LA GUERRA FREDA:

Introducció

1. Orígens de la Guerra Freda (1945 - 1947)

2. Inici de la Guerra Freda (1948 - 1955)

    2.1 La Guerra de Corea (1950 - 1953)

3. La construcció europea i les aliances a nivell mundial

4. La coexistència pacífica (1955 - 1962)

    4.1 La Crisi dels míssils a Cuba (Octubre, 1962)

5. La distensió (1962 - 1975)

    5.1 La Guerra del Vietnam (1945 - 1975)

6. La fi de la distensió i l'inici de la "Segona Guerra Freda" (1975 - 1985)

7. Mihail Gorbachov i la Guerra Freda

8. La fi de la Guerra Freda i el nou ordre mundial

9. Temes transversals

Introducció

Amb la finalització de la II Guerra Mundial al Pacífic i el posterior inici de la Guerra Freda, la Península de Corea, que havia estat envaïda pel Japó, va ser dividida en dos mitjançant el paral.lel 38º: el nord per a la URSS i el sud per als EEUU.

D’aquesta forma, en 1948 es va instaurar al nord una “república popular” dirigida pel dictador comunista Kim Il Sung, i una dictadura pro-EEUU al sud liderada per Syngman Rhee.

Però l’equilibri de Guerra Freda es va trencar quan el 25 de juny de 1950, Kim Il Sung va traspassar el paral.lel 38º i va avançar en direcció sud.

Stalin, qui va aprovar la invasió, confiava en un factor sorpresa que evités una resposta ràpida per part dels EEUU, però es va equivocar. D’una manera immediata, i aprofitant que el delegat soviètic havia decidit no presentar-se al Consell de Seguretat de les NNUU com protesta per la negativa nord-americana a acceptar la Xina Popular, Washington va aconseguir un mandat del Consell de Seguretat per dirigir un exèrcit contra l’agressió nord-coreana.

Així, el 19 d’octubre, les tropes de NNUU (en la pràctica l’exèrcit nord-americà) amb el General McArthur al capdavant, van prendre Pyongyang, la capital de Corea del Nord. Però el 4 de gener, la resposta va venir amb la penetració de tropes xineses amb el suport soviètic, que van arribar fins a Seül.

Davant d’aquesta situació, McArthur va proposar el bombardeig atòmic del nord de Xina, però la seva proposta va ser rebutjada per por a l’inici d’una guerra nuclear amb la URSS, i finalment aquest seria destituït.

Com a resultat de tota aquesta situació de tensió entre les dues grans súperpotències, la URSS va manifestar la seva intenció de no intervenir en el conflicte, i va suggerir la coexistència de dos sistemes diferents a la península. Finalment, el mes de juliol de 1953, es va signar l’Armistici de Panmunjong que va establir una línia de separació entre les dues “Coreas” al voltant del paral.lel 38º.

Des de la independència d’Espanya el 1898, l’illa sempre havia estat estretament vinculada al interessos dels EEUU. No obstant això, amb la revolució cubana de 1959 encapçalada per Fidel Castro, es van començar a prendre mesures que van afectar aquests interessos nord-americans.

D’aquesta manera, en 1961 Washington va passar a l’acció contra Cuba: va trencar relacions, va imposar un bloqueig econòmic, va excloure l’illa de l’OEA i, fins i tot, va intentar una invasió amb exiliats anticastristes a Bahía de Cochinos.

Davant d’aquesta situació, el règim de Fidel Castro, que en un inici no es definia com comunista, va decidir fer un apropament al comunisme per buscar la protecció de Moscou.

Així, els soviètics van desplegar a l’illa rampes de míssils i tropes que, a l’octubre de 1962, van ser detectats per avions espia nord-americans, desencadenant una greu crisi política entre els EEUU i la URSS.

Enfrontat a aquesta amenaça, Kennedy va decidir establir un bloqueig a l’illa conegut com “quarantena defensiva”, en un intent d’evitar que qualsevol vaixell procedent de la URSS pogués arribar a Cuba amb material militar. Aquest bloqueig consistia en un desplegament d’avions i vaixells de guerra al voltant de l’illa disposats a atacar els vaixells soviètics que s’estaven dirigint a Cuba en aquell moment.

Finalment, després d’una sèrie de negociacions secretes, Kruschev va proposar retirar els seus míssils de l’illa a canvi de la promesa per part dels EEUU de no envair Cuba i de retirar els míssils nord-americans desplegats a Turquia.

La proposta va ser acceptada per Kennedy i en un mes la URSS va retirar els míssils i va repatriar el seu material bèl.lic, mesures a les que van respondre els EEUU amb l’aixecament del bloqueig.

Un altre cop la “dissuasió nuclear” havia funcionat i les negociacions de les dues súperpotències durant la crisi van donar origen al conegut “telèfon vermell” i a l’etapa de distensió.

Quan va finalitzar la II Guerra Mundial els rebels comunistes i nacionalistes van lluitar contra la dominació francesa per aconseguir la seva independència. El resultat d’aquesta lluita va ser la derrota francesa (Acords de Ginebra 1954) i la corresponent pèrdua de la seva colònia d’Indoxina. Però a més, Vietnam es va dividir en dos: un nord comunista i recolzat per la URSS, i un sud anticomunista que va rebre el suport dels EEUU.

No obstant aquesta divisió, al Vietnam del Sud existia una forta oposició (que incloïa els comunistes) i que degut al règim corrupte i impopular que va establir Ngo Dinh Diem es va radicalitzar. Així, no van trigar en crear un moviment guerriller conegut com Front Nacional d’Alliberament (Viet Cong) amb l’objectiu d’imposar un sistema comunista.

Per la seva banda, els EEUU, i seguint amb la seva política de contenció del comunisme, primer van donar suport a França contra els rebels, i posteriorment, un cop els francesos van ser derrotats, van decidir recolzar el Vietnam del Sud degut al caràcter anticomunista d’aquest país. No obstant això, aquesta implicació nord-americana es va realitzar duna manera indirecta (1945-1964) fins que la situació al Vietnam del Sud es va fer insostenible i el govern de la Casa Blanca va decidir una intervenció directa en 1964.

El pretext que es va utilitzar per iniciar la Guerra del Vietnam va ser l’incident de Tonkín (2 d’agost de 1964) on el destructor nord-americà Maddox va informar d’haver estat atacat per vaixells torpediners de Vietnam del nord.

A partir d’aquell moment la intervenció dels EEUU va ser total: de 4000 soldats que hi havia a la regió en 1962 es va passar a 500.000 en 1967, els bombardejos van començar a ser massius i no es va dubtar en utilitzar armes químiques.

Tot i aquesta intensitat militar desplegada pels EEUU, la guerra a la jungla va suposar una desfeta darrera d’una altra amb un augment constant del número de baixes. Aquest fet, juntament amb la crueltat mostrada per l’exèrcit nord-americà, que va poder ser vista per la societat americana en ser aquesta la primera guerra televisada de la història, van fer del Vietnam una guerra impopular i l’oposició a aquesta campanya militar es va estendre dins el propi país (moviment hippie).

Finalment, i després de l’ofensiva vietnamita del Tét en 1968, el president Johnson va decidir desvincular-se progressivament del conflicte i trobar una solució negociada. D’aquesta manera, i després d’una molt complexa fase de negociacions, es va aconseguir signar un Acord de Pau a París en 1973.

Un cop les tropes nord-americanes es van retirar de Vietnam, les tropes comunistes del nord es van fer amb un Vietnam del sud que es va ensorrar ràpidament. Així, el 30 d’abril de 1975, les tropes comunistes del nord van entrar a Saigon i van posar punt i final a la guerra.

La Guerra del Vietnam va ser la més llarga de la història dels EEUU, i va suposar una derrota molt traumàtica per a la súperpotència nord-americana. Entre les xifres més destacades que va deixar aquest conflicte entre les tropes dels EEUU, tenim més de 58.000 morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats amb addicció a les drogues i problemes d’adaptació social, i el conegut “Síndrome de Vietnam”, que va suposar la renúncia de Washington a les intervencions militars exteriors durant un període de temps.

7. Mihail Gorbachov i la Guerra Freda:

En 1985, Mihail Gorbachov va ser nomenat Secretari General del PCUS. La situació amb la que es trobava era la d’una economia estancada i en crisi, i una societat sense compromís ideològic i amb poca confiança en el sistema.

A més, amb l’arribada de Reagan a la Casa Blanca, els problemes econòmics de la Unió Soviètica es van agreujar quan el president nord-americà va optar per la seva “Iniciativa de Defensa Estratègica”, més coneguda com la “Guerra de les Gal.laxies”, un sistema defensiu contra el qual la URSS no podia competir degut al elevat cost de la iniciativa.

Davant d’aquesta situació, el nou Secretari General va considerar la necessitat de reduir les seves despeses militars i concentrar els recursos de l’economia soviètica en garantir les necessitats bàsiques de la població. A més, no només es va decidir transformar la política exterior, sinó també la política interior amb els coneguts termes de “perestroika” (Reestructuració) i "glasnot” (Transparència).

Gorbachov va deixar clara la seva nova orientació política en el XXVII Congrés del PCUS de 1986 quan va parlar d’un “nou pensament” (Novy myshlenie) per a un món que es caracteritzava per la “interdependència global” i on s’havia de cooperar en les relacions internacionals “per impedir la catàstrofe nuclear i per a que la civilització pogués sobreviure”.

Totes aquestes reformes no només es van aplicar a la Unió Soviètica, sinó també a les “democràcies populars” de l’est d’Europa on, el manteniment del sistema mitjançant l’ús de la força, deixava de tenir sentit amb la nova orientació política. Tot i això, la idea inicial de Gorbachov era que aquests països apliquessin la seva pròpia “perestroika” i que es mantinguessin en el Pacte de Varsòvia, però la realitat va superar totes les seves expectatives:

- Polònia: A l’abril de 1989 es va legalitzar el sindicat Solidaritat i es va iniciar un procés de transició democràtica que va portar a la derrota dels comunistes i a l’elecció de Lech Walesa com a president de Polònia en 1990.
- Hongria: El 1989 es va instaurar el multipartidisme, i poc després el partit comunista es va dissoldre i es va aprovar una constitució democràtica. A les eleccions de 1990 es van imposar les forces democràtiques anticomunistes.
- República Democràtica d’Alemanya: En 1989, Eric Honnecker , líder de la RDA, va ser substituït pel comunista reformista Egon Krenz qui va prendre la decisió el 9 de novembre del mateix any d’obrir el mur de Berlín. L’Alemanya oriental es desfeia i davant d’aquesta situació es van iniciar negociacions entre les potències vencedores de la II Guerra Mundial i la RFA, que van concloure amb l’Acord 4 + 2 (EEUU, GB, França i l’URSS, més la RFA i la RDA). Mitjançant aquest acord es va arribar el 3 d’octubre de 1990 a la reunificació d’Alemanya.
- Bulgària: Al dia següent de la caiguda del mur es va produir un cop dintre la direcció del partit comunista que va portar al poder al comunista reformista Petar Mladenov , qui va iniciar la democratització del règim.
- Txecoslovàquia: A partir de la caiguda del mur es va iniciar una “Revolució de Vellut” que va posar fi al govern comunista a finals de 1989.
- Romania: El 21 de desembre de 1989 el dictador romanès Ceaucescu va convocar una manifestació d’adhesió que es va acabar convertint en una protesta popular acompanyada d’una insurrecció portada a terme per diferents càrrecs del partit comunista, i amb el suport de l’exèrcit i el poble. El resultat final va ser la detenció i execució de Ceaucescu i la seva dona, amb la conseqüent caiguda del règim.
- Albània: La dictadura instaurada per Enver Hoxha va trigar més en caure, però finalment va finalitzar quan Ramiz Alia va convocar eleccions pluripartidistes en 1992, i que van donar la victòria al Partit Demòcrata.

Les revolucions de 1989 van suposar la pèrdua de la zona d’influència que la URSS havia construït després de la seva victòria contra el nazisme, i van marcar l’inici de la fi de la pròpia Unió Soviètica i de la Guerra Freda.

En 1990, i aplicant les reformes de la “perestroika”, Gorbachov es va trobar que a les eleccions pluripartidistes van vèncer els partits independentistes a Lituània, Letònia, Estonia i Moldàvia i, en el cas lituà, el nou govern va declarar immediatament la seva independència.

Es tractava d’un “factor nacionalista” que estava produint la desintegració de la URSS, però aquest nacionalisme no només provenia de les repúbliques bàltiques, també va sorgir a la República de Rússia quan Boris Yeltsin, que havia estat expulsat en 1987 del PCUS, va ser escollit president del parlament rus tres anys més tard.

Enfrontat a una situació que es radicalitzava entre els comunistes conservadors que insinuaven la necessitat d’un cop d’estat, i les forces nacionalistes i reformistes, Gorbachov va intentar un nou “Tractat de la Unió” basat en majors llibertats nacionals. No obstant això, el 19 d’agost de 1991 els comunistes ortodoxos van segrestar el Secretari General i van intentar donar un cop d’estat.

Finalment, i degut a la falta d’unitat de l’exèrcit i a les protestes populars a Moscou amb Yeltsin al capdavant, el cop va fracassar. Tot i aquest fracàs, els fets d’agost de la capital russa van accelerar la fugida immediata de totes les repúbliques de la Unió Soviètica:

- l’1 de desembre de 1991 un 90,3% dels ucraïnesos van votar per la independència.
- El 8 de desembre de 1991 es van reunir a Brest-Litovsk els líders de Rússia, Ucraïna i Bielorússia per signar la Declaració de Belovezhskaya Pusha mitjançant la qual van abandonar la URSS i van formar la Confederació d’Estats Independents (CEI).
- El 21 de desembre, en un encontre a Almá Atá, la resta de repúbliques soviètiques van decidir desvincular-se de la URSS.

Davant d’aquesta situació, el 25 de desembre de 1991, Mihail Gorbachov va dimitir com a President d’una Unió Soviètica que havia deixat d’existir.

8. La fi de la Guerra Freda i el nou ordre mundial:

La Guerra Freda, que havia marcat les relacions internacionals des de la fi de la II Guerra Mundial, va finalitzar a conseqüència de la desintegració que va patir la URSS i que la va portar a la seva desaparició. Tot i així, alguns historiadors consideren que la Guerra Freda va finalitzar abans de la desaparició de la Unió Soviètica amb la reunió que George Bush i Gorbachov van tenir a Malta el 2 i 3 de desembre de 1989. En aquesta reunió ambdós mandataris van analitzar els canvis que s’estaven donant a Europa i van proclamar “una nova era en les relacions internacionals”.

Fos la data que fos, queda clar que l’ordre establert després de la II Guerra Mundial a Yalta, amb el respectiu enfrontament entre la Unió Soviètica i els EEUU, va desaparèixer a principis dels anys noranta en un procés enormement ràpid. Un procés que es va iniciar el 1985 amb una reforma de la URSS que portaria a la seva transformació i, finalment, a la seva total desintegració.

La fi de la URSS va deixar als EEUU com l’única súperpotència mundial. A partir d’aquell moment Washington va començar a exercir el paper de “gendarme mundial” basant la seva superioritat en el poder econòmic i militar. No obstant això, en l’actualitat tant la Unió Europea com el Japó, la Xina o l’Índia, representen rivals de primer ordre en el plànol econòmic, per la qual cosa la nova administració Bush ha decidit basar la seva hegemonia en el plànol militar. Una nova doctrina aquesta, que ha canviat les regles internacionals del joc i que pot crear una situació de tensió mundial més conflictiva encara que la que es mantenia durant la ja finalitzada Guerra Freda.

9. Temes transversals:

       9.1 La caiguda dels imperis europeus: La descolonització.

         9.2 El moviment dels països no alineats.

       - El Tercer Món.

       - L'Islamisme.

9.1 La caiguda dels imperis europeus: La Descolonització.

Durant la II Guerra Mundial, França, Bèlgica i Holanda van ser envaïdes per l’Alemanya nazi, i part de l’imperi de la Gran Bretanya a Àsia va caure en mans dels japonesos. Tot i la victòria final sobre les tropes de “l’Eix”, aquest fet va suposar un gran desprestigi per a les metròpolis dins les seves colònies i la idea d’una possible revolta va començar a agafar pes.

A més, tant França com la Gran Bretanya van mobilitzar a un gran nombre de soldats procedents de les seves colònies als qui van convèncer per lluitar en nom de la llibertat i la democràcia, una llibertat i una democràcia que a ells se’ls havia negat als seus països, però a la que no volien renunciar després d’haver contribuït a aconseguir la victòria a la Gran Guerra.

És en aquest instant quan les colònies comencen a organitzar-se per aconseguir la seva independència, en un context internacional favorable degut a que les dues súperpotències resultants de la guerra (EEUU i URSS) defensaven postures anticolonialistes. D’alguna manera, tant Washington com Moscou van impulsar el procés d’emancipació, tot i que es tractava d’impulsar un procés d’independència que anava lligat a l’obertura de mercats per als EEUU, i a l’anticapitalisme per a la URSS.

El gran moviment que va portar a la independència dels països colonitzats es va desenvolupar en dos períodes bàsicament: Una primera etapa entre 1945 1955 que afectaria a l’Orient Mitjà i el Sud-est asiàtic, i una segona a partir de 1955 que es centraria a l’Àfrica.

Mentre algunes independències es van aconseguir d’una manera relativament pacífica, unes altres ho van fer mitjançant una cruenta guerra d’alliberament. Així, es parla de “descolonització a la francesa” amb un període traumàtic de guerres d’independència (Algèria i Indoxina), i de “descolonització a l’anglesa”, unes independències més pacífiques i on destaca la creació de la “Commonwealth” per mantenir certs lligams amb les antigues colònies. Tot i així, la descolonització britànica de l’Índia o Palestina van ser un total fracàs com ho demostren els conflictes que encara avui en dia pateixen aquestes regions.

Per últim, s’ha de destacar el paper de les Nacions Unides en tot aquest procés descolonitzador, ja que va ser la gran impulsora de les independències: En el Capítol XI de la Carta de les Nacions Unides (Articles 73 i 74) es van establir els principis que van guiar (i segueixen avui en dia) els esforços de descolonització de les Nacions Unides, inclòs el respecte per la igualtat de drets i la lliure determinació de tots els pobles , sense distinció per motius de sexe, idioma, raça o religió.

Segons aquests Articles, “...els Estats administradors estan obligats a reconèixer que els interessos dels territoris dependents estan per sobre de tot, a promoure el progrés social, econòmic, polític i educatiu en els territoris, a donar-los assistència en la creació de formes apropiades de govern propi i a tenir en compte les aspiracions polítiques i les etapes de desenvolupament de cada territori”. També segons la Carta, “Els Estats administradors estan obligats a presentar informació a les Nacions Unides en relació amb les condicions existents en els territoris”.

Amb el fi d’accelerar el procés de descolonització, l’Assemblea General va aprovar en 1960 la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials, coneguda també com la Declaració sobre la Descolonització. En aquest document s’afirma que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació i es proclama la necessitat de posar fi ràpida i incondicionalment al colonialisme.
Degut a la falta de compliment de la Declaració, i en un esforç per convèncer als Estats d’aplicar-la plenament, l’Assemblea va establir en 1962 el Comitè Especial de Descolonització encarregat de supervisar l’aplicació de la Declaració i fer recomanacions respecte de la seva aplicació.

Des de 1945 fins a l’actualitat, més de 80 ex colònies han obtingut la seva independència i els 11 territoris en fideïcomís han aconseguit la lliure determinació mitjançant la independència o la lliure associació amb un Estat independent. Actualment només queden 16 territoris no autònoms.

9.2 El moviment dels països no alineats:

En un context de plena Guerra Freda, una sèrie de països es van reunir per crear el Moviment de països No Alineats (MNA). Aquest moviment va néixer amb una sèrie d’objectius ben definits: preservar les independències nacionals davant les dues súperpotències, no pertànyer a cap bloc militar, rebutjar l’establiment de bases militars al seu territori, defensar el dret dels pobles a l’autodeterminació i la independència, i lluitar per un “desarmament complet i general”.

El seu origen es troba en una sèrie de conferències a la dècada dels cinquanta i a principis dels seixanta. La primera va ser la coneguda Conferència de Bandung de 1955, que per primer cop aconseguia reunir a països d’Àsia i Àfrica. La segona es va produir un any més tard a Brioni (Iugoslàvia), on els presidents Nasser, Nehru i Tito, van decidir oficialment el Moviment de països no alineats. Per últim, la tercera es va donar a Belgrad en 1961 i va destacar per la presència de països d’Amèrica Llatina.

Des de la primera conferència de Bandung s’han anat produint, més o menys cada 3 anys, 16 cimeres més, i l’última va ser el 2004 a Durban (SA). Entre totes aquestes va destacar la d’Alger en 1973 on va aparèixer el concepte de “nou ordre econòmic mundial”, i la de la Havana en 1979, quan Tito va aconseguir frenar els intents de Fidel Castro de vincular el MNA al bloc soviètic i a la URSS.

La situació actual d’aquest moviment és bastant complexa degut a que l’esfondrament de la Unió Soviètica i el fi de la Guerra Freda va provocar la pèrdua de suport d’un sector determinat i bona part de la seva raó d’existir. A més, el prestigi diplomàtic que havien aconseguit a nivell internacional es veu cada cop més qüestionat per la seva postura de silenci al voltant de les violacions dels Drets Humans i la manca de garanties democràtiques als seus respectius països.

No obstant això, el MNA va contribuir decisivament al triomf de la lluita per la independència nacional i la descolonització de molts nous Estats des de la seva aparició en 1955.

       9.2.1 El Tercer Món:

Aquest terme es va encunyar als anys cinquanta per fer referència als països d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina poc avançats tecnològicament, amb una economia depenent de l’exportació de productes agrícoles i matèries primes, elevades taxes d’analfabetisme, fort creixement demogràfic i gran inestabilitat política.

Aquests països es van organitzar en el Moviment de països No Alineats per diferenciar-se dels països del primer món (nacions desenvolupades capitalistes) i dels del segon món (alineats amb la URSS).

Actualment, aquest terme ha perdut el sentit polític que li conferia la Guerra Freda, i també cert sentit econòmic en aparèixer nous països industrialitzats com els països asiàtics o els petrolers d’Orient Mitjà. No obstant això, el terme es continua utilitzant en l’actualitat per referir-se als països en vies de desenvolupament.

        9.2.2 L’Islamisme:

L’islamisme o islam polític és el nom que rep el conjunt de doctrines i pràctiques polítiques que es regeixen seguint l’Islam per a totes les qüestions econòmiques, polítiques i socials de l’Estat.

L’Islamisme, tot i que incorrectament s’associa a l’Islam, no és un moviment de caràcter religiós, sinó un moviment de caràcter polític. Aquest té el seu origen en l’organització dels Germans Musulmans fundada a Egipte en 1928, i va experimentar una expansió a la dècada dels vuitanta com a resultat del fracàs del model socialista del nacionalisme àrab per un costat, i del triomf de la revolució islàmica a Iran, com a model a seguir, per l’altre.

D’alguna manera, l’islamisme també va suposar una postura alternativa al blocs capitalista i comunista de la Guerra Freda, ja que no s’alineava amb cap dels dos sistemes polítics.

L’islam polític és una ideologia que arrela especialment entre els joves de regions i països amb greus crisis econòmiques i amb mancança de serveis socials, ja que estableix xarxes d’assistència per lluitar contra l’atur i la pobresa. Uns joves que han vist com les fórmules polítiques occidentals adoptades (socialisme o capitalisme) han sotmès els seus pobles a uns nivells de pobresa alarmants i que confien cada cop més en l’Islamisme com l’única solució possible.