1. Introducció:

El dia 4 de juliol de 2006 el President del Parlament Europeu, Josep Borrell, va realitzar una declaració institucional de condemna al cop d’Estat franquista de 1936 a Espanya i al subsegüent règim dictatorial.

A més, va parlar de la necessitat de recuperar la memòria històrica degut a que “la transició a la democràcia, considerada modèlica, va necessitar d’oblits selectius, o d’aplaçaments de la memòria”, i també va parlar de la Segona República com “una iniciativa per propiciar la democràcia i afrontar reformes pendents de gran importància que es van convertir en referència per a molts països europeus”.

La imatge que s’ha donat de la república és la d’un període caòtic i de confrontació social que conduïa inevitablement a la guerra. Aquesta interessada visió ha estat utilitzada per nostàlgics del franquisme i per un revisionisme historiogràfic que afirma que la Guerra Civil va començar el mateix 14 d’abril de 1931, i no el 18 de juliol amb el cop d’Estat de Franco.

I és més, també es repeteix amb molta freqüència, per ignorància o interès, que amb la mort del dictador i la posterior transició va ser la primera vegada que es va aconseguir la democràcia a Espanya de forma pacífica, oblidant la proclamació festiva i democràtica de la Segona República.

2. Context històric:

Amb el fracàs de la dictadura de Primo de Rivera, la monarquia no va resistir els posteriors resultats electorals: Monàrquics i Republicans es van repartir el número de regidors amb 41.224 i 39.248 respectivament, però dels 155 regidors electes a les 50 capitals de província, 953 eren republicans i 603 monàrquics.
I en el cas català el resultat era encara més contundent amb 3219 Republicans, 1014 de la Lliga Regionalista, 279 Monàrquics, 114 Socialistes i 8 Comunistes.

Així, en vista d’aquests resultats, el Rei va abandonar el país i el dimarts 14 d’abril de 1931 naixia la Segona República Espanyola.

La gent va sortir als carrers enmig d’un clima de festivitat per passar pàgina al règim polític liberal oligàrquic i per donar la benvinguda a l’organització col.lectiva i democràtica de les classes subalternes en partits, sindicats, cooperatives, ateneus, etc. I sobretot seran els joves i les dones els que tindran un paper destacat en aquest nou escenari. Per exemple, s’aconseguirà reduir la majoria d’edat dels 25 als 23, i les dones, a més de passar a compartir l’espai públic amb els homes a les aules i les fàbriques, van conquistar el dret al vot abans que franceses o italianes.

La República va destacar per ser un règim transformador, i va sobresortir en el seu gran impuls educatiu en un país amb una tercera part de la població analfabeta. La també anomenada “República dels mestres”, va destacar per la construcció de 16.000 noves escoles primàries, per passar de 36.000 a 51.000 mestres, per duplicar els instituts, per crear la Universitat Autònoma de Barcelona, o per edificar la ciutat universitària de Madrid, entre d’altres.

I la mare de totes les reformes va ser sens dubte la reforma agrària: Espanya era un país amb la meitat de la seva població activa dedicada a l’agricultura i aquesta representava les dues terceres parts de les exportacions. A més, es trobava amb la gran problemàtica que suposava el fet que el 1% dels propietaris acaparava el 42% de la riquesa agrària.

Amb aquesta situació tan complicada la reforma que es va portar a terme va ser molt moderada i es va aplicar molt tímidament, així que no va solucionar el problema i va crear malestar entre els propietaris ferits en el seu orgull, i els camperols que es sentien frustrats i traïts per la República.

Quant a l’església catòlica, aquesta va rebre la República amb hostilitat. A principis de maig de 1931 el cardenal Segura, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, publicava una pastoral lloant la monarquia desapareguda unes setmanes abans. Monsenyor va haver de sortir urgentment cap a Roma, instat pel nunci Tedeschini, i a la tornada, el Ministre de la Governació, el catòlic i liberal Miguel Maura, el va posar a la frontera iniciant el seu exili a França.

Entre d’altres aspectes, l’Església no estava disposada a cedir els seus privilegis divins i terrenals: era propietària, l’Estat pagava un sou als 32.207 sacerdots i les despeses dels 103.974 religiosos i religioses, i tenia el dret d’imposar els seus criteris morals al conjunt de la població.

Amb aquesta forta oposició dels propietaris latifundistes i de l’església, les conspiracions van començar aviat i el 10 d’agost de 1932 el General Sanjurjo, director de la Guàrdia Civil, va protagonitzar un cop d’Estat a Sevilla que finalment va fracassar.

I sumat a la inestabilitat que generaven les conspiracions i els intents de cop d’Estat, la República va patir les insurreccions anarcosindicalistes en els seus primers anys, la promoguda pels socialistes a Astúries en 1934, i els problemes amb la Generalitat de Lluís Companys.

A més, els dos grans partits polítics del moment es van dividir i van provocar un deteriorament polític i l’augment de la violència en una societat que començava a polaritzar-se. No obstant això, i com diu Santos Julià: “Si les forces armades i de seguretat haguessin respectat el seu jurament de lleialtat a la Constitució, no hagués estat possible que els espanyols s’haguessin enfrontat en una guerra civil. La guerra va ser conseqüència directa d’un frustrat cop militar”. I com a prova està l’exemple de la transició democràtica, amb un escenari violent més intens però amb un exèrcit disciplinat i respectuós amb el poder legalment constituït.

3. Memòria històrica:

Actualment, després de 40 anys d’una dictadura basada fonamentalment en el terror i la impostura, i d’una transició democràtica, els oblits interessats que es van donar en aquesta darrera etapa de la Història d’Espanya van suposar un cost intel.lectual i moral molt gran. El passat de mort i persecució va quedar aparcat i en el seu lloc es va crear una mitologia “endolcida” que va posar èmfasi en evocar els darrers anys de la dictadura, període conegut com “tardofranquisme”. En aquesta visió admesa i oficialitzada s’inclouen víctimes i botxins, còmplices i resistents en el que seria una còmoda atmosfera socio-política que mai va existir.

I no només això, ja que en els últims anys el pensament ultraconservador ha evolucionat en una línia de recuperació històrica del franquisme com una època “necessària”, i que, potser desmesurada en algun moment, però útil i positiva davant el caos que suposava la Segona República. Així que ja no es tracta només d’una època que hem d’oblidar, sinó d’una idea més perillosa i inquietant: Franco va salvar a Espanya del comunisme.

L’escriptor José Manuel Caballero Bonald definia la situació actual de la següent manera: “Va ser un error decretar una Historia sense culpables. El franquisme no ha tingut un tribunal que jutgés els crims d’algú que va morir matant. Aquella transició dèbil i acomodatícia que va decretar l’oblit, ha provocat que en la vida espanyola actual hi hagin llasts del franquisme molt visibles. I no diguem quan Aznar estava al poder. El franquisme va ser un terrorífic infortuni històric del que encara no ens hem curat”.

Sens dubte, és molt curiós que a un país com Espanya, on s’han fet revisions històriques de països estrangers sotmesos a dictadures, encara ens trobem en una situació de silenci o veritats a mitges sobre el que va succeir aquí durant 40 anys de dictadura franquista.

En relació als oblits de la Història, Eduardo Galeano aporta dues idees molt interessants: “És l’amnèsia la que fa que la Història es repeteixi com a malson. La bona memòria permet aprendre del passat, perquè l’únic sentit que té la recuperació del passat és que serveixi per a la transformació del present” i “L’amnèsia implica impunitat, i la impunitat estimula el delicte, tant en termes personals com col.lectius. Cap poble, com cap persona, pot arribar a amagar impunement sota la catifa les escombraries de la memòria. L’única manera de superar el passat consisteix en enfrontar-lo, en veure’l com va ser i com la por ens obliga a dir que va ser”.

I més específicament en relació als oblits de la Història d’Espanya , la recuperació de la memòria històrica i la reparació són el deute de l’Espanya democràtica amb qui va lluitar per ella. No es tracta de “guerracivilisme” o de revenges, com alguns sectors de la dreta espanyola apunten, sinó d’agraïment i dignitat pels que van lluitar per la democràcia i la llibertat a Espanya, i de respecte amb els milers d’executats i desapareguts que no han estat encara desenterrats pel sol fet d’haver format part del bàndol derrotat, tot i que fa més de 30 anys que la dictadura franquista ja va terminar.

Per a més informació:

Associació per a la recuperació de la memòria històrica.

Associació per a la recuperació de la memòria històrica. Catalunya.

Memorial democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Guia de recursos sobre la Memòria Històrica de la Biblioteca Nacional d’Espanya.

4. Sobre la Història i la Segona Guerra Mundial:

L’historiador Eric Hobsbawn alertava fa uns mesos sobre l’ús interessat que s’està fent de la Història: “Avui la Història és més que mai revisada o fins i tot inventada per persones que no desitgen conèixer el veritable passat, sinó solament un passat que estigui d’acord amb els seus interessos. La nostra època és l’època de la gran mitologia històrica”.

La veritat és que a mesura que el temps ens allunya dels fets, els testimonis directes desapareixen i les ensenyances obtingudes dels esdeveniments es desdibuixen i es confonen. I els gran mitjans, que no tenen el rigor dels historiadors, reconstrueixen, segons les modes, un passat que moltes vegades està determinat, corregit, rectificat... pel present. Un passat expurgat, depurat, rentat de tot el que podria, avui, generar desordre. En aquest sentit, i aquesta és una altra paradoxa, hi ha poques diferències entre aquesta “història oficial” i la censura de l’Estat en els països no democràtics. En ambdós casos, allò que reben les joves generacions és un passat revisat, i ens hem de revelar contra tal distorsió de la Història.

En l’actualitat, el món continua estant fortament modelat pel traumatisme causat per la Segona Guerra Mundial. Una trista i desgraciada experiència de la que s’han obtingut algunes ensenyances, dos especialment:

a) És necessari evitar a qualsevol preu un conflicte de la mateixa natura; fet que va convèncer a la comunitat internacional a constituir, en 1945, un instrument inèdit fins al moment: l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que té per primer objectiu impedir les guerres.

b) Les teories feixista i nacionalsocialista, com també el militarisme imperial japonès, continuen sent culpables d’haver originat la II Guerra Mundial; i els règims polítics basats en l’antisemitisme, l’odi racial o en la discriminació constitueixen perills no només per al seu propi poble sinó també per a tota la humanitat.

Però no obstant això, els propis vencedors semblen haver oblidat les lliçons d’aquesta guerra. Així, per exemple, la Rússia del president Vladimir Putin es posa en evidència ella mateixa amb la seva contundent repressió i abús de la força a Txetxènia. I a EEUU, l’administració Bush ha utilitzat els atemptats del 11 de setembre com a pretext per qüestionar l’estat de dret. Washington ha restablert el principi de la “guerra preventiva” (concepte utilitzat per primera vegada per l’Alemanya nazi amb l’objectiu d’atacar la URSS) per envair l’Iraq, ha creat “camps de detenció” per a presoners privats de tots els seus drets i, a més, tolera la pràctica de la tortura. En definitiva, s’ha proposat canviar les regles del joc establertes després de les lliçons, pel que es veu ara oblidades, que es van aprendre amb la Segona Guerra Mundial.