Espanya -i indirectament a la Unió Europea- i resituar la seva política mediterrània i també d'inversions. Així mateix, els intensos rumors sobre possibles prospeccions petroleres per part d'una empresa nord-americana (Kerr-McGee) i possiblement també per part de TotalFinaElf en zones ocupades del Sàhara fan presagiar que aquest territori representa pel Marroc una nova font de finançament i de recursos. Per la seva part, un Sàhara Occidental independent suposaria per Algèria alçar-se gairebé de forma automàtica com a potència al Magrib amb un soci lleial estratègicament collocat a la frontera sud del Marroc. A la vegada, també implicaria una sortida a l'Atlàntic per Algèria. Algèria, és també un dels eixos geo-estratègics importants per a França -exmetròpoli- però també per Espanya (empreses espanyoles d'hidrocarburs mantenen sòlides relacions amb aquell país). Aquests, com a membres de la Unió Europea, van tolerar la consolidació en el poder de la vella i corrupta oligarquia militar algeriana sota l'excusa de la impossibilitat de permetre l'ascens democràtic del partit islamista moderat FIS en 1992. Però, tot i l'existència i consideració d'aquestes situacions i la presa de consciència entorn a la seva existència i influència no s'ha d'obviar el dret dels saharauis a la seva autodeterminació. El poble saharaui té dret a caminar pel mateix camí que van emprendre els països veïns (el mateix Marroc en 1956 o Algèria en 1962). Té dret a viure dignament. Té dret a exercir el que legalment li pertoca i a ser desvictimitzat. Alhora que és necessari resituar els anàlisis i les problemàtiques així com les situacions internes que colpegen als països del voltant. Les inestabilitats internes dels quals no venen generades per la situació al Sàhara sinó que es consoliden perpetuant aquesta situació. Mentre que el seu origen està en l'estructura de poder, en les desigualtats socials i econòmiques, en la manca d'un estat amb una mínima estructura de protecció social, en la manca de democràcia, de respecte de les llibertats individuals i també collectives, i en el suport exterior a règims autoritaris o amb un fort component autoritari que asseguren lucratius guanys per a les empreses estrangeres i posicions de privilegi per a determinats països, alguns d'ells, europeus.
|