Els esdeveniments que s’estan visquent a Israel i als Territoris Ocupats de Gaza i Cisjordània des de setembre de 2000 evidencien, per un costat, la fragilitat de la situació al Pròxim Orient (de la situació política, de la situació de les persones i dels seus drets humans, etc) i, per l’altre, la manca de memòria i de compromís de gran part de la comunitat internacional així com dels mitjans de comunicació. 

El que es coneix com la segona Intifada, o la Intifada d’Al-Aqsa (Al-Aqsa és el nom que reben els llocs sants musulmans), no respon més que a una situació explosiva que es remunta a la creació de l’estat d’Israel en 1948, i que s’agrava paulatinament ja sigui amb l’ocupació militar israeliana de 1967 o amb la Intifada de 1987. En aquest sentit, són nombroses les resolucions de Nacions Unides que s’han fet eco d’aquesta situació i venen demanant reiteradament des de fa 34 anys, encara que sense cap èxit, la retirada de les tropes israelianes de les zones ocupades en el 67. Per la seva banda, també són nombroses les organitzacions de defensa dels drets humans que reiteradament al llarg del temps venen denunciant les agressions i violacions dels drets humans que la població palestina pateix. 

Tot i els esforços que part de la societat civil israeliana i palestina fa per tendir ponts de diàleg entre aquestes comunitats, la situació degenera inexorablement atiada per polítics oportunistes i per la percepció certa, per a molts palestins, que les sortides negociades són inviables. 

El procés d’apropament entre israelians i palestins, que s’inicia en 1991 amb la Conferència de Madrid, és el primer pas en un període de negociacions que culmina en 1995 amb el tractat d’Oslo. En aquest tractat s’establia la retirada progressiva, mitjançant el sistema de zones,  de les forces armades israelianes i dels colons dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. Tot i això, a Oslo no es preveia la retirada total de les forces israelianes. S’acordava la presència i les competències de forces armades i colons israelians en zones considerades prioritàries per a Israel –per raons estratègiques relacionades, per exemple, amb el control dels aqüífers o amb qüestions de seguretat-. També es deixava pas a la creació de l’Autoritat Palestina (i a una incipient sistema de gestió administrativa pròpia) que, per raons extrínseques i intrínseques, no acaba de funcionar i els dèficits democràtics de la qual són més que patents. 

Oslo va ser acollit per molts palestins com a una opció per una vida digna, allunyada de l’ocupació militar permanent, de la dependència administrativa israeliana, en resum, del control de la vida quotidiana. Tot i això, no es va aconseguir la unanimitat de tots els actors polítics i armats ni israelians ni palestins. Aquests últims concebien aquest acord no només com una traïció sinó com un mal acord que, al marge de les limitades competències atribuïdes a les institucions palestines, també deixava de costat temes importantíssims, postergats fins a la definició d’un estatus final dels territoris ocupats. Aquests temes eren: Jerusalem, les ubicacions militars israelianes, els assentaments dels colons jueus, els refugiats, la definició de les fronteres i les relacions exteriors. 

L’evolució de la situació política palestina des d’Oslo ens permet assenyalar la varietat de posicions que existeixen respecte al procés i mètode de negociació amb Israel. Aquestes posicions es troben immerses en un sistema polític que no admet o que limita, en el millor dels casos, la pluralitat política. En aquest sentit, s’ha de ressaltar, la creixent importància de grups com Hamas, que gràcies a la seva activitat política i social (aquesta última es fa més evident davant l’escassa xarxa d’institucions de benestar creades per l’Autoritat Nacional Palestina), aconsegueixen un impacte i una mobilització social progressiva. Aquesta s’alimenta de la manca d’expectatives d’una població la major esperança de la qual és recuperar el seu propi territori, un dret reconegut internacionalment i negat insistentment per Israel i per les potències, especialment Estats Units, de les que rep un suport quasi incondicional. Aquest darrer fet s’ha potenciat amb l’arribada de George Bush a la Casa Blanca i amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001. 

Els atemptats de l’11 de setembre han estat utilitzats pel govern israelià com a justificació per ‘aplastar’ el terrorisme palestí a través d’una confrontació desigual de forces. Aquestes accions, portades a terme amb foc artillat (míssils llençats des d’helicòpters) i amb la presència i atac de tancs, etc que s’han focalitzat a Gaza i Cisjordània. En un principi tenen dues conseqüències, totes dues greus. Per un costat, aquestes accions estan afectant a la població civil palestina. Es calcula que almenys 409 palestins (en la seva gran majoria civils i entre les que es troben nens) han perdut la vida entre octubre de 2000 i juny de 2001, segons dades de B’Tselem. I, per un altre costat, amb els atacs als edificis de les institucions de l’Autoritat Palestina es llença un missatge clar, particularment a Arafat. En aquests moments, a més, es planteja la qüestió de la successió política en el lideratge de l’Autoritat Palestina que coincideix amb la radicalització tant palestina (liderada per Hamas i la Jihad Islàmica) com a israeliana, aquesta última encapçalada per Ariel Sharon i pels grups ultra que li donen suport.

En especial el govern de Sharon, tal i com anteriorment van fer els seus homòlegs del Likud, en especial, Benjamin Netanyahu, no només han contribuït a la paralització d’allò acordat a Oslo sinó que han propiciat i fomentat la involució d’allò fins al moment aconseguit i, per tant, de la dinàmica de negociació. És il·lustratiu que davant l’expectativa d’acords amb la part palestina –l’intent més recent va tenir lloc en gener de 2001 a Camp David sota el mandat del laborista Barak- la resposta dels partits polítics israelians (en especial dels ultraortodoxos i del Likud) fos la de rebuig total i absolut. Aquest rebuig es va materialitzar en un buit polític, que en el cas de Barak, el va obligar a convocar eleccions anticipades. 

Independentment del color del primer ministre israelià, el cert és que la població palestina ha estat i continua estant, en la major part dels casos, condicionada per l’aplicació de polítiques restrictives i discriminatòries. En aquest sentit, s’ha de precisar que la situació dels palestins que viuen en els territoris ocupats i també a l’interior d’Israel ha sofert un greu deteriorament. Nombrosos són els casos de violacions dels drets humans que tenen com a víctimes a persones palestines i com a agressors a colons, a l’exèrcit o a l’administració israeliana, però també a l’Autoritat Palestina (i, en contret, als seus serveis de seguretat) denunciats per ONGs israelianes, palestines i internacionals. 

L’ús de lleis (relacionades amb la construcció de nous habitatges) totalment discriminatòries i orientades a l’expulsió de palestins de la zona est de Jerusalem o els tancaments de Gaza i Cisjordània (recordem, territoris ocupats per Israel il·legalment –fet aquest últim reconegut en tots els foros internacionals, entre ells Nacions Unides-) són exemples de les múltiples agressions que l’estat d’Israel, així com l’exèrcit d’aquest país i els aparells de seguretat i l’administració, alguns dels seus polítics i part –que no tota de la societat civil estan portant a terme contra la població palestina. 

Aquesta població pateix, per un costat, una situació de desigualtat patent respecte a Israel i als israelians, i per l’altre, una situació de descontentament generalitzat que afecta especialment als àmbits polític i econòmic. El descontentament a l’esfera política és conseqüència de la manca de democràcia que caracteritza el sistema polític palestí, que es pot titllar de personalista i clientelar; també és conseqüència de l’extensió de la corrupció a tots els nivells (afavorida tant per la creació de xarxes clientelars tutelades directament per ‘l’estat’ com per la lamentable situació econòmica dels territoris) i per la repressió que els propis cossos de seguretat palestins exerceixen sobre la població. Aquesta repressió s’ha d’entendre en dos sentits: com a mesura per a contentar les demandes de seguretat israelianes i/o com a accions portades a terme amb l’objectiu de controlar l’oposició –democràtica o armada- palestina. Nombrosos grups de defensa dels drets humans han denunciat i continuen denunciant les violacions dels drets humans comeses pels cossos de seguretat palestins. 

En l’àmbit econòmic, s’ha de ressaltar la situació de depauperació progressiva provocada, principalment, pels tancaments temporals (ja siguin parcials o totals) que l’exèrcit israelià porta a terme. En un primer moment, els tancaments es van pensar des d’Israel com una mesura extraordinària a aplicar als territoris ocupats. Només es podria aplicar aquesta mesura en situacions de crisis o tragèdies. Però són periòdics i es poden justificar en funció, entre altres coses, dels atemptats terroristes enregistrats a Israel, així va succeir en el període 1994-96, i així succeeix des de l’esclat de la segona Intifada. La funció del tancament, en aquests casos, es justifica com a mecanisme que dota a la població israeliana de certa seguretat. Però els tancaments poden ser utilitzats, tal i com assenyalen alguns estudiosos, com Sara Roy, com a instrument de pressió d’Israel cap a l’Autoritat Nacional Palestina per que aquesta accepti certes condicions econòmiques i aconseguir, d’aquesta manera, posposar qüestions de tipus territorial o polític. 

Una de les primeres conseqüències dels tancaments és la imposició de restriccions en la llibertat de moviment tant de persones com de béns materials a Gaza i Cisjordània. Aquesta restricció té com a resultat més evident la impossibilitat del mercat de proveir a la població d’allò que necessiten, però també implica un augment de l’atur (ja que un percentatge important de la població palestina treballa a Israel) o l’increment dels preus. 

L’empitjorament de la situació política i econòmica genera, òbviament, reaccions en la població palestina. Segons l’enquesta realitzada en juliol de 2001 pel Palestinian Center for Policy and Survey Research (PSR), el 50% dels palestins enquestats donaven suport a l’acceptació de l’Autoritat Palestina de l’informe Mitchell com al procés d’alto-el-foc, el 63% dels enquestats estava a favor del retorn a les negociacions. Per un altre costat, davant la possibilitat d’un fracàs de les negociacions, un 60% dels entrevistats donaria suport al retorn de les confrontacions armades. Segons el PSR, el suport palestí a un atac armat seria el resultat de tres factors: ‘La majoria del palestins posen l’objectiu ‘finalització de l’ocupació’ en el primer lloc de les seves prioritats, i molts creuen que les negociacions no tindrà èxit, molts creuen també que els atacs armats han aconseguit, i continuaran aconseguint en el cas de tornar-hi, la consecució dels drets nacionals palestins en cas que les negociacions no siguessin exitoses’. 

En aquesta situació, marcada, entre múltiples elements, per l’ocupació il·legal i per la força d’un territori i per la percepció de la població de que les negociacions polítiques no condueixen més que a una situació caracteritzada per la manca d’expectatives i de futur, és que hem de contextualitzar aquestes crues imatges que ens arriben mitjançant la televisió. 

Però també és important que recordem que hi ha persones a Israel, a Gaza i Cisjordània, que creen en la sortida pacífica al conflicte i que estan treballant –en molts casos conjuntament- per aconseguir la pau. Aquest treball abarca diferents àmbits, ja sigui el de l’educació en drets humans, el de la informació, l’anàlisi crític i constructiu o el de la denúncia de les violacions dels drets humans. I encara que les seves accions no són espectaculars, existeixen. I mentre existeixin encara quedarà un espai de llibertat i intercanvi, un espai de diàleg, un espai d’esperança. 

Per més informació sobre el conflicte israeliàpalestí:

Observatori Solidaritat

Recursos sobre el conflicte