El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

Revista de la Cepal, núm. 48. 1993

A la búsqueda de una nueva modalidad de desarrollo

P. Sáinz i A. Calcagno

En aquest article, els autors (tots dos membres de la Secretaria de la CEPAL) es proposen apropar-se als reptes que han d'assumir els països llatinoamericans en el procés que els està portant a una nova modalitat de desenvolupament. Particularment es pregunten si els països que actualment es troben en un estat menys avançat d'aquest procés, establiran polítiques diferents dels països que es troben en posicions avançades en l'adopció d'una nova modalitat de desenvolupament (Mèxic, Xile o l'Argentina). Per als autors, les mesures que els primers estan prenent avui suggereixen que l'estabilitat política i el potencial econòmic exigiran diferenciacions en aspectes significatius, com ara el neoliberalisme, i establir altres mesures més properes als plantejaments de la CEPAL especificats als articles "Transformació productiva amb equitat" i "Equitat i transformació productiva: un enfocament integrat" (CEPAL, 1990 i 1992).

Els anys 80 van ser per a Amèrica Llatina quelcom més que un decenni perdut en el seu desenvolupament. La depressió econòmica no només va posar fre a l'expansió econòmica dels 60 i principis dels 70 i a la transformació productiva que s'havia viscut, sinó que va suposar una sèrie de canvis qualitatius tant en les economies com en l'estructura sociopolítica dels països de la regió. Per tractar d'explicar aquest procés, els autors estructuren l'article en tres parts: la primera ens dóna una perspectiva temporal, tot mostrant l'evolució d'aquests països des del decenni dels 70 fins a la crisi del deute extern. La segona part assenyala els canvis més significatius durant la crisi dels 80 (la desarticulació de la modalitat de desenvolupament anterior i la influència del factor polític, l'estabilització i les transferències patrimonials, la relació capital-treball, el sector públic i la inserció externa de les economies llatinoamericanes). Per acabar, el tercer bloc ens parla d'alguns dels nous desafiaments de la nova modalitat de desenvolupament i de la importància de corregir alguns punts, sobretot l'equitat, per tal d'arribar a societats menys deprimides i més dinàmiques.

I. "Del desenvolupament de la postguerra a la crisi del deute". En molts països de l'àrea es va consolidar, durant els anys 60, una modalitat de desenvolupament basada entre d'altres coses en la participació més gran dels salaris en el PIB i en la importància política dels obrers i les obreres industrials i del camp a l'hora de configurar els governs democràtics. Aquesta modalitat va començar a ser desmantellada a mitjan anys 70. Així, en aquell moment es va anar consolidant una expansió i una diversificació de les exportacions amb mercats interns basats en una major concentració de l'ingrés. Aquesta nova modalitat de desenvolupament concentrava recursos i excloïa diversos grups socials, exigia governs autoritaris i donava origen a greus conflictes polítics. La crisi del petroli del 1973 va agreujar aquestes tendències i els països llatinoamericans van entrar en un període de canvis estructurals.

La nova etapa va començar a partir de la irrupció de la banca transnacional a la regió, cosa que va tenir impactes diferents a cada país. D'una banda, en països amb abundància de recursos i on l'esquema de desenvolupament donava una forta importància a obrers/es en la participació dels ingressos i les decisions polítiques, la banca transnacional i la inversió estrangera van servir per desenvolupar polítiques que modifiquessin l'estructura patrimonial del país (en contra de la classe obrera i mitjana) i per afavorir l'acumulació de recursos financers a l'exterior. Per exemple, es va donar un procés d'involució industrial, cosa que va afectar els ingressos dels/de les obrers/es urbans/es, que eren un dels grups clau en l'esquema de poders de la modalitat de desenvolupament anterior (recordeu-vos de l'Argentina de Perón o del Xile de Salvador Allende, tots dos governs afavorits per aquest grup social). D'altra banda, en altres països la irrupció de la banca transnacional no va ser tan negativa. Només després, amb la crisi del deute extern, es va tendir a la generalització de les tensions i les mesures de política econòmica destinades a desmantellar la modalitat de desenvolupament anterior.

A partir dels 80, i sobretot del 1982, com a resultat del gran deute acumulat i de la pujada de la taxa internacional d'interès, els interessos deguts pel conjunt de la regió van representar el 41 % de les exportacions de béns i serveis. Això va provocar un fort ajustament recessiu i un canvi de sentit dels comptes externs dels països llatinoamericans. En molts països de la regió, el sector públic va assumir el deute privat com a condició per a un nou refinançament de la banca estrangera. Aquestes noves mesures per pagar el deute van tenir costos fiscals addicionals: es van incentivar les exportacions i es van devaluar les monedes. Per compensar aquestes despeses financeres es van reduir els salaris dels funcionaris i diverses inversions, com ara la despesa social de l'Estat, que va ser l'àrea més perjudicada. Tota aquesta reducció d'inversions estatals va significar la manca d'innovació de les seves instal·lacions i dels seus serveis, que a mesura que passava el temps es van anar quedant obsolets.

Però el cert va ser que aquestes estratègies no van ser suficients per pal·liar la crisis del deute extern. La manca d'èxits a curt termini va inclinar els governs a recórrer a l'emissió de deute intern d'elevades taxes d'interès, així com a l'emissió monetària, cosa que va repercutir en la pujada de la inflació. Aviat els països llatinoamericans es veurien immersos en una espiral inflacionista de la qual no podrien sortir. Aquestes grans inflacions estructurals es van anomenar hiperinflació. En resum, per als autors la crisi de la regió no es va reduir a un desequilibri en la balança de pagaments relacionat amb el deute extern, ni al dèficit fiscal que va ser associat a aquest desequilibri, per molt profunds que hagin estat aquests dos factors. Com ja s'ha dit més amunt, la modalitat de desenvolupament afrontava serioses dificultats des dels anys 70. Però el fet va ser que el problema del deute extern va influir decisivament no només com a desencadenant de la crisi, sinó també en l'evolució posterior d'aquesta i en les respostes amb què es va afrontar: va introduir nous temes i nous actors en la presa de decisions estratègiques dels països.

II. "Cap a una nova modalitat de desenvolupament?" Durant els anys 80 en diversos països es van anar desenvolupant polítiques encaminades a desmantellar la modalitat de desenvolupament anterior, però no van aconseguir consolidar-ne una altra que la substituís. El nou estil de desenvolupament havia de basar-se en la recomposició d'un pacte polític estable i en la recuperació del procés d'acumulació. En aquest nou pacte social, les classes mitjanes i els sindicats van perdre poder i influència, ja que altres grups socials com els creditors externs (banca privada internacional, Departament del Tresor dels EUA, governs dels estats desenvolupats i organismes multilaterals com l'FMI, l'OIC i el Banc Mundial) van ocupar les posicions privilegiades en les xarxes de poder locals. La nova estructura de poders va obrir el camí a una rearticulació patrimonial basada en la transferència estatal d'actius al sector privat, a l'aplicació de mesures de reforma de la legislació laboral i a la consolidació d'una nova distribució del patrimoni i de l'ingrés.

La hiperinflació va ser la peça clau per remoure la modalitat anterior de desenvolupament. La hiperinflació va permetre el desenvolupament de polítiques regressives que van modificar l'estructura patrimonial per tal de donar estabilització econòmica i, de passada, per configurar una nova estructura de poder econòmic i polític. Aquest procés va tenir diverses fases. En primer lloc, la irrupció de la banca estrangera i la desregulació dels sistemes financers nacionals. En aquesta primera fase va tenir lloc un fort endeutament empresarial i el creixement dels actius financers privats. Aquest creixement d'actius financers no va ser igual per a tots els grups. Alguns grups econòmics van tenir la possibilitat d'accedir a millors crèdits i d'altres van accedir a crèdits més cars, cosa que va suposar l'augment de les diferències empresarials i l'ensorrament d'alguns grups econòmics. La liberalització de la taxa d'interès i del sector financer va suposar més guanys per als agents amb millor accés als crèdits. En una segona fase de les tranferències patrimonials, els Estats van transferir molts recursos al sector privat. Per acabar, les polítiques adreçades a generar excedents empresarials i a reduir la inflació van influir en la distribució patrimonial i de l'ingrés. L'estabilització no va ser neutra en relació amb l'estructura de la propietat, dels recursos i del poder. Per exemple, els grups polítics i econòmics que van aconseguir passar la crisi en millors condicions i amb més líquid, van poder consolidar la seva posició dins el país amb la compra, freqüentment per sota del seu valor econòmic, d'importants recursos naturals i empreses públiques. En definitiva, els processos d'estabilització en els quals han avançat alguns països no s'han limitat a l'obtenció d'equilibris macroeconòmics bàsics, sinó que han significat fortes transferències d'ingressos i de riquesa, i, en conseqüència, han transformat l'estructura econòmica del poder.

Respecte a la relació entre capital i treball, cal dir que les mesures adoptades per desmantellar l'esquema de desenvolupament van implicar l'augment de les diferències socials, la dualització de les societats llatinoamericanes i el creixement de la població per sota del llindar de la pobresa. La distribució funcional de l'ingrés en aquests països ens mostra un deteriorament dels salaris i una nova relació de forces a les economies de la regió. Per exemple, els salaris representaven a Mèxic el 1970 el 35.7 % del PIB (un percentatge molt baix respecte a l'Argentina 40,9 %, Costa Rica 46,9 %, Xile 42,7 % o Uruguay 45,8 %). El 1988, els salaris representaven el 25.9% del PIB mexicà (el 24.9% a l'Argentina, el 48.3% a Costa Rica i el 33.5% a Uruguay). El decreixement de la participació dels salaris en el PIB està motivat per la transferència de recursos a l'exterior i pel creixement de l'excedent d'explotació a nacionals.

El sector públic també va patir una forta reestructuració. Els impostos redistributius (els directes) es van reduir. Cal dir que, en un context de crisi, als estats els era indiferent la progressivitat o regressivitat dels impostos, ja que tan sols cercaven aquells impostos més fàcils de recaptar per afrontar el seu dèficit. Tot i això, la despesa del sector públic no es va reduir. Tan sols es va redistribuir, tot baixant la despesa social i les inversions, tot incrementant el pagament d'interessos del deute. Per als autors, la rebaixa de la inversió pública va fer desaparèixer un instrument d'incorporació social i de dinamisme econòmic que havia tingut importància central en l'antiga modalitat de desenvolupament.

Respecte a les privatitzacions, hi ha un fort debat entorn de si la nova modalitat de desenvolupament està suposant una reducció de la "mida" de l'Estat als diferents països. Sembla ser que en aquells països on la nova modalitat de desenvolupament està més consolidada, aquesta reducció de l'Estat no s'ha donat. Això es deu al fet que les grans empreses exportadores (en el cas de Mèxic la PEMEX) no han estat privatitzades, ja que es mantenen com el pilar bàsic dels ingressos públics.

Un darrer factor és també clau per a la estructuració de la nova modalitat de desenvolupament: la inserció externa de les economies llatinoamericanes. L'obertura comercial és la prova de foc de l'eficiència de les economies de la regió i el mitjà per millorar-ne la competitivitat. Les exportacions són el motor del creixement de l'economia, ja que una reducció del deute suposa la necessitat d'incrementar les exportacions. D'altra banda, les importacions hauran de decréixer, ja que en un món sense aranzels les empreses internes han de ser dinàmiques i competents per no perdre quota de mercat. Quant als moviments de capitals, cal atribuir una importància especial a la inversió estrangera directa, com a forma d'augmentar la inversió global, d'introduir tecnologia i d'obrir nous mercats. Tot i això, la inversió estrangera ha estat molt concentrada. Tan sols en tres països (Mèxic, Argentina i Xile) es va rebre prop del 75 % d'aquest flux de capital.

L'exemple de Mèxic és significatiu. Aquest país, l'entrada de capitals va ser posterior a la dels altres països. Un canvi de perspectives econòmiques i polítiques a finals del decenni dels 80 va afavorir una onada d'inversions directes i de cartera, lligada entre altres fets a la privatització de la banca i d'altres empreses públiques. Els acords de lliure comerç amb els EUA i Canadà semblen decisius en la incorporació de capital estranger a llarg termini. Aquesta entrada suposa un pas decisiu en l'estratègia de desenvolupament extravertida, ja que el comerç de Mèxic amb aquests dos països suposa les dues terceres parts del seu volum total.

III. "Els desafiaments de la nova modalitat de desenvolupament" Els països llatinoamericans intenten donar forma, a començaments dels anys 90, a una nova modaliatat de desenvolupament. En aquests intents els diferents països es troben en diferents etapes. Uns semblen estar a prop de consolidar una nova modalitat de desenvolupament. Per tant, hauran de potenciar els avenços democràtics amb una equitat més gran, incrementar la inversió i mantenir l'expansió exportadora i els equilibris macroeconòmics obtinguts, dins d'un context internacional que planteja simultàniament alleujaments i dificultats a les seves polítiques econòmiques. La resta de països afronta la perspectiva de repetir el procés de reforma dels primers, tot dilucidant interrogants de molta importància. L'objectiu d'aquesta tercera part és exposar aquests interrogants. Cal dir que, d'una banda, aquests països tenen economies marcadament diferenciades de les dels primers i, a més, amb un context internacional sensiblement diferent a aquell on els primers països van anar consolidant el procés que els hauria de portar a una nova modalitat de desenvolupament, es pregunten si les polítiques que cal adoptar haurien de ser diferents a les que van aplicar els primers. D'altra banda, els governs d'aquests països es pregunten si amb altres decisions no es podrien evitar els altíssims costos socials i de creixement que van pagar els primers.

Entre els governs dels diferents països s'observa un alt grau de consens entorn de la necessitat d'introduir reformes en l'àmbit macroeconòmic i institucional. En termes generals, el procés de reformes abasta el manteniment dels equilibris macroeconòmics i la desregulació de mercats. Tot i això, no existeix consens entorn del calendari i l'abast de les reformes. Les reformes macroeconòmiques haurien de començar amb un ajust recessiu i una estabilització que tindria una sèrie de mesures com ara el control de la demanda interna, el qual hauria de permetre afrontar pagaments externs i reduir pressions inflacionistes. A això li seguiria una recuperació del nivell d'activitat que després es transformaria en un veritable creixement. I, finalment, arribaria el moment del repartiment dels guanys. Un cop aconseguit això, s'hauria d'anar estenent la capacitat productiva mitjançant l'acumulació del capital i la incorporació del progrés tecnològic. Per acabar, la creixent prosperitat incorporaria majors grups socials. L'Estat disposaria de més recursos per afrontar la pobresa i estendre la despesa social.

Respecte a les reformes estructurals i institucionals, cal dir que no hi ha un consens sobre quina seria la seqüència d'aquestes. Generalment, els processos de reforma institucional solen aprofitar les circumstàncies propícies conjunturals, independentment de la planificació de les reformes. Hi ha un cert consens sobre algunes mesures que s'haurien d'implementar: l'obertura comercial de la regió, la desregulació dels mercats de béns, la flexibilització laboral i el redimensionament de l'Estat.

En resum, els grans desafiaments a què aquests països s'enfronten en aquest procés de reforma es refereixen a l'establiment de vincles entre el calendari i l'abast de les reformes, d'una banda, i la situació internacional i les característiques de les economies nacionals, de l'altra.

Un altre interrogant fa referència al procés exportador. L'expansió de les exportacions hauria de ser el motor del creixement que ompliria el buit deixat pel retraïment del consum intern massiu. Per exemple, en països com Mèxic o Xile, més endinsats en el procés d'una nova modalitat de desenvolupament, l'afluència de capitals ha significat un notable alleujament per als seus comptes externs i fiscals, però ha introduït simultàniament tensions en les seves polítiques econòmiques que incideixen en l'estratègia exportadora. En el cas de Mèxic, el creixement de l'entrada de capitals ha fet crèixer les importacions i ha disparat el dèficit comercial. Per a la resta de països, potser les exportacions no representen un motor massa important com per mantenir un desenvolupament sostingut.

D'altra banda, els països llatinoamericans han obert les seves fronteres, tot reduint el sistema d'aranzels a la importació, però els seus mercats principals (EUA, Europa i el Japó) mantenen polítiques proteccionistes. Si a aquest fet li sumem que moltes empreses locals tenen dificultats per accedir als crèdits, es pot afirmar que el que s'ha aconseguit amb les importacions (que teòricament pretenien dinamitzar les empreses locals i fer-les més competitives) és un resultat invers al desitjat, com per exemple l'augment de la productivitat mitjana de l'economia. Així es pot arribar al tancament d'indústries que en situacions menys adverses, serien viables molt abans que els eventuals efectes positius sobre la competitivitat sistemàtica puguin manifestar-s'hi. És per tot això que l'estratègia d'inserció internacional de la regió haurà de madurar més.

Respecte al procés d'acumulació, cal dir que la recuperació de la inversió està lluny de ser un fenomen relativament espontani en la nova modalitat de desenvolupament i que requerirà accions diferents, però importants, del sector públic. Cal que l'Estat torni a invertir en sectors com l'educació, la sanitat o les infraestructures físiques i que no basi aquestes inversions en càlculs de rendibilitat a curt termini o d'inversió privada. Per iniciar un procés d'acumulació sembla insuficient esperar un canvi espontani en el comportament privat i ha de ser l'Estat qui el comenci amb un nou plantejament.

Per acabar, cal parlar del desafiament de l'equitat. La inequitat i la pobresa s'han accentuat en els darrers anys. Es va accentuar la concentració de l'ingrés, del patrimoni, del consum i del poder econòmic. La redefinició de la xarxa de relacions del model de desenvolupament anterior ha debilitat els mecanismes d'incorporació social anteriors i ha accentuat l'heterogeneïtat de les societats llatinoamericanes. Per als països més endinsats en la nova modalitat de desenvolupament, es tracta de veure si el deteriorament de l'equitat és reversible. En aquest grup de països la dualització ha avançat molt en els darres anys. A Mèxic, si el salari mínim era de 100 el 1978, el 1991 era de 38. Per pal·liar això caldrà que als avenços en la redistribució de l'ingrés se sumin esforços per millorar la qualitat, la cobertura i l'homogenïtat dels serveis públics d'educaió, sanitat, habitatge i assegurança social, és a dir, prenent un camí diferent que el que s'havia pres els darrers anys.

Per a la resta de països, la inequitat també ha augmentat en els darrers decennis. Si es posterguen mesures adreçades a una major equitat, pot resultar perillós per a l'estabilitat social i per a l'èxit econòmic a llarg termini. En la mesura que els governs afrontin els desafiaments plantejats, i sobretot el de l'equitat, introduint canvis substancials al procés en marxa, els països llatinoamericans podran conformar una nova modalitat de desenvolupament diferent, més justa i equitativa.

El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

Reestructuración neoliberal y escenarios políticos en Latinoamérica

W. C. Smith

Aquest article s'estructura en tres parts, les quals ens apropen a la realitat actual de la regió sudamericana. Per a l'autor, Amèrica Llatina es dirigeix cap a un desenvolupament diferent de tot allò conegut en el passat. L'ordre polític emergent, si bé liberal i democràtic, pot regir societats que seran fortament elitistes i socialment bastant regressives. Així, els règims civils sorgits als 80, a partir de dictadures militars, han aconseguit un cert grau d'estabilitat institucional i de consolidació, tot i que encara han de superar greus desafiaments econòmics. La limitada recuperació econòmica regional ha originat inquietants dubtes relatius a les conseqüències socials i polítiques de la reestructuració neoliberal.

Les darreres anàlisis comparatives de les reformes econòmiques a la regió han mostrat que hi ha poques diferències entre països quant als resultats econòmics. Tot i això, sí que hi ha hagut diferències quant a l'adopció d'estratègies macroeconòmiques. Així, les elits de règims democràtics consolidats o règims autoritaris estables han assolit estratègies ortodoxes d'estabilització i ajust estructural orientades a la desregularització del mercat. Aquests règims han prioritzat l'acumulació de capital basada en la inserció del país en una economia mundial més competitiva i orientada cap a les exportacions.

D'altra banda, els règims en transició democràtica han adoptat estratègies heterodoxes per encarar els desafiaments del deute extern, l'estancament i la hiperinflació amb l'esperança d'aconseguir una ràpida reactivació econòmica sense la profunda recessió i els alts costos socials associats a les estratègies ortodoxes. Un tercer grup de països van adoptar polítiques d'estabilització a curt termini amb estratègies heterodoxes (Pla Austral a l'Argentina...). Aquests van donar lloc a transformacions estructurals majors, considerades com a prerequeriments per a un model d'acumulació neoliberal i liberalitzador de mercats, és a dir, van tenir resultats macroeconòmics catastròfics que van dur a plans més severs i amb costos socials més alts.

I. "Lògica macroeconòmica, actors col·lectius i lluita distributiva" L'exposició de la lògica de la crisi de la macroeconomia llatinoamericana i dels consegüents conflictes estratègics entre els principals grups col·lectius pot ser important a l'hora d'explicar la dinàmica de la hiperinflació i, sobretot, les conductes especulatives a nivell microeconòmic que acompanyen un agut increment de les restriccions internacionals i locals. La reducció de les opcions estratègiques per diferents grups socioeconòmics implica que governs de diferent color polític hagin d'emprendre projectes de reestructuració neoliberal. A grans trets, això és el que va ocórrer a la regió durant la dècada dels 80.

A finals de la dècada perduda, l'espiral de la crisi ja era massa complexa. L'ingrés per càpita a la regió va caure a nivells aconseguits quinze o vint anys abans; prop d'un 40 % de llatinoamericans/es vivia en condicions de pobresa. Els grans superàvits comercials generats pel procés d'ajust intern que es va imposar en els diversos països, no va suposar una reducció del dèficit a la balança de pagaments. Això es devia, principalment, a una contínua acumulació del deute extern, a la qual contribuïen igualment la fuga massiva de capitals i la caiguda dels preus de les matèries primeres (un dels principals productes comercials de l'àrea). El creixement del deute va haver de ser assumit per l'Estat, amb la consegüent crisi fiscal, que es va afrontar mitjançant l'emissió de deute públic a curt termini i forts interessos. Els alts interessos i les fluctuacions de l'ingrés real dels diversos grups van suposar l'atur, la recessió i la hiperinflació. Aquesta darrera va ser conseqüència de polítiques de baix cost social, especialment en països on es va donar una forta resistència de classes mitjanes (Argentina, Colòmbia o Mèxic).

Així, els diferents governs afronten actualment circumstàncies que poden donar origen a una reducció del benestar col·lectiu de la societat. Les complexes relacions comercials han temptat els diferents grups socials a provocar que siguin altres els qui paguin les conseqüències de la crisi. Aquest comportament de no-cooperació suposa que els grups amb menys poder suportin les conseqüències més dures de la recessió. Això és el que ha anat passant a molts llocs. Per exemple, a Mèxic alguns individus específics han aconseguit recompenses per negar-se a considerar una menor inflació com un bé públic. És a dir, a Mèxic, com en altres països, els/les empresaris/àries amb un gran marge d'utilitat empresarial depenen més de l'especulació financera que de la comercialització dels seus productes. Així, no és sorprenent que algunes empreses i alguns grups econòmics tinguin un interès racional a oposar-se activament a polítiques dissenyades per aportar estabilitat monetària.

Tothom tracta de descarregar els costos de l'estabilització i de l'ajust estructural sobre els altres, sobre els grups desorganitzats o sobre l'Estat. La conseqüència d'això és fonamental per a la consolidació de les democràcies. Els intents de pacte social o de concertació com a complements de mecanismes tradicionals de representació impedeixen la consolidació d'un compromís de classes democràtic. Aquest conflicte emmascara un fet central: l'enfortiment de l'acumulació de capital privat i l'afebliment corresponent de la capacitat estatal per regular l'economia i per fer de mitjancer en els conflictes sectorials i interclassistes.

II. "Diferents camins cap a la reestructuració neoliberal" Als diferents països de l'Amèrica llatina es van implementar diferents plans per tal de restablir el benestar i frenar la crisi. Argentina i Brasil, amb els plans Austral i Cruceiro, respectivament, són dos exemples d'intent d'aconseguir un pacte voluntari entre el capital i el treball. Però segons l'autor, aquestes solucions, imposades des de l'Estat, van anar fracassant gradualment la baixa articulació institucional, que va fer que els diversos grups pressionessin per aconseguir desviar sobre els altres les conseqüències de la crisi. A l'Argentina va desembocar en el triomf de Menem, cosa que va suposar l'adopció d'una política ortodoxa i un pla d'austeritat amb un alt cost social, però que va frenar la hiperinflació. A Brasil han fracassat aquestes polítiques ortodoxes i la inflació ha ressorgit de manera considerable.

En altres països s'han adoptat camins diferents que han dut inexorablement a l'adopció de polítiques neoliberals. A Xile, el neoliberalisme va ser imposat pel sanguinari cop d'Estat de Pinochet el 1973. La creixent consolidació del règim democràtic actual (encara amb la tutela de l'exèrcit), el creixement econòmic estable i el fort suport electoral a la coalició de govern, fan de Xile l'exemple de govern democràtic liberal de la regió. A Mèxic la situació no és tan positiva. Els costos del "pacte de solidaritat" imposat pel govern de Salinas han repercutit bàsicament en els/les treballadors/es, els/les camperols/es i els sectors de classe mitjana i mitjana-baixa. Amb la política econòmica de Salinas s'ha aconseguit restaurar la governabilitat, però les conseqüències sobre la liberalització política i la democratització no han existit. Els fets de Veneçuela el 1992 (intent de cop d'Estat) indiquen que en democràcies consolidades el neoliberalisme i les mesures d'ajust provoquen fortes oposicions i adverteixen dels perills de la desconsolidació democràtica. Un altre fet que indica això va ser el cop civicomilitar de Fujimori al Perú. El que ha passat en aquest país no és un fet casual, ja que s'està observant l'afinitat entre estils polítics autocràtics i l'anomenat "consens de Whasington" de reformes liberalitzadores del mercat. Aquest pacte, segons Smith, suposa la minva de les institucions representatives, la personalització de la política i la generació d'un clima en el qual la política es redueix a la recerca de la salvació.

III. "Privatització i elitització" Les conseqüències polítiques i socials d'aquests projectes continuen essent altament discutibles. La viabilitat política domèstica de les reformes liberalitzadores de mercats serà determinada en gran mesura per l'inestable balanç de poder en les relacions entre l'Estat i els grups econòmics dominants de l'empresariat, i per la capacitat dels/de les consumidors/es de classe mitjana, organitzacions de treball, moviments socials de base i les fraccions més febles del capital urbà i rural per resistir-se solidàriament als enormes costos socials que impliquen la manca de força de l'Estat. Malgrat la retòrica antiestatista que preval en aquestes societats, l'Estat ha de jugar un important rol en aquest període de reformes ràpides, com a mínim per reforçar l'equilibri (molt malmès) de la societat.

A més de la qüestió de la força i la capacitat de l'Estat, cal preguntar-se quins són els requeriments per a una reforma neoliberal exitosa, és a dir, una reforma amb una societat democràtica. L'autor explica que la coexistència d'una reestructuració neoliberal i d'un règim democràtic requereix, com a mínim, que l'executiu aglutini i després mantingui un suport estable de la majoria parlamentària per a les seves reformes prioritàries. En països on s'ha aconseguit això (i en aquells on les reformes no han tingut èxit), els programes neoliberals han accelerat les tendències cap a la subordinació progressiva de les polítiques públiques a la lògica del mercat, la privatització del poder estatal per l'erosió de l'autonomia dels polítics elegits i del partits, i el reforç del poder estructural dels sectors líders de la classe empresarial.

Les elits han donat suport a l'Estat quan els seus interessos eren coincidents. Els sectors dominants han utilitzat consistentment la seva posició privilegiada i el seu poder estructural per "pujar l'aposta", és a dir, han pressionat perquè la lògica antiestatista s'associï a fets concrets com ara la reducció del dèficit fiscal, la fi dels controls dels preus, la introducció d'un règim canviari favorable als seus interessos, la pressió contra les organitzacions de treball, i per acabar, la fi de la intervenció estatal en la conducció econòmica. Les institucions multilaterals (FMI, Banc Mundial) i les pressions dels estats desenvolupats legitimen aquest discurs i actuen per reforçar els atacs antiestatistes de les reformes econòmiques.

En resum, l'èxit de les reformes de mercat pot fer que es redueixin gradualment les divisions socials tradicionals i pot conduir a un sistema partidari renovat que reflecteixi els canvis socials i els realineaments econòmics. Al contrari, el fracàs d'aquestes pot conduir a un catastròfic escenari de naufragi estatal que comprometi seriosament la capacitat del sector públic per mantenir la infraestructura essencial i satisfer les necessitats bàsiques del segment de població més pobre. Anàlogament, la reducció de la capacitat de l'Estat per regular el comportament de l'economia privada pot promoure mercats altament concentrats i especulació financera, i, al mateix temps pot produir un creixement lent i erràtic.

Les societats llatinoamericanes estan apropant-se a situacions de profunda anomia social i a una disminució massiva de la participació ciutadana en el camp electoral i en els interessos convencionals dels grups polítics. Cal que ens preguntem si hi ha una alternativa menys costosa a això. L'alternativa socialdemòcrata (practicada amb èxit a Espanya) en seria un exemple. A grans trets, aquesta alternativa descansa en tres pilars bàsics: una política social llançada conjuntament amb les mesures d'ajust; un ajust eficient quant a la minimització dels costos socials i apuntat cap a l'impuls del creixement; i programes de reformes dissenyats i implementats com el resultat de la interacció política d'organitzacions representatives en el marc d'institucions igualment representatives.

L'alternativa liberal, si bé pot tenir èxit quant al restabliment del creixement, pot dificultar l'establiment d'un compromís de classes democràtic, de base àmplia i basat en una extensa coordinació entre les elits estatals, els empresaris i les organitzacions laborals. Si aquesta hipòtesi és aproximadament correcta, aleshores l'ordre polític emergent, si bé liberal i democràtic, pot regir sobre societats fortament elitistes i socialment força regressives.

 El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

CUATRO SEMANAS. Febrer 1994

El Tratado de Libre Comercio (TLC) renuncia a cambios laborales en profundidad

V. Navarro

El Tractat de Lliure Comerç (TLC) va ser impulsat pel president republicà dels EUA George Bush el 1992. En aquell moment Clinton el va desacreditar públicament tot dient que debilitaria les condicions laborals i ecològiques dels EUA i de Mèxic. Però les grans multinacionals tenien molts interessos en aquest tractat. Per a aquestes, Mèxic no és important pel seu mercat, sinó per ser un planter de mà d'obra barata. El que sembla molt clar per als sindicalistes de tots dos països és que el TLC suposarà una pèrdua de llocs de treball o, si més no, una reducció de la capacitat adquisitiva de la força de treball. Posa de manifest això el fet que les maquiladores del nord de Mèxic (empreses d'acoblament ubicades a zones franques que perfeccionen productes nordamericans que un cop acabats es retornen als EUA sense pagar aranzels) no han repercutit en una millora de la qualitat de vida dels/de les treballadors/es d'aquelles zones.

Mèxic és un sistema polític amb escassos drets laborals i civils i és ideal per a la deslocalització industrial de moltes empreses nordamericanes. Les necessitats de les grans multinacionals nordamericanes farà que aquestes pressionin perquè no hi hagi canvis en profunditat en matèria de drets laborals. Així, un cop elegit, el candidat demòcrata Bill Clinton, que havia condemnat el TLC el 1992, no el va tirar enrere. Influenciat per l'ala dretana del seu partit, pel Partit Republicà amb el qual necessàriament havia de pactar en el Congrés per dur a terme les lleis i, finalment, pels interessos del gran capital, Clinton va renunciar a canvis del TLC en profunditat. La raó principal van ser les regles del joc polític del sistema americà, és a dir, la necessitat, per part de Clinton, de negociar lleis clau com ara la reforma sanitària. Així, el model de TLC adoptat, un model neoliberal, ha suposat l'augment de les diferències econòmiques a Mèxic i un considerable increment de l'atur, cosa que ha significat l'esgotament d'aquest model econòmic i la resposta de la societat civil, que s'ha anat articulant en contra d'aquestes polítiques.

El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

CUATRO SEMANAS. Maig 1994

Un modelo económico con claros signos de agotamiento

R. García Zamora

Segons la Secretaria de Comerç i Foment Industrial mexicana (SECOFI), l'economia mexicana es va comportar molt positivament el 1993. Aquesta visió del país de la modernitat, el desenvolupament i els triomfs macroeconòmics, contrasta amb l'altra realitat, el país de l'exclusió, l'extrema pobresa i l'oblit. És en aquesta realitat on sorgeix l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) en un intent de dir prou al neoliberalisme i que es compti amb els/les altres mexicans/es.

En aquest article, Rodolfo García ens dóna xifres i dades sobre el que ha suposat el programa d'ajust que s'ha estat aplicant des de la crisi del deute extern el 1982. Vint milions de pobres (d'un total de 89), l'augment de 350.000 pobres cada any, l'increment de les diferències socials (la participació a l'ingrés nacional dels quaranta membres del Consell Mexicà d'Homes de Negocis, juntament amb el 10 % de les famílies, es va elevar del 36 % al 38 % entre 1989 i 1992), la concentració del capital (tan sols vint-i-set homes controlaven el 1992 el 28,5 % del PIB), etc. El Mèxic pobre que comprèn onze estats entre els quals hi ha troben Chiapas, Guerrero, Hidalgo o Mèxic, és on hi ha la marginalitat més gran. El 72 % dels/de les treballadors/es d'aquestes zones rep de mitjana menys de dos salaris mínims, mentre que el preu de la cistella bàsica s'estima en cinc ingressos mínims. A la capital, el 20 % dels habitants tampoc pot adquirir els mínims essencials.

En aquest contex, el TLC continuarà aportant dificultats i no resoldrà els problemes estructurals a curt termini. En termes territorials, tant la política econòmica com el TLC són i continuaran sent ineficaços, si no es plantejen canvis estructurals. La misèria de moltes regions incita a la revolució, però la causa principal d'aquesta és la qüestió del repartiment de la terra. El model econòmic deixa molts grups fora del sistema, cosa que fa de Mèxic una nació potencialment i de fet inestable i un veritable perill per als EUA. Molts/es observadors/es (fins i tot els i les més optimistes) pronostiquen que l'estabilitat es veurà amenaçada per una profunda crisi tant econòmica, com política. Chiapas revela que la transició cap a la democràcia i la justícia social no pot esperar. La política modernitzant que va privilegiar la macroeconomia sobre els avenços democràtics, avui qüestionats per la insurrecció zapatista.

La crisi a Mèxic no només no s'ha acabat, sinó que ha augmentat amb l'adopció del TLC. Per a 1995 i 1996 es preveu que el dèficit fiscal augmenti, hi hagi impactes negatius en la inflació i el deute extern creixi. Els fets van demostrar que les previsions més pessimistes es van quedar curtes.

El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

Correspondencia internacional. Juny 1996

Sobre el neoliberalismo y la mundialización

P. Fuentes

Aquest article, tot i no fer una referència única a la qüestió del neoliberalisme a Mèxic i les seves conseqüències, s'ha considerat important per la visió global, des d'un punt de vista socialista, de com el neoliberalisme, mitjançant la concentració econòmica i financera, l'especulació financera i l'avenç tecnològic, ha trasbalsat les relacions de poder i multiplicat les diferències socials a molts llocs del món.

L'article comença fent una referència a l'aixecament de l'EZLN a Chiapas, a la rebel·lió francesa contra la mundialització i a les mobilitzacions contra el neoliberalisme que han tingut lloc durant el primer de maig de 1996.

Els plans d'ajust promoguts pel gran capital i l'FMI han provocat la crisi i l'agudització de les diferències a molts països del món. Les mobilitzacions de resposta comencen a exposar la greu fractura que ha provocat l'adopció d'aquestes polítiques. L'autor presenta tres idees que han sortit arran aquesta situació. D'una banda, la defensada principalment per l'Església catòlica que ha presentat el neoliberalisme com a enemic tot desviant l'atenció del capitalisme i evitant així que les masses no es dirigeixin resoludament contra aquest. L'Església manifesta així que pot existir un capitalisme més just i que redistribueixi la riquesa.

D'aquest raonament en ve un altre. Com que el neoliberalisme afecta el conjunt de la societat, aquest nou sistema presenta una nova dicotomia social: la d'aquest contra la societat civil. Aquesta teoria està compartida per amplis sectors de l'esquerra a l'Amèrica Llatina. Per acabar, una altra idea tracta d'ocultar aquesta crisi irreversible del capitalisme: la idea de la mundialització total de l'economia. Segons aquesta, el capitalisme ha adquirit una força incontenible mercès a la mundialització. Així, cal que els diferents sectors de la societat pactin amb el gran capital. A la convocatòria de la I Trobada contra el Neoliberalisme i per a la Humanitat de l'EZLN es fa una anàlisi de la situació molt dura, com, per exemple, que el nou repartiment del món consisteix a concentrar poder en el poder i misèria en la misèria.

Pedro Fuentes també fa una anàlisi de diverses qüestions. Parla de la mundialització de l'economia, que és en definitiva "un mayor dominio de la economía mundial por parte del imperialismo a través de la concentración económica en manos de grandes corporaciones, monopolios, oligopolios y la gran banca" (pàg. 3). Els governs de Thatcher i Reagan van iniciar i afavorir aquest procés. Els monopolis i oligopolis van aconseguir augmentar el seu poder internacionalitzant la seva producció i, fins i tot, realitzant comerç dins el propi oligopoli, la qual cosa té efectes directes en el comerç mundial. Juntament amb l'enfortiment de les grans multinacionals i mercès a les desregulacions financeres, hi ha hagut també una forta concentració del capital financer entre quaranta i cinquanta bancs i empreses d'assegurances i d'inversions. Això provoca la concentració de la riquesa en pocs països i la marginalització de grans àrees, sobretot del Tercer Món.

Respecte a l'especulació financera, Pedro Fuentes exposa que aquesta ha augmentat geomètricament. La mobilitat dels capitals i la interconnexió de les borses de valors permeten el desplaçament de capitals d'un lloc a l'altre sense gaire control dels governs. La crisi a Mèxic el 1995 n'és un clar exemple. Davant la forta devaluació del pes i la consegüent baixada dels tipus d'interès, prop d'uns 20.000 milions de dòlars van fugir. Això obligà el govern nord-americà a la transferència de 40.000 milions per tal d'impedir tant que "l'efecte tequila" arribés als grans centres financers del món, com la fallida del sistema polític i econòmic mexicà.

Atès tot això, l'autor es pregunta si és possible que les fronteres estiguin desapareixent, si és possible un capitalisme més distributiu i si tots aquests fets impliquen la internacionalització de la lluita de classes i l'apropament dels i de les traballadors/es. Respecte a les fronteres, cal dir que el neoliberalisme les ha liquidat des d'un cert punt de vista. Així, la mobilitat del capital, la deslocalització industrial, etc., són fets que ho demostren. Però també s'està donant un procés d'aixecament i reforçament de les fronteres dels països rics vers el Tercer Món, tot evitant els moviments de persones des del sud, cap al nord. D'altra banda, Fuentes assegura que "es imposible que el propio capitalismo se redistribuya a si mismo, es imposible ahora que expropie a los grandes monopolios, las grandes multinacionales que dominan la economía mundial" (pàg.5). Per a ell, "sólo se puede redistribuir la riqueza expropiando los monopolios y esta tarea sólo la puede llevar adelante la clase obrera conquistando el poder" (pàg. 5).

El moviment obrer i contra el neoliberalisme, tant el rural, com l'urbà, s'està despertant. El que està passant a Mèxic o a França probablement creixerà. Però potser el que necessita aquest moviment és la creació d'una organització internacional que coordini les accions locals.

El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

Correspondencia internacional. Juny 1996

A pesar de la Reforma, la lucha continua

T. Aragón

El govern federal ha aconseguit forçar el compromís del principals partits de l'oposició en el seu projecte de reforma del règim i està utilitzant les negociacions amb l'EZLN per fer creure que els problemes de Mèxic tenen solució. Aquestes maniobres han permès al govern desviar l'atenció per poder dur a terme una nova ofensiva contra les ocupacions del camp i la insurrecció zapatista a Chiapas. Així, s'han desallotjat per la força milers de pagesos a Chiapas, Oaxaca, Guerrero i d'altres estats. Tot i això, sembla que Mèxic s'ha despertat i el moviment revolucionari que s'ha iniciat està lluny de ser detingut.

L'article se divideix en dos apartats: un parla sobre la defensa del petroli i l'altre, sobre la qüestió de la terra. Tot el que s'explica són les conseqüències de la política neoliberal del govern i les mobilitzacions i la lluita contra aquesta política.

En defensa del petroli i contra la política que està permetent lliurar la major part d'aquest sector, símbol de la sobirania nacional mexicana, a sectors privats majoritàriament estrangers, hi va haver nombroses mobilitzacions en el transcurs de la jornada del 18 de març, tot coincidint amb l'aniversari de l'expropiació del petroli mexicà. Aquestes manifestacions van tenir lloc per tot el país. Destaquen les 40.000 persones a l'estat de Tabasco que ja havien realitzat moltes accions, no només contra la venda del petroli, sinó també contra els danys ecològics que aquest sector està produint. De fet, el problema ecològic és un veritable drama a molts llocs del país. Al Districte Federal, més de 50.000 persones van marxar pel centre de la ciutat. A d'altres llocs com Veracruz, Chiapas, Guanajuato, Durango, etc., entre 10.000 i 13.000 persones van assistir a les concentracions.

El 18 de març no només va ser una jornada exclusiva per a les reivindicacions contra les privatitzacions del petroli. Els mestres de tot el país també es van mobilitzar per reclamar un augment de sou, democràcia sindical i la reforma del sistema de seguretat social. Cal destacar la manifestació de 30.000 persones que es va fer a favor dels i de les mestres i en contra de les privatitzacions petroleres.

El 10 d'abril va tocar el torn als pagesos/es i camperols/es. Les mobilitzacions es van centrar a Chiapas i a d'altres estats on aquest sector és bàsic per a milions de persones. A Chiapas, l'Assemblea Estatal Democràtica del Poble de Chiapas (ADEPCh) va decretar el bloqueig de carreteres, marxes a les principals ciutats i l'ocupació simbòlica de 15.000 hectàrees. En total hi van participar 45.000 persones.

A Guerrero, integrants del grup agrari FACMLN (al qual l'EZLN ha mencionat en molts dels seus comunicats) van realitzar una forta mobilització amb grans demandes (indemnitzacions a les vídues d'Aguas Blancas, entrega de fertilitzants per al camp...) que van ser ateses pel govern de l'estat. A Tepozlán, Morelos, els participants van ser reprimits per la policia, amb el resultat d'un mort i molts/es ferits/des.

Totes aquestes lluites tenen un profund significat. D'una banda, manifesten que la política neoliberal del govern ha empobrit i perjudicat la major part de la societat civil. D'altra banda, signifiquen igualment que els/les obrers/es, camperols/es, etc. s'han despertat i s'estan reagrupant en moviments civils de protesta. Cal que situem aquests moviments com a resposta a un context de repressió i expulsió de milers de persones que ocupaven terres i que va tenir lloc entre el novembre i el desembre del 1995 passat.

El conflicte de Chiapas

Tema: neoliberalisme

Observatori Solidaritat. 1997

La qüestió econòmica: històries d'horror

Gemma Cairó, professora de la Universitat de Barcelona.

Sota aquest títol es presentava la mesa que havia de tractar la vessant econòmica del neoliberalisme a la I Trobada per a la Humanitat i Contra el Neoliberalisme que va tenir lloc a La Realidad, Chiapas, el juliol de 1996. En aquesta trobada es va tractar a fons la qüestió del neoliberalisme en molts fronts. El neoliberalisme és entès com la injustícia i la corrupció que es gestiona des del poder polític, com el domini de la lògica del capital, com la negociació de les diferències culturals i de les senyes d'identitat, etc.

Durant la Trobada hi va haver una nombrosa participació i un debat molt ampli sobre moltes qüestions relacionades amb el poder polític i l'econòmic que afecten els/les exclosos/es. L'autora s'ha centrat en un d'aquests debats, el de què és el neoliberalisme i com ens afecta. El neoliberalisme es pot definir com una estratègia de diverses elits econòmiques que "respon a la necessària reestructuració del capital a nivell mundial" (pàg. 1). També és una política econòmica fomentada per l'FMI a partir de les seves receptes conegudes com plans d'ajust i és l'expressió mateixa de l'actual fase capitalista (que alguns malanomenen globalització), que ha suposat un major domini de l'imperialisme sobre l'economia mundial.

El neoliberalisme pateix diverses crisis, motivades tant pels seus èxits com pels seus fracassos. Entre els fracassos del neoliberalisme podem remarcar els moviments de resistència i rebuig que ha fet néixer en el si de la societat civil. Aquest moviment hauria de no sols trobar una alternativa al model existent (que és el que ha fet fins ara), sinó dissenyar una estratègia per enfrontar-se al model actual. És necessària la universalització de la resistència, que ha de tenir un caràcter antipatriarcal, internacionalista i democràtic. Per això cal que es creïn xarxes de comunicació alternativa i una vinculació constant per articular les diferents lluites (per raons de raça, preferència sexual, sexe, etc.).

El conflicte de Chiapas

Resum fet per l'Observatori Solidaritat

Tema: neoliberalisme

La Jornada. 11 de novembre de 1997

Clinton fracasó al dar vía rápida al Tratado de Libre Comercio

En aquest article de La Jornada s'exposa el fracàs de Clinton en l'intent d'aprovar la via ràpida del Tractat de Lliure Comerç amb Mèxic i Canadà. Amb l'oposició de la major part dels 247 diputats demòcrates (207) i amb tan sols 170 senadors/des republicans/es a favor, Clinton haurà d'esperar almenys fins al 1998 per mirar d'aprovar la via ràpida per al TLC.

La gran oposició de molts sectors de la població i de diverses organitzacions també ha influït fortament en el comportament de la major part dels/de les diputats/des demòcrates. Així, sindicats (com ara la Central Obrera AFL-CIO) i organitzacions ciutadanes van fer una forta campanya contra el TLC perquè consideren que aquest perjudica els llocs de treball, el medi ambient i la qualitat de vida del país, estimació amb la qual està d'acord l'opinió pública. Aquestes organitzacions no donaran suport al TLC fins que no s'hi inclogui la protecció als drets laborals i al medi ambient, tal com va declarar Clinton el 1992.

D'altra banda, Clinton tracta d'assimilar una de les derrotes més grans que ha patit en el transcurs del seu mandat. Tot i que assegura que tornarà a presentar el projecte, el fet és que durant el 1998 és previsible que no ho pugui fer perquè aquest és un any electoral, ja que haurà eleccions a la Cambra de Representants i en un terç del Senat. Per tant, és poc probable que rebi suport de la major part dels representants demòcrates, que no es poden permetre el luxe de votar a favor d'una llei tan impopular.